Des dels anys noranta, les polítiques locals de desenvolupament socioeconòmic han canviat de fisonomia. Els actors públics han involucrat entitats privades en el procés de presa de decisions relacionades amb aquelles polítiques que afecten el desenvolupament local i han creat uns acords anomenats partenariats publicoprivats. La seva expansió representa la primera pedra per canviar la governança territorial d’un procés de dalt a baix (top-down process) a un de baix a dalt (bottom-up process). Si estudiem aquest procés, podem dibuixar una nova imatge de la governança territorial caracteritzada per uns principis ètics capaços de promoure el desenvolupament local i millorar el benestar dels ciutadans.

Els canvis en les estructures socioeconòmiques han comportat diverses respostes radicals a les polítiques de desenvolupament social i econòmic. Els actors públics sostenen que el desenvolupament es pot aconseguir si s’hi involucren actors privats i es creen partenariats publicoprivats (PPP). Els PPP són organitzacions que impliquen esforços públics i privats per crear la base del desenvolupament social i econòmic d’un territori determinat. Molts dels experts que estudien aquest procés argumenten que representa, sense cap mena de dubte, un signe tangible de la transformació dels sistemes de governança (OCDE, 2004; Glendinning et al., 2002; Graziano i Vesan, 2008).

Aquestes organitzacions, esteses arreu del món, reben estímul d’un gran nombre d’iniciatives europees, com ara el Programa Leader, que fomenta la creació de Grups d’Acció Local (GAL) per promoure el desenvolupament local. Els GAL són partenariats locals que combinen els recursos públics i privats, augmenten i promouen el diàleg, estimulen la participació i la cooperació actives entre els actors locals i milloren la competitivitat econòmica de l’àrea (Comissió Europea, 2006).

Si considerem la governança territorial com un sistema socioeconòmic arrelat a una xarxa de relacions sociopolítiques i econòmiques entre els actors que generen una nova economia política per a un territori específic (Argiolas et al., 2009b), el rol dels PPP i, per tant, dels GAL, està ben definit.

Per tal de definir millor aquesta situació emergent, fem servir una barreja de mètodes de recerca quantitatius i qualitatius. La mostra està composta per 63 GAL italians. Per a la recollida de dades hem utilitzat una metodologia longitudinal. Hem analitzat bases de dades d’organitzacions oficials que estan involucrades en el desenvolupament de partenariats, i que han estat publicades en paper i en format digital pels GAL. L’anàlisi de documents ha subratllat que les activitats dels GAL poden ajudar en les àrees rurals. A partir de l’anàlisi dels plans de desenvolupament local, la consulta d’arxius i l’examen d’altres documents, han emergit molts aspectes interessants. Hi ha diverses paraules i expressions que hi apareixien amb més freqüència que d’altres, per exemple: identitat territorial, produccions locals, participació ciutadana, escoltar, clima de cooperació, diàleg, reciprocitat, confiança, conflicte i consens.

En aquesta línia, hem estat capaços d’identificar nou aspectes fonamentals que semblen suggerir un canvi important en els sistemes de governança. Són els següents: 1) la importància de la identitat territorial; 2) una ment oberta al canvi; 3) un clima de cooperació; 4) l’escolta activa; 5) el diàleg; 6) el conflicte, amb sentit de comparació; 7) la confiança; 8) la reciprocitat, i 9) el consens.

A més, vam preparar i enviar qüestionaris compostos per deu grups de preguntes dicotòmiques per tal d’entendre la rellevància de les variables esmentades que van emergir durant l’estudi dels documents.

Per analitzar les respostes i entendre’n els resultats, hem fet servir una nova tècnica estadística que ens permet agrupar els GAL segons les respostes de les enquestes fetes per variables quantitatives i categòriques. Les tècniques d’agrupació habituals no ens permetien fer aquesta barreja, i això ens va motivar a fer servir el conegut mètode Ward per fer agrupacions en què les distàncies entre els GAL es calculen amb un model de random forest com el que es descriu a Breiman (2001). Un cop vam haver reconegut que algunes de les agrupacions de GAL s’ajustaven parcialment a la teoria damunt dita, vam quantificar la probabilitat que aquesta teoria pogués ser certa en altres poblacions de GAL hipotètiques, sense imposar l’assumpció, típica de l’estadística clàssica, del procés d’entrevista infinita d’una població de GAL similar (GAL anteriors i posteriors allà on es trobin). Aquest resultat es pot obtenir si apliquem el conegut teorema de Bayes en un context de probabilitats imprecises (Waley, 1996). En aquest context, considerem una classe molt àmplia de probabilitats a priori sobre la veracitat o la falsedat de la nostra teoria. Aquest enfocament, que s’acaba amb el càlcul d’una fórmula molt simple (Waley, 1996), proporciona uns límits inferiors i superiors a la probabilitat que la nostra teoria estigui realment condicionada a les enquestes. Aquesta probabilitat està entre el 32 % i el 39 %, i aquest resultat positiu, combinat amb l’anàlisi qualitativa, ens permet argumentar que els partenariats publicoprivats tenen un gran impacte en la governança territorial i contribueixen a crear una altra mena de governança, que nosaltres anomenem governança de partenariat (partnership governance) (Argiolas et al., 2009a, 2009b; Dessì i Floris, 2009).

La governança de partenariat és un tipus de governança multi-stakeholders (Freeman, 1984) perquè involucra tots els stakeholders en el procés de presa de decisions. Es basa en:

1.    Valorar la importància fundacional de la identitat territorial. En una perspectiva en què les tendències globals i locals coexisteixen, s’ha de respectar la diferenciació. Per sobreviure en aquest nou entorn internacional, cada territori ha de desenvolupar unes capacitats per promoure els seus aspectes característics.

2.    Obrir la ment al canvi. Aquest és el resultat d’un llarg procés d’adaptació i l’acceptació de nous tipus de governança i maneres innovadores de gestionar les relacions. Per crear noves oportunitats i possibilitats, cal una mentalitat d’obertura, de recepció al canvi, i promoure accions positives.

3.    Estendre l’entorn cooperatiu. Això representa el resultat de la subordinació dels interessos personals per aconseguir el bé comú. Per fomentar-ho, els actors públics i privats han de cooperar per obtenir beneficis i sinergia.

4.    Practicar l’escolta activa. L’escolta activa permet a les persones expressar-se lliurement i és essencial en les negociacions en què aquestes presenten les seves idees i opinions. L’escolta activa es basa en l’acceptació recíproca i la creació d’un entorn positiu entre els interlocutors.

5.    Promoure el diàleg constant. És l’intercanvi verbal entre dues o més persones i facilita la creació de relacions positives. Els partners i els ciutadans poden expressar idees, punts de vista, opinions i dubtes, i s’han d’escoltar els uns als altres sense barreres mentals.

6.    Difondre la confiança entre els partners. La confiança és el resultat de processos intuïtius que es basen en la percepció de valors positius i l’acceptació dels altres. La confiança és l’element clau de totes les relacions fortes. Les accions que es basen en la confiança redueixen els acords trencats.

7.    Resoldre la dinàmica de resolució de conflictes. Hi ha conflicte en totes les situacions en què les persones han de prendre decisions o viure o treballar conjuntament. Aquí, el conflicte és utilitzat com a sinònim de confrontació, i es considera una situació positiva en què les persones poden comparar les seves posicions amb les altres, discutir les idees sense prejudicis i participar en el debat activament.

8.    Promoure els sentiments recíprocs. La reciprocitat és una manera informal de gestionar les transaccions i les relacions. Té tres branques principals (Bruni, 2008): reciprocitat sense benevolència, reciprocitat philia i reciprocitat agape. A causa d’aquest darrer tipus de reciprocitat, les persones obtenen recompenses intrínseques que es corresponen a la satisfacció d’accions que no provenen de l’actitud d’altres persones. Per tant, una resposta positiva no afecta l’elecció del comportament, però sí que afecta el resultat. Actualment, els partenariats operen respectant la reciprocitat incondicional perquè els qui participen en el procés de presa de decisions cerquen el benestar col·lectiu, que, alhora, comporta uns beneficis individuals.

9.    Crear i explotar el consens. El consens és un procés de presa de decisions en què les decisions es prenen quan els partners accepten una proposta, encara que això no significa que tothom tingui la mateixa opinió. Per operar en consens, cal fomentar el conflicte entre els partners i cal que es resolgui cooperativament. Se suposa que cada partner té present que les dificultats de cada persona són dificultats de tot el partenariat. Així doncs, per tal de prendre una decisió final caracteritzada pel recolzament de tots els partners, cal tenir en compte el punt de vista de cada persona. El consens no és una mera legitimització per actuar, sinó un mitjà per compartir les perspectives de cadascú.

En resum, la governança de partenariat introdueix uns principis ètics a la governança territorial i para més atenció a les necessitats dels ciutadans, la sostenibilitat, la cohesió, la confiança, la reciprocitat, etc.

Aquest model es pot considerar, d’una banda, com una manera innovadora de coordinar i gestionar les relacions locals, i, de l’altra, com una aplicació efectiva de la responsabilitat social del territori. Això es pot fer aplicant principis democràtics en els processos de presa de decisions i descentralitzacions del poder, mantenint l’enfocament multi-stakeholder com un pilot del desenvolupament socioeconòmic local sostenible. A més, la governança flexible com la governança de partenariats pot respondre molt més bé als requisits dels ciutadans i de les empreses, perquè pot atendre les seves necessitats i aprofitar les oportunitats que provenen dels escenaris globals i locals.

Referències

ARGIOLAS, G.; CABRAS, S.; DESSÌ, C.; FLORIS, M. 2009a. “Challenges for New Models of Territorial Governance: Learning from the Experience of Italian LAGs”. Proceeding of the Sixty Nine Annual Meeting of the Academy of Management. George T. Solomon (ed.). [CD]

ARGIOLAS, G.; CABRAS, S.; DESSÌ, C.; FLORIS, M. 2009b. “Building Innovative Models of Territorial Governance”. Journal of Place Management and Development, 2(3).

BREIMAN, L. 2001. “Random Forests”. Machine Learning, 45: 5-32.

BRUNI, L. 2008. Reciprocity, Altruism and the Civil Society. New York: Routledge.

DESSÌ, C.; FLORIS, M. 2009. “Changes in Local Governance. The Role of Public-Private Partnerships”. European Journal of Management, 9 (1).

EUROPEAN COMMISSION. 2006. The EU Rural Development Policy 2007-2013. [full informatiu]

FREEMAN, R.E. 1984. Strategic Management: a Stakeholder Approach. Boston: Pitman Press.

GLENDINNING, C.; POWELL, M.; RUMMERY, K. 2002. Partnerships, New Labour and the Governance of Welfare. Bristol: The Policy Press.

GRAZIANO, P.; VESAN, P. 2008. “New Modes of Governance: Explaining Local Partnership Consolidation”. New Gov., Policy Brief, 18.

OCDE. 2004. New Forms of Governance for Economic Development. París: OCDE.

WALLEY, P. 1996. “Inferences from Multinomial Data: Learning About a Bag of Marbles”. Journal of the Royal Statistical Society B, 58(11): 3-57.