Introducció

Parafrasejant la cita omnipresent de John Donne No man is an island (“cap home no és una illa”), també podem afirmar que cap organització no és una illa. Les organitzacions del sector públic, com les seves homòlogues del sector privat, operen en un entorn de turbulència i complexitat creixents. Això és especialment cert per a les nombroses forces armades d’arreu del món, ja que, des del punt de vista estratègic, se centren menys en forces del seu grup afí (és a dir, de mides semblants), o properes al grup afí, com en els conflictes clàssics –és el cas dels Estats Units i la Unió Soviètica durant la Guerra Freda–, i s’orienten cada vegada més cap a operacions en conflictes asimètrics, en què participen una combinació d’actors estatals i no estatals (p. ex. la intervenció de França a Costa d’Ivori amb l’Operació Licorne, o la del Regne Unit a l’Afganistan). Per raons relacionades amb la profunditat i l’amplitud de les capacitats necessàries en les operacions modernes i el cost associat a la seva adquisició i al seu domini, les forces armades modernes poques vegades poden operar soles. Interactuen entre si formant xarxes complexes. Aquest fet fa sorgir un dubte: quines característiques de xarxa impulsen les forces armades a col·laborar entre si en un entorn de xarxa social?

La integració en una xarxa social proporciona beneficis potencials a les organitzacions, ja que actuen com un canal o conducte per difondre pràctiques i modular l’accés a la informació. Això no obstant, l’estudi de la relació entre col·laboració i integració facilita poques respostes quan es tracta d’explicar l’efecte de les posicions de les forces armades a les seves xarxes col·laboratives i les pautes de col·laboració. Per tant, hem d’avaluar millor la manera en què l’estructura dels contactes d’un actor amb la resta influeix en la col·laboració en el si d’una xarxa.

Col·laboració en xarxes

La recerca en col·laboració interorganitzacional en xarxes es pot classificar des de dues perspectives. D’una banda, la visió de la col·laboració com a interaccions posa a l’avantguarda uns vincles reiterats en vistes a generar confiança i obtenir accés a unes sèries heterogènies de capacitats. D’altra banda, la visió de les característiques d’aquests vincles se centra en la naturalesa de la relació (p. ex. aliança R+D). En realitat, les forces armades fan totes dues coses: generen confiança mútua i interoperabilitat mitjançant la interacció entre si en diversos escenaris i, alhora, poden participar en relacions diàdiques, ja que pot ser que algunes siguin membres de la OTAN o d’altres mecanismes i institucions multilaterals.

Els estudis recents sobre xarxes interorganitzacionals destaquen quatre vincles potencialment importants entre la posició, l’estructura de xarxa i la col·laboració d’una organització. En primer lloc, la manera en què la integració en una xarxa determinada té implicacions per a l’activitat col·laborativa i com la pertinença a molts col·lectius de la xarxa (p. ex. subgrups d’actors estretament relacionats) pot promoure la col·laboració. En segon lloc, hi ha una forta percepció que estar “al centre de les coses” ens converteix en socis atractius, cosa que insinua que la centralitat d’un actor podria tenir també un paper important. En tercer lloc, una organització que té molts llaços amb d’altres està menys limitada per escollir socis que una amb un nombre molt reduït de contactes. Consegüentment, una restricció del comportament emprenedor d’una organització està destinada a limitar l’activitat col·laborativa, ja que aquesta només pot col·laborar amb el petit nombre de socis amb els que interactua. En quart lloc, com qualsevol estudiant de secundària o qualsevol diplomàtic poden testimoniar, l’estatus jeràrquic propi, encara que només sigui per accedir a la informació, influeix de manera important sobre la percepció com a soci desitjable per a la resta. És lògic esperar que, a mesura que augmenta l’estatus jeràrquic, l’activitat col·laborativa s’incrementi, ja que ens convertim en socis potencialment més desitjables.

Aquestes afirmacions es van provar tot seguit amb dades de caràcter públic sobre una mostra de 37 forces armades, algunes de les quals pertanyien a la OTAN, que van col·laborar al llarg d’una dècada en 58 exercicis internacionals a gran escala i on van intervenir, en tots els casos, milers de participants. Això ens va permetre traçar el mapa de la xarxa de forces armades en interacció i provar-lo. L’estratègia empírica depenia de l’ús simultani d’anàlisi de panells de dades, modelació lineal jeràrquica i entrevistes semiestructurades de tipus confirmatori amb oficials d’alta graduació que van participar en aquesta activitat internacional. L’anàlisi va aportar unes conclusions interessants. Mentre que la pertinença a molts col·lectius sí que té un impacte estadístic important sobre l’activitat col·laborativa de les forces armades, la centralitat, la limitació i l’estatus jeràrquic van produir, almenys, uns resultats contradictoris. A primera vista, això sembla especialment sorprenent en el cas de la centralitat. Malgrat tot, també suggereix que la centralitat és una estratègia costosa, encara que només sigui pel manteniment del gran nombre de vincles. La limitació i l’estatus jeràrquic sembla que són menys rellevants, a causa de les relacions ad hoc que mantenen algunes forces armades. A més, per norma general, les entrevistes en profunditat amb oficials d’alt rang van tendir a confirmar aquests resultats.

Fins a quin punt importen els grups socials

Les forces armades obtenen dos beneficis importants per pertànyer simultàniament a diversos grups socials en la seva xarxa d’activitat col·laborativa. Un benefici important és un entorn de confiança mútua elevada, ja que comparteixen llaços molt estrets dins d’un grup determinat. No obstant això, quan són membres de molts grups també obtenen accés a informació heterogènia i, així, poden ser socis amb més valor en els diversos grups en què participen. Un bon exemple de la nostra mostra són les forces armades poloneses. Continuen mantenint-se properes a alguns membres de l’antic Pacte de Varsòvia i a molts països de la OTAN: també són informades de totes les doctrines i equips dels seus socis. Això les fa ser valuoses en el context de la Guerra contra el Terror, ja que diversos estats “canalles” fan servir conceptes doctrinals i equips relacionats amb els de l’antiga Unió Soviètica.

D’aquesta recerca en deriven moltes implicacions. Per a les forces armades i altres organitzacions, això implica que una millor comprensió de les implicacions de la pròpia estratègia posicional, en el sentit del desig de migrar cap a una posició més avantatjosa en el si d’una xarxa social interorganitzacional, produirà uns beneficis substancials pel que fa a l’optimització de l’activitat col·laborativa. També significa que les posicions perifèriques que es mantenen “ben connectades” a la xarxa més gran poden ser molt beneficioses per a alguns. Per exemple, les forces armades nord-americanes es poden permetre ser centrals i estar connectades a moltes altres forces armades, ja que tenen una gran dotació de recursos militars. En canvi, les forces armades belgues no poden suportar els elevats costos d’una estratègia d’aquestes característiques i tendeixen a adoptar una posició perifèrica significativa en grups socials determinats com a estratègia col·laborativa dominant. Per als acadèmics interessats en organitzacions, la importància dels grups socials en l’activitat col·laborativa mostra que és possible que els actors desenvolupin de manera simultània estratègies de xarxa cohesives mentre depenen de la intermediació entre grups cohesius per garantir la seva pròpia rellevància. Per als professionals, com els oficials militars, els polítics i els directius, aquestes conclusions faciliten uns elements millors per implementar les estratègies orientades a les xarxes per a les seves organitzacions. Subratlla la importància de desenvolupar una avaluació sòlida de la integració de l’organització en xarxes socials determinades. També té en compte una millor apreciació del fet que les relacions afecten el valor dels socis, no només a ells, sinó també el de tots els membres de la xarxa.