Resum

Des de l'any 2010, s'observen intervencions directes de les institucions comunitàries en l'àmbit de les reformes del sector públic i de l'administració pública. El nostre propòsit és cobrir algunes llacunes contribuint a la recerca ja existent mitjançant l'estudi del cas espanyol entre els anys 2010 i 2015. Per això, al nostre paper definim la Unió Europea com un joc interactiu de tres nivells. En primer lloc, és un joc entre els estats membres, la UE i el sistema internacional, en què la UE (l'agent) i el sistema internacional (l'estructura) són interdependents i interaccionen permanentment. En segon lloc, la UE (l'estructura) interacciona amb els estats membres (els agents). I, en tercer lloc, els estats membres (els agents) interaccionen amb el sistema internacional (l'estructura). Pel que fa a les reformes del sector públic i de l'administració pública espanyols, s'han vist condicionades els darrers anys per quatre fets importants: (1) el procés de descentralització; (2) la implementació de l'estat del benestar; (3) la integració de la Unió Europea i (4) la crisi econòmica actual. En aquest paper, estudiem els efectes dels fets 3 i 4. Per tal d'avaluar-los, tractem de respondre les preguntes de recerca següents: Com han afectat tant la UE com l'FMI en la presa de decisions del govern central espanyol en matèria de consolidació fiscal? I de quina manera les decisions pressupostàries han incidit en les reformes del sector públic? L'estudi empíric es basa en una àmplia anàlisi de la documentació del Ministeri d'Economia i Finances, la Comissió Europea i l'FMI, les actes de les sessions parlamentàries i les transcripcions de les reunions dels seus comitès. A més, hem realitzat entrevistes semiestructurades amb profunditat a funcionaris del Ministeri d'Economia, del BCE, de l'FMI i de la Comissió Europea. En aquest espai de temps, la UE ha comptat amb els elements següents per persuadir Espanya d'introduir reformes a l'administració i al sector públic: (1) Mesures d'ajust utilitzant diversos mecanismes de pressió, entre ells els procediments formals. Això es fonamenta en la coordinació de les polítiques segons el Pacte d'Estabilitat i Creixement (SGP), i en el procediment de dèficit excessiu (EDP), que s'ha intensificat durant el semestre europeu. (2) La condicionalitat. Hem distingit dos tipus de condicionalitat política: la condicionalitat política explícita, exemplificada en el memoràndum d'entesa (MoU), i la condicionalitat política implícita, que s'ha evidenciat durant la crisi del deute sobirà. (3) La diplomàcia de passadís, que generalment s'associa amb les negociacions informals que fan tant la UE com els estats membres més poderosos per convèncer els responsables polítics que introdueixin les reformes que la UE proposa per tal d'abordar els reptes i els problemes més importants. I (4) els agents federadors externs: la pressió externa que fan les superpotències, com ara els Estats Units, per fomentar la integració europea impulsant i donant suport al projecte europeu davant d'esdeveniments crítics. Tanmateix, per raó de l'estatus espanyol, considerat un estat estructural de la UE, es va considerar que Espanya presentava l'estructura més eficient i efectiva per implementar determinades mesures d'estabilització macroeconòmica, com la reducció del dèficit fiscal i del deute públic. En altres paraules, es va reforçar el poder del govern central, cosa que ha portat a una recentralització encoberta del país.