Els capítols d¿aquest llibre se centren en les nacions econòmicament desenvolupades, amb polítiques estables, tradicions de govern popular, sistemes jurídics basats en el common law i nivells de corrupció relativament baixos. Tenen a veure amb països que en major o menor mesura han adoptat la denominada Nova Gestió Pública, que implica cert grau d¿escepticisme sobre els acords de governança basats en el model burocràtic tradicional (weberià). I el que és potser més important és que tots ells tenen a veure amb països que, tal com explica Denis Saint-Martin en el seu assaig introductori, estan cada vegada més amoïnats per l¿ètica dels funcionaris, malgrat el baix nombre d¿errades que aquests cometen. Això fa que la comparació dels casos que s¿exposen en el simposi resulti especialment reveladora: la variació és prou àmplia perquè resulti informativa, però no ho és prou perquè els resultats siguin determinants. Per consegüent, allò que serveix en un cas pot suposar-se raonablement que és aplicable a tots els casos.

Per descomptat, els relats individuals són massa rics per descriure¿ls detalladament en un article breu, i no és el nostre propòsit fer-ho aquí. Amb tot, mirarem de resumir-ne les contribucions al tema comú. Saint-Martin pregunta al principi per què les preocupacions sobre l¿erosió de la confiança pública han conduït a l¿elaboració d¿estàndards formals i d¿agències reguladores independents per fer-los complir en alguns d¿aquests països però no en d¿altres; i conclou que és la path dependence o dependència del camí el que explica la majoria de les variacions que es donen en la resposta, i no pas la corrupció ni tan sols els nivells d¿insatisfacció. A més, també conclou que la regulació ètica l¿objectiu de la qual és prevenir els problemes estàndard de conflictes d¿interessos que sorgeixen sempre que el sector públic és de grans dimensions; sempre que es plantegen compres, subcontractacions i associacions público-privades d¿envergadura; quan la regulació governamental de les empreses produeix impactes econòmics i comercials de primer ordre; quan els individus es mouen a través del límit entre el sector públic i el sector privat amb relativa facilitat, i quan les parts necessiten finançament de fonts privades, encara que aquesta regulació sigui efectiva no restaurarà la confiança pública en la política. Els articles següents, que aborden els mecanismes reguladors, reforcen aquesta conclusió.

Robert Williams explora els aspectes polítics de l¿ètica pública, així com les macrofonts o fonts globals del descontentament, en un intent de comprendre el major nivell de preocupació sobre l¿ètica política que s¿ha produït en les últimes dècades. Amb això pretén identificar les fonts d¿aquesta major preocupació, i atribueix gran part del problema al conflicte existent entre l¿acció partidista, d¿una banda, i les expectatives de decència i de civilitat, d¿altra banda.

David Hine examina codis de conducta per als agents públics en cinc països de l¿Europa occidental: el Regne Unit, França, Alemanya, Itàlia i Espanya, i arriba a la conclusió que introduir codis comuns en tal àmplia varietat de cultures administratives, especialment si tot el que farien és codificar valors que són àmpliament compartits en la pràctica, té molt poc sentit. Ian Greene i Andrew Potter arriben en gran part a la mateixa conclusió respecte a la regulació dels conflictes d¿interessos al Canadà.

Oonagh Gay, Andrew Stark i Beth A. Rosenson se centren en la regulació de l¿ètica formal i en la seva eficàcia en els seus respectius cossos legislatius. Si bé els tres són escèptics, Gay i Stark arriben a la conclusió que podria molt bé aconsellar-se als règims ètics parlamentaris que emulessin el model nord-americà. Rosenson posa fi a aquesta noció, i argüeix, efectivament, que els costos de la regulació ètica que s¿ha dut a terme als Estats Units pesen més que els seus beneficis; és a dir, que en les seves xarxes hi cauen massa papallones, i cap elefant.

Alan Rosenthal és especialment escèptic sobre els efectes de les lleis ètiques promulgades per les assemblees legislatives estatals. No hi ha cap evidència que aquestes contribueixin a reduir la corrupció. No han restaurat la confiança pública, però han descoratjat el reclutament i la retenció del legislador. El màxim que pot dir-se en nom seu és que calmen els mitjans de comunicació i imposen límits mutus als atacs partidistes, amb la qual cosa permeten a les assemblees legislatives concentrar-se en tasques útils. Tanmateix, fins i tot en aquest punt les evidències són contradictòries.

La resta d¿articles es plantegen, més enllà dels mecanismes reguladors, el problema més seriós d¿afavorir comportaments i construir institucions que siguin dignes de confiança. Patrick Dobel accepta implícitament l¿enfocament acadèmic dominant pel que fa a l¿ètica aplicada. Aquest enfocament combina l¿ètica de la virtut, amb el seu èmfasi en la formació del caràcter, i el raonament moral, amb el seu èmfasi en les decisions individuals. En ajuntar aquests enfocaments, el que n¿emergeix és una visió de la governança i del lideratge ètics com a bons individus que tracten de fer bons judicis ètics. Aquesta visió condueix a un èmfasi en la formació, els estàndards i els procediments i, en última instància, la regulació. Amb tot, Dobel proposa una reformulació del que significa fer bons judicis ètics per posar l¿èmfasi en la construcció de llegats sostenibles.

En canvi, John Uhr i Colin M. Macleod assenyalen que la governança és un procés social que implica que, en aquest context, el raonament ètic aplicat hauria d¿incloure l¿objectiu d¿establir i sostenir relacions contínues entre individus amb valors, gustos i necessitats diferents. Uhr afirma que la governança ètica significa ocupar-se de les conseqüències relacionals de les decisions complexes ¿les maneres en què les decisions i la seva execució afecten les relacions socials i hi donen suport. Mcleod sosté que la governança té a veure amb mecanismes i processos, la qual cosa implica que el raonament ètic aplicat a aquest context no sols ha de fer front a determinats problemes de prestigi ¿la desitjabilitat, el sentit pràctic, la factibilitat, l¿alliberament respecte a majors mals, i la millor alternativa a l¿abast¿, sinó que ha de conduir així mateix a una àmplia participació en els processos de presa de decisions. Vist d¿aquesta manera, el govern ètic és un discurs respectuós que implica la participació de tots els punts de vista legítims. Com que no hi ha un compromís renovat amb aquesta escala de valors democràtica, Mcleod conclou que la política continuarà sent un esport d¿espectadors, dominat per ¿tàctiques corruptes i escasses jugades raonables¿.

Andrew Sabl debat les conseqüències ètiques de la difusió del poder i de l¿autoritat polítics entre actors estatals i no estatals, i afirma que del major poder de la ¿societat civil¿ o les ONG en deriven responsabilitats polítiques més estrictes. Les fonts d¿aquestes responsabilitats s¿assemblen a les de les obligacions polítiques clàssiques ¿obligacions morals ordinàries, l¿¿ètica de la responsabilitat¿ de Weber i les responsabilitats vinculades a les relacions democràtiques¿, però la seva forma difereix segons els rols, i caracteritza les diverses formes de relació entre els polítics i la ciutadania. Els polítics de les ONG haurien d¿adoptar un estricte rol ètic i cenyir-s¿hi, com a substitut menys dolent dels mecanismes de retiment de comptes de la política clàssica basada en l¿estat.

Finalment, James Myers i Fred Thomson exploren la noció que el discurs i el raonament polítics són un procés social, i el seu corol·lari, que l¿argumentació política hauria d¿estar fermament basada en una epistemologia social apropiada. El que trobem és una tensió fonamental sense resoldre en el nucli de totes les teories discursives d¿investigació social. Si bé aquest enfocament sembla encara molt més útil per comprendre i incrementar la capacitat d¿una col·lectivitat per crear valor fent coses cooperativament que no pas el raonament casuístic tradicional, amb el seu èmfasi en les decisions individuals, tampoc no és, en última instància, concloent.