Això ha portat al desenvolupament del que nosaltres i diversos col·legues d’arreu del món hem anomenat hibridació intel·ligent (smart hybridity) en una obra que s’ha publicat recentment. Amb aquest terme, designem les solucions híbrides, que no pretenen ser reformes integrals a partir d’un gran disseny, sinó noves pràctiques de govern, innovadores i personalitzades, que n’intenten abordar les complexitats en un context de governança ja existent, combinant instruments i lògiques nous amb altres de ja existents. Encara que això pot implicar l’ús intensiu de dades (big data) i de les noves tecnologies de la informació (com les xarxes socials), “intel·ligent” en aquest context es refereix, en primer lloc, al fet de combinar lògiques de governança i formes de coordinació diverses. Aquestes noves pràctiques de govern són intel·ligents perquè són híbrides: d’aquí ve el concepte d’hibridació intel·ligent. Aquesta noció suposa l’ambició de desenvolupar solucions de governança efectives, eficients i legítimes, que abordin les complexitats i les dinàmiques de la societat actual. Encara que la hibridació intel·ligent tracta de sortejar les deficiències de les formes actuals de governança, no pretén simplement aportar solucions ràpides. L’autèntica hibridació intel·ligent vol oferir solucions i serveis que siguin sostenibles en el temps i que millorin la confiança institucional i la resiliència tant de les estructures de governança com de la societat en general.

En aquest breu text, ens centrem en els tres punts següents, relatius al concepte d’hibridació intel·ligent en la teoria i en la pràctica:

• Què caracteritza les noves solucions híbrides de governança?
• Quins són els mecanismes en què es basen aquestes solucions?
• Què cal fer amb aquestes noves solucions híbrides de governança?

Què caracteritza les noves solucions híbrides de governança?

La hibridació intel·ligent es refereix als mecanismes de governança que combinen les jerarquies, els mercats, les comunitats de govern autònom i les xarxes transversals per tal d’abordar els problemes perversos de la societat. Apareixen com a resposta a la inadequació de les formes tradicionals de govern –a vegades, perquè són inefectives o simplement massa cares; d’altres vegades, perquè la dimensió de la governança no coincideix amb la magnitud dels assumptes que s’han d’abordar, o bé perquè el govern presenta un rendiment inferior a l’esperat o, fins i tot, està absent.

Quan es combinen diferents sistemes de governança, la hibridació esdevé un problema. Això vol dir, concretament, que aquestes combinacions ocasionen tensions entre els diferents sistemes, la qual cosa pot tenir efectes beneficiosos (innovació, sinergies), però també perjudicials (la deriva del mercat, xocs culturals i problemes de rendició de comptes). Aquesta hibridació és també el resultat d’una sedimentació: per bé que els sistemes de govern tradicionals donen pas a altres de nous, mai no es trenca del tot amb el passat (Christensen i Lægreid, 2010; Fulgsang, 2010; Streeck i Thelen, 2005; Lowdness i Roberts, 2013). Per exemple, als anys noranta, quan es va apostar per una forma de govern d’estil empresarial, es van continuar aplicant els valors essencials clàssics de l’administració pública tradicional, com la igualtat, l’imperi de la llei i la democràcia. Avui, els ciutadans continuem esperant que el govern faci un bon ús dels recursos que té a la seva disposició i presti serveis de manera eficient i efectiva, a banda de donar resposta als nostres anhels com a societat.

Quins són els mecanismes en què es basen els sistemes de la nova governança híbrida?

El creixement de la hibridació intel·ligent és impulsat per diversos avenços socials i polítics. Per exemple, diferents mecanismes de governança que estudiem al nostre llibre estaven molt influïts per la nova reflexió i la nova economia institucional amb relació als instruments de mercat que es van difondre als anys noranta sota la denominació de Nova Gestió Pública (Hood, 1991; Pollitt i Bouckaert, 2004). Altres sistemes de govern híbrids estaven influïts especialment per idees procedents de les teories de xarxes i de governança d’orientació més sociològica, conegudes avui amb el nom de Nova Governança Pública (NPG) (Osborne, 2010; Koppenjan i Koliba, 2012b; Torfing i Triantafillou, 2013). Les formes de governança contractual es complementen amb la contractació relacional, debats, taules rodones, etc., amb la intenció d’implicar les parts a la col·laboració a l’entorn d’uns objectius compartits. Aquest tipus de governança no consisteix tant a executar uns objectius i uns acords predefinits, sinó més aviat a facilitar els processos d’aprenentatge, descobrir i realitzar uns interessos en comú, i abordar uns reptes compartits. Així doncs, mentre la governança tradicional recorre a uns fins i a uns acompliments predefinits, aquesta nova manera de treballar permet més flexibilitat.

El desplegament de la hibridació intel·ligent constitueix un canvi des de la coerció i el control cap a un plantejament més facilitador. També fa més èmfasi en una forma de governança més relacional, sociològica i política, que s’allunya del homo economicus racional. Es dóna més rellevància als valors públics i a la confiança, però també al poder i a la irracionalitat. Al mateix temps, sembla que l’autogovern i l’autoorganització són un ingredient comú important, com també les tècniques col·laboratives, com ara la coproducció, la certificació, la contractació i la posada en servei, com expliquen Termeer i Boersma al nostre llibre. Els mecanismes de govern que hi descrivim, com els de la hibridació intel·ligent, cerquen crear espais perquè altres parts externes al govern puguin fer una contribució òptima a la coproducció de solucions i serveis basats en l’autoorganització.

Què fer amb aquestes noves solucions híbrides de governança?

Basant-nos en estudis de diversos casos d’hibridació intel·ligent i en les reflexions de col·legues de diverses parts del món, en la nostra avaluació dels nous sistemes de governança híbrida destaquem tres punts d’atenció:

En primer lloc, els híbrids intel·ligents sorgeixen com a intents més o menys deliberats d’afrontar millor els problemes perversos que transcendeixen els límits de les organitzacions, els sectors polítics i les jurisdiccions i els dominis publicoprivats. Aquests híbrids no tan sols combinen diversos instruments i formes de govern, sinó també diversos contextos, cultures i teories sobre la governança, i diverses pràctiques institucionalitzades. Així doncs, la governança híbrida comporta processos de canvi transformador, per tal de superar les barreres i les resistències dels règims de governança actuals i dels sistemes de poder que hi estan relacionats.

En segon lloc, el grau d’intel·ligència dels nous sistemes de governança híbrids s’avalua en funció de si hi concorren diversos criteris i valors: el nou sistema en qüestió funciona (efectivitat), utilitza informació nova (sistemes) i introdueix innovacions (capacitat d’innovació), està legitimat i se sap qui ho fa (legitimació i rendició de comptes), i genera pràctiques sostenibles que contribueixen a oferir solucions i serveis públics que es mantenen a llarg termini (resiliència)? Les solucions híbrides que només es basen en l’efectivitat no es poden qualificar d’intel·ligents, perquè no prenen en consideració la diversitat de valors que la societat espera que els governs tinguin en compte a l’hora d’abordar els problemes complexos i de prestar els serveis públics.

En tercer lloc, la hibridació intel·ligent és difícil de comprendre. Per raó de les connexions inherents a totes les escales i dominis dels sistemes socials complexos, un mecanisme que avui es qualifica com a intel·ligent pot acabar essent un problema en el futur. En conseqüència, una característica essencial de la hibridació intel·ligent és la capacitat d’aprenentatge, d’adaptació i de resposta davant de circumstàncies i de solucions previstes i imprevistes.

Conclusió

Davant les males experiències de les estructures de govern opaques i dels intents fallits d’hibridació, es podria dir que la hibridació és problemàtica en si i que la norma hauria de ser aplicar sistemes purs de governança. Tanmateix, creiem que davant la complexitat creixent dels problemes socials i dels sistemes de govern, ara ja no és el moment de preguntar-se si volem la hibridació o no. La qüestió que hem d’abordar ara és com gestionar-la millor, d’una manera intel·ligent.

El concepte d’hibridació intel·ligent ofereix als professionals del sector públic una nova perspectiva sobre com tractar els problemes complexos i els projectes més exigents. Els pot ajudar a entendre les tensions i els dilemes que hauran d’abordar per gestionar, de manera profitosa, la hibridació dels instruments i dels sistemes de què disposen i utilitzar-los desplegant-ne tot el potencial.

El concepte d’hibridació intel·ligent també obre noves vies de recerca sobre les limitacions i el potencial d’aquests nous mecanismes de governança i sobre les exigències que comporta la seva aplicació per a les organitzacions públiques, els funcionaris i altres parts implicades. Aquesta tasca investigadora hauria d’incloure els temes següents:

• Les combinacions possibles i impossibles de diversos sistemes de governança, i la dinàmica (tòxica o màgica) i el valor afegit que aporten aquestes combinacions amb els seus mecanismes i les seves lògiques implícites.
• Els reptes específics de la fase següent i els dilemes (morals) que plantegen les formes concretes de governança híbrida i les seves estratègies, així com els mecanismes d’adaptació que els seus actors fan servir per tractar-les.
• El desenvolupament futur dels models de valoració per tal d’avaluar la intel·ligència dels sistemes de governança híbrids, especialment pel que fa a l’ús dels sistemes d’informació, la pluralitat dels valors públics en joc, la representació, la participació, la legitimitat, la creació de confiança i la rendició de comptes.
• Una anàlisi del cicle de vida dels sistemes de governança híbrids amb relació a la seva sostenibilitat i efectivitat a llarg termini, i les condicions de la seva terminació, continuació o ampliació, i els ajustos que s’hi han de fer.
• Les possibilitats i les limitacions de dissenyar deliberadament sistemes de governança híbrids, especialment el potencial de dissenyar híbrids experimentals, i les seves conseqüències.
• Els recursos, les capacitats i les competències dels actors per gestionar amb èxit un sistema híbrid intel·ligent i per abordar els dilemes (morals) que se’ls presentin. Aquesta recerca podria tractar també de les qüestions relacionades amb el lideratge de suport i la capacitat d’adaptació i d’aprenentatge dels actors implicats.
• Les condicions institucionals per a la governança amb sistemes híbrids intel·ligents, incloent-hi la manera com s’organitzen internament i es gestionen les organitzacions públiques per tal d’incorporar aquests sistemes híbrids. Aquesta recerca també es pot proposar establir comparacions a escala sectorial, regional i internacional, per tal d’esbrinar com els diferents contextos poden incidir en l’evolució i en la intel·ligència dels sistemes híbrids.

M. Karré és professor titular d’Administració Pública de l’Erasmus Universiteit Rotterdam. J. F. M. Koppenjan és professor d’Administració Pública de l’Erasmus Universiteit Rotterdam. C. J. A. M. Termeer és professora d’Administració Pública de la Universitat de Wageningen.

Contribució basada en el llibre de Koppenjan, Karré i Termeer (2020): Smart Hybridity: Potentials and Challenges of New Governance Arrangements. La Haia: Eleven International Publishing.

Referències

Billis, D. (2010): Hybrid Organizations and the Third Sector: Challenges for practice, theory and policy. Palgrave Macmillan.

Christensen, T.; Lægreid, P. (2010): “Complexity and hybrid public administration: Theoretical and empirical challenges”. Public Organization Review, 11, 407-423. DOI: 10.1007/ s11115-010-0141-4

Fuglsang, L. (2010): “Bricolage and invisible innovation in public service innovation”. Journal of Innovation Economics & Management, 1, p. 67-87.

Hood, C. (1991): “A public management for all seasons?” Public Administration, 69(1): 3-19.

Karré, P. M. (2011): Heads and Tails: Both sides of the coin. An analysis of hybrid organizations in the Dutch waste management sector. La Haia: Eleven International Publishing.

Koppenjan, J. (2012): The New Public Governance in Public Service Delivery. La Haia: Eleven International Publishing.

Koppenjan, J.; Koliba, C. (2013): “Transformations towards New Public Governance: Can the new paradigm handle complexity?” International Review of Public Administration, 18(2): 1-8.

Lowndes, V.; Roberts, M. (2013): Why Institutions Matter: The new institutionalism in political science. Macmillan International Higher Education.

Osborne, S. P. (2010): “The (New) Public Governance: A suitable case for treatment?” Introducció. A: Osborne, S. P. (ed.): The New Public Governance? Emerging perspectives on the theory and practice of public governance. Londres i Nova York: Routledge, p. 1-16.

Pollitt, C.; Bouckaert, G. (2004): Public Management Reform: A comparative analysis. Oxford University Press.

Skelcher, C.; Smith, S. R. (2014): “Theorizing hybridity: Institutional logics, complex organizations, and actor identities. The case of nonprofits”. Public Administration, 93(2): 433-448. Disponible a: http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1111/padm.12105/full

Streeck, W.; Thelen, K. (2005): “Institutional Change in Advanced Political Economies”. Introducció. A: Streeck, W.; Thelen, K. (ed.): Beyond Continuity. Oxford: Oxford University Press, p. 1-39.

Torfing, J.; Triantafillou, P. (2013): “What’s in a name? Grasping new public governance as a political-administrative system”. International Review of Public Administration, 18(2): 9-25.