«L¿any 2001, M. Friedman assenyalava que, feia deu anys, havia aconsellat tres coses als països que vivien una transició del socialisme: privatitzar, privatitzar i privatitzar. ¿Però em vaig equivocar. Segurament l¿Estat de dret és més important que la privatització¿, afirmava Friedman.» (Entrevista amb Milton Friedman, Gwartney i Lawson, 2002).[2]

Per reflexionar sobre l¿articulació entre el sector públic i el sector privat a Ibero­américa, cal partir de la premissa que la relació entre ambdues esferes, a cada època de la història dels nostres països, ha contribuït a dibuixar el model estatal dominant.

És important que Iberoamèrica trobi un model de col·laboració propi entre administracions públiques i organitzacions privades dins d¿aquest moviment global de col·laboració entre el sector públic i el privat. Alhora cal aprendre dels models per relacionar-se procedents de cultures i tra­dicions administratives diferents. En aquest breu article, proposem un model basat en una idea de societat en relació en la qual hi ha múltiples actors que s¿han de tenir en compte, els quals han de ser coresponsables de la cerca i posada en marxa de solucions per als reptes de les nostres societats actuals.

Augment de les associacions entre el sector públic i el sector privat

Els problemes de les societats arreu del món ¿com revela la bibliografia i la pràctica de la gestió pública¿ han fet que el sector públic redefinís els seus rols, cosa que, com hem assenyalat, ha comportat un augment quantitatiu i qualitatiu de les col·laboracions entre les administracions públiques i les organitzacions privades (lucratives i no lucratives). Aquest fenomen, que alguns han anomenat de forma generalitzada privatització de l¿Estat, ha rebut la influència de motivacions pragmàtiques, econòmiques, ideològiques, comercials i populistes.

La dicotomia entre públic i privat ha portat, històricament, a identificar l¿àmbit públic amb l¿Estat i l¿àmbit privat amb la societat civil. S¿ha d¿intentar acabar amb aquesta simplificació i insistir que un Estat fort no implica una societat civil feble, i viceversa (una societat civil forta no implica un Estat feble).

Las col·laboracions entre els sectors públic i privat es poden convertir en mecanismes rellevants per donar resposta als errors del mercat i a l¿afebliment de les administracions públiques. Quan ni el mercat, ni les administracions públiques ni les organitzacions de la societat civil són capaces per elles mateixes de proveir béns públics o d¿atendre les demandes socials, sovint cal mobilitzar recursos públics i privats. Una manera eficaç i eficient de fer-ho és mitjançant l¿associació entre els sectors. Ara bé, és important assenyalar que les col·laboracions no són l¿única eina, ni són sempre la millor resposta davant d¿un problema determinat.

De l¿Estat liberal de dret a l¿Estat relacional [3]

La figura 1 resumeix, de forma gràfica i breu, l¿evolució del model d¿Estat i del model d¿Administració pública de la majoria dels països occidentals al llarg de les darreres dècades, i en mostra la relació amb el desenvolupament de l¿entorn social i el model d¿associació publicoprivada.

Entendre l¿evolució de l¿Estat liberal de dret a l¿Estat relacional és fonamental per poder analitzar les associacions entre el sector públic i el sector privat a Iberoamèrica.

Figura 1. Model d¿Estat i d¿Administració pública, entorn social i associació publicoprivada 

Font: adaptació de Xavier Mendoza (1995)

Occident: de l¿Estat liberal de dret a l¿Estat relacional

És important recordar que en els anomenats països occidentals es va passar, en poc temps, d¿un Estat liberal de dret, inaugurat per la legislació social prussiana de Bismarck, a un Estat del benestar, inaugurat pels socialistes alemanys al final del segle xix i reactivat arran del New Deal, després del crac del 29.

No va ser gens fàcil l¿evolució d¿un Estat liberal centrat en la idea de desenvolupar una legislació que protegís mínimament els treballadors a un Estat del benestar basat en la cerca de criteris per augmentar el benestar col·lectiu. En l¿àmbit administratiu, mentre que el primer es fonamentava en una administració burocràtica, el segon ho feia en una administració de caràcter gerencial.

Va ser en aquest moment històric ¿que podem situar al final del segle xx¿ quan l¿Estat del benestar va entrar en crisi o, més aviat, es va veure obligat a replantejar-se les seves actuacions. Aquest Estat del benestar es va desenvolupar en un context d¿expansió econòmica forta, que va permetre assolir elevades cotes de satis­facció entre la població europea i nord-americana fins a la meitat dels anys vuitanta. Precisament, a partir d¿aleshores va ser quan es va començar a examinar profundament la rela­ció entre el sector públic i el sector privat, i quan els investigadors anglosaxons van començar a parlar d¿economia mixta, quasimercats, Estat a l¿ombra, Estat subcontractista o partenariat públic-privat (Vernis, 1995).

També a Iberoamèrica sorgeixen veus que es refereixen a l¿emergència d¿un ¿nou¿ Estat del benestar. Mendoza (1995) l¿anomena Estat relacional, un Estat que ¿reconeix la complexitat i la interdependència presents en els problemes socials i que assumeix que la seva resolució només es pot dur a terme amb la col·laboració activa de la mateixa societat¿ (1995: 11). Bresser (1997) es refereix a la importància i el valor de l¿àmbit públic no estatal: més suport de les administracions públiques al tercer sector social no vol dir menys Estat, no significa que estiguem privatitzant l¿Estat del benestar, sinó ben al contrari, que l¿estem publificant.

Tornant a la figura 1, vull destacar que el model d¿Administració pública que necessita aquest nou model d¿Estat correspon al d¿una administració pública emprenedora, en què directius i funcionaris públics comptin amb el suport d¿organitzacions públiques que els permetin generar iniciatives i innovacions socials per afrontar els reptes que es plantegen a la societat. En aquesta relació, administracions públiques, empreses i organitzacions socials col·laboren de manera pragmàtica, i cadascuna desenvolupa les acti­vitats en què genera més valor social.

L¿Amèrica Llatina: la falta de capacitat institucional

Com hem assenyalat anteriorment, entendre l¿evolució que mostra la figura 1, segons la nostra opinió, és molt important per a les associacions público-privades establertes a Iberoamèrica. Si, en el cas espanyol, sense que s¿hagués acabat encara la construcció d¿un Estat del benestar fort, es va haver d¿evolucionar cap a aquest model d¿Estat que hem anomenat relacional, a l¿Amèrica Llatina s¿està mirant d¿avançar d¿un Estat liberal de dret, moltes vegades feble o inexistent, a la construcció, paral·lelament, d¿un Estat del benestar i d¿un Estat relacional.

A Iberoamèrica ¿com va succeir en els països de l¿antic bloc comunista, l¿Àsia i l¿Àfrica durant les dècades dels vuitanta i els noranta¿ la reducció de la dimensió de l¿Estat, la privatització, es va convertir en un tema polític de primera magnitud. Institucions financeres internacio­nals van recomanar una sèrie de mesures encaminades a reduir el grau d¿intervenció estatal en l¿economia, fet que va rebre el nom de consens de Washington.

El problema va ser que, com a conseqüència de l¿aplicació d¿aquestes mesures, ¿durant el procés de reducció de l¿abast estatal, molts països van disminuir la força de l¿Estat¿ o van crear ¿capacitats institucionals que eren febles o, fins i tot, inexistents¿ (Fukuyama, 2004).

A priori, es pot pensar que, si es transfereixen una sèrie de serveis a un tercer, és possible concentrar-se en un conjunt de funcions bàsiques i reforçar les capacitats relacionades amb aquestes funcions (en el món empresarial se¿n diu core competences). No obstant això, la privatització a l¿Amèrica Llatina va conduir, moltes vegades, a la ¿substitució¿ de l¿Estat, atès que, en lloc de contribuir a incrementar les capacitats estatals, les va disminuir. Així doncs, a la regió es parteix d¿una experiència negativa en l¿associació entre el sector públic i el sector privat que fa que molts directius públics tractin aquesta qüestió amb prudència.

Naturalment, aquesta falta de capacitat estatal és molt rellevant per al tema de què estem tractant, ja que resulta impossible articular relacions entre organitza­cio­ns públi­ques i privades, si el sector públic no té capacitat institucional. En altres paraules, si l¿Estat no és capaç d¿elaborar i implementar deter­minades polítiques públiques, de promulgar les lleis necessàries per donar suport a aquestes polítiques, de proveir-se d¿una administració burocràtica eficaç i eficient, de mantenir un nivell alt de transparència i rendició de comptes i de fer que les lleis es compleixin, és difícil imaginar que algú vulgui col·laborar-hi. Segurament, només les organitzacions que puguin ¿capturar l¿Estat per als seus interessos tindran interès a col·laborar, i no les que treballen per a l¿interès general¿.

Compartir aquesta notícia