El 2004 se celebra el vint-i-cinquè aniversari dels primers estatuts d'autonomia: el basc i el català. Possiblement, aquest esdeveniment transcorrerà sense a penes repercussió mediàtica i es preveu, si més no pel que fa al País Basc, que ho faci sense cap celebració. Caldria preguntar-se per què una data tan assenyalada gairebé no suscita entusiasme entre la ciutadania, els partits polítics i les mateixes institucions. Sens dubte, aquesta circumstància entronca directament amb la rebaixa autonòmica soferta durant les dues darreres dècades respecte de les expectatives que es van generar inicialment en determinats mitjans polítics.

És cert, en tot cas, que el canvi experimentat per l'Estat en aquests vint-i-cinc anys ha estat molt notable. De l'Estat hipercentralitzat dels inicis de la transició política s'ha passat, en poc més de dues dècades, a un país organitzat en clau d'autonomies territorials que, sense perjudici dels notables dèficits institucionals que presenta, disposa d'una descentralització administrativa de considerable envergadura. En efecte, bona part de la gestió administrativa en l'Estat autonòmic es porta a terme en els àmbits autonòmics de govern; per constatar-ho, només cal comprovar els percentatges de despesa pública i del personal al servei de l'Administració que depenen de les comunitats autònomes. No ha d'estranyar, en conseqüència, que hagin emergit potents maquinàries administratives a les comunitats autònomes i que part de les polítiques públiques es gestionin en l'àmbit autonòmic.

No obstant això, els problemes de l'Estat autonòmic se situen, principalment, en el camp polític o, si es prefereix, en els limitats -i en alguns casos inexistents- marges de configuració legislativa de què disposen avui en dia les comunitats autònomes. Com bé es va indicar al seu moment, Espanya posseeix una autonomia política de baixa qualitat, cosa que es tradueix en unes potestats legislatives encotillades pel legislador bàsic i minades per un conjunt de títols competencials de naturalesa transversal, i també hipotecades per una concepció del legislador autonòmic com a regulador de fenòmens marginals o residuals.

Per molts i diferents motius, no cal estranyar-se¿n. Efectivament, en l'àmbit de la cultura política, la ciutadania espanyola amb prou feines ha interioritzat el valor del pluralisme territorial que el nou model d'Estat implica. La nostra classe política, per exemple, té una feble concepció de la descentralització, fet que suposa que les Corts Generals i el Govern, si escau, continuïn moltes vegades legislant com si ens trobéssim encara en un Estat centralitzat. Euskadi i Catalunya veuen amb cert recel la resta d'Espanya, i aquesta, al mateix temps, es mostra molt poc receptiva a tot allò que no siguin els signes externs de l'espanyolitat més tradicional (llengua, banderes, seleccions esportives, etc.). Potser vint-i-cinc anys sigui un període massa curt perquè es produeixi un tomb radical en aquest estat de coses. És possible. En tot cas, l'estructura territorial de l'Estat és un problema obert, en procés constant d'adaptació i que requereix dosis enormes de tolerància i comprensió per ser encarrilat correctament. Com també es va indicar, en matèria d'organització territorial de l'Estat, el procés constituent espanyol és, encara avui, un procés inconclús, que no es troba completament tancat.

Res millor per comprovar l'asserció anterior que les diferents propostes que ja circulen a la ¿cuina¿ política espanyola. Així, és força evident que l'anomenat Pla Ibarretxe (rectius, la Proposta d'Estatut Polític de la Comunitat d'Euskadi) suposa una redefinició gairebé completa dels equilibris constitucionals de poder entre l'Estat i la comunitat autònoma basca, si no representa un clar sistema d'excepció constitucional pretesament emparat en la disposició primera de la Constitució. Per la seva banda, l'encara non nato procés de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, sobre el qual circulen nombrosos documents i propostes, sembla que caminarà per senderes menys rupturistes i més afins a una (re)interpretació del sistema competencial; encara que, més correctament, caldria referir-se a un intent de redefinir, per la via estatutària, la interpretació que la jurisprudència constitucional ha fet dels títols competencials recollits a la Constitució. Aquesta via em sembla molt difícil d'explorar, i els seus resultats efectius no es podran comprovar fins que el model de reforma no s'hagi concretat definitivament i, en tot cas, fins que la mateixa jurisprudència constitucional no torni a (re)interpretar aquests nous enunciats estatutaris que pretenen comprimir les solucions constitucionals. No és una tasca fàcil.

La situació política, però, ha canviat substancialment arran dels resultats electorals del 14-M. L'obtenció d'una majoria relativa per part del PSOE, els 164 diputats del qual, units amb els 5 diputats d'IU, sumen un total de 169 escons (a 7 de la majoria absoluta), i també l'existència de 33 diputats que representen corrents polítics nacionalistes (que, sumats als anteriors, oferirien un total de 202 diputats), suposen un tomb radical enfront de la situació de majoria absoluta de què gaudia el PP en la legislatura anterior. De fet, els 148 escons del PP, juntament amb el potencial de coalició ¿zero¿ que té en aquests moments el principal partit de l'oposició, permeten al PSOE un govern tranquil, fins i tot trobant-se una mica lluny del llindar de la majoria absoluta.

No obstant això, a l'efecte que aquí interessa, el canvi polític pot tenir conseqüències importants sobre el model d'Estat. Malgrat la comoditat amb què pot governar el partit majoritari, no és menys cert que, per a determinades decisions d'especial rellevància (aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat, lleis orgàniques o modificació del Reglament del Congrés dels Diputats), el PSOE necessitarà objectivament el concurs d'algun o alguns dels partits nacionalistes numèricament més importants a la Cambra -i aquí cal esmentar expressament ERC, CiU i PNB, principalment. Aquesta necessitat pot generar la virtut que la legislació de l'Estat pugui mostrar-se, gradualment, més permeable a la idea de pluralisme territorial, que és, sens dubte, consubstancial al nostre Estat autonòmic. Esperem que no sigui un desig va.

També pot resultar rellevant la dada que la suma d'escons del PSOE i dels partits nacionalistes és àmpliament suficient per aprovar al Congrés qualsevol reforma dels estatuts d'autonomia (per a la qual cosa es requereix una majoria absoluta en una votació final sobre el conjunt del projecte en el Congrés dels Diputats). És cert, en tot cas, que seria molt recomanable que, en un procés de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, hi hagués el màxim consens possible, però no ho és menys que, encara que aquesta circumstància no es doni, ningú no podria posar en dubte la legitimitat d'aquesta reforma si la seva aprovació inicial es porta a terme per gairebé el 90 % de la Cambra catalana i si 202 diputats (25 per sobre de la majoria absoluta) l'avalessin en el Congrés dels Diputats. La paradoxa de l'assumpte podria raure en el fet que seria el Senat, que és la cambra ¿territorial', el lloc institucional on l'acceptació de la reforma rebria menys suports i, fins i tot -cosa que no s'ha de descartar-, podria ser rebutjada temporalment.

Diferent és el cas de la reforma de la Constitució, que, en la proposta del candidat a la Presidència del Govern, es limita a uns punts molt concrets, que es projecten, pel que ara importa, en la reforma del Senat i en uns lleus retocs del títol VIII de la Constitució (determinació en el text constitucional de quines són les comunitats autònomes que formen l'Estat). En aquests punts, el concurs del PP és imprescindible, ja que el procediment ordinari de reforma constitucional requereix majories de 3/5 parts en totes dues cambres, especialment en el Congrés dels Diputats, cosa que suposa un total de 210 diputats, que no sumen la resta dels grups parlamentaris, sense comptar el Grup Popular, a la Cambra Baixa. No obstant això, si aquesta reforma constitucional del Senat i del títol VIII es vincula a la reforma constitucional del títol II (successió a la Corona) i a la inserció de la Constitució Europea en el sistema constitucional, el procediment de reforma haurà de ser l'agreujat; en conseqüència, l'aprovació inicial de la reforma per 2/3 parts de la Cambra suposaria la dissolució de les Corts i la convocatòria d'eleccions, i les noves Corts haurien de ratificar la reforma per majoria de 2/3 parts. En definitiva, la viabilitat de la reforma constitucional dependrà en aquest punt d'un canvi radical en la manera de concebre aquests problemes per part del PP, cosa que, a curt i mitjà termini, obre moltes incògnites.

I, en fi, l'aprofundiment en els nivells d'autogovern no tan sols requerirà una reforma dels estatuts, sinó, possiblement, un canvi profund en moltes lleis estatals, que serien una mena de mesures normatives d'acompanyament per fer viable la millora en la qualitat de l'autonomia i, especialment -si no es vol modificar la Constitució-, fer ús dels instruments extraordinaris d'ampliació competencial previstos a l'article 150, apartats 1 i 2. D'altra banda, l'èxit o el fracàs d'aquesta operació -segons deia- residirà, essencialment, en la interpretació que finalment adopti el Tribunal Constitucional. La composició actual de l'Alt Tribunal ha de rebre una forta injecció de saba autonomista -i no tan sols testimonial-; en cas contrari, tot l'edifici normatiu que es construeixi es pot esfondrar, una vegada més, com un castell de cartes. En aquest cas, la frustració que es derivaria d'un altre procés truncat d'articulació de l'Estat podria donar pas a escenaris gens desitjats.