Però, si bé la literatura actual se centra en l’efecte potencial de reforç dels intermediaris, estudiant les aliances existents en matèria de salut mundial vam descobrir que –malgrat les bones intencions– alguns intermediaris havien acabat afeblint la col·laboració que s’havien proposat consolidar. Aquestes observacions ens van animar a desenvolupar una anàlisi més profunda per intentar entendre la situació paradoxal que ha portat alguns intermediaris a afeblir la col·laboració i a d’altres, a continuar potenciant-la. Així doncs, ens vam proposar identificar quan, com i per què els intermediaris poden acabar causant més problemes a la col·laboració, i analitzar com es pot evitar aquest desenllaç. Les idees sobre aquest tema són importants per entendre la dinàmica de la col·laboració intersectorial i per exposar els riscos i les limitacions de recórrer a intermediaris (o a organitzacions intermediàries, com les anomenem en aquest article) per tal de facilitar la col·laboració.

Amb vista a abordar aquest objectiu, vam dur a terme un exhaustiu estudi comparatiu de quatre aliances mundials de salut de les quals vam fer el seguiment de la interacció entre les parts i les organitzacions intermediàries al llarg d’un lapse temporal de vint anys. Amb aquest propòsit, vam reunir una base de dades d’uns 260 documents i 38 entrevistes i, basant-nos en un mètode de codificació inductiva, en vam extreure uns patrons crítics per a la nostra anàlisi. Concretament, els contextos dels quatre casos tenien en comú que, després de cinc anys de desplegament reeixit de l’aliança, les parts començaven a trobar-se amb problemes derivats de la seva implementació. En dos dels casos, els intermediaris van mirar d’ajudar les parts assumint tasques d’execució i prenent cada vegada més decisions unilaterals. A primera vista, el fet que assumissin els esculls de la col·laboració va millorar l’eficàcia de la resposta. Tanmateix, segons el nostre estudi, s’havia confiat en els intermediaris pel seu caràcter neutral, més que pel seu historial o per la seva capacitat acreditada d’execució i de presa de decisions. I, cosa més important, els intermediaris no s’havien incorporat a l’aliança perquè hi actuessin com una organització més, o perquè substituïssin les existents, i menys si es tractava de treballar sobre el terreny i d’abordar unilateralment problemes d’execució sistèmics.

Més aviat, amb la seva intervenció, feien rebaixar la urgència amb què les parts havien d’abordar les dificultats sorgides del nucli de la col·laboració i, en conseqüència, adaptar i aprofitar les seves experiències, coneixements, xarxes, infraestructures complementàries, així com la titularitat compartida. Aquesta ampliació del paper dels intermediaris va afeblir la col·laboració de les parts i, a la vista dels conflictes que anaven sorgint, les limitades capacitats i competències dels intermediaris per obtenir finançament van tendir a dificultar-ne la implementació efectiva. En els altres dos casos, els intermediaris van intensificar les seves accions perquè les parts abordessin els problemes d’execució i van subratllar la necessitat que aquestes introduïssin a la col·laboració les adaptacions necessàries. Per exemple, alertaven les parts, fomentaven la participació dels seus comitès respectius i promovien mètodes de planificació inclusius perquè abordessin els nous reptes. En aquests casos, la intensificació del rol dels intermediaris, en comptes d’esmorteir les dificultats de la col·laboració, els permetia mantenir el seu paper facilitador i de reforç de la col·laboració.

Hem integrat aquestes conclusions en un marc centrat en els moments crucials en què cal que els intermediaris acompleixin un paper d’intensificació, i no d’amortiment. Sobre aquesta base, les conclusions del nostre estudi fan una doble contribució a la teoria de la col·laboració intersectorial en la gestió pública. En primer lloc, ofereixen una visió més matisada dels intermediaris i de les seves activitats, que amplia el focus dels potencials efectes de les seves accions de reforç de la col·laboració exposant-ne els riscos i mostrant quan, per què i com poden acabar afeblint-la. El quan del nostre estudi fa referència al moment en què els resultats inicials en matèria de salut necessiten escalar-se, però algunes dificultats d’execució posen de manifest les limitacions de la col·laboració. Arribats en aquest punt, els intermediaris volen ajudar les parts d’acord amb els objectius de la col·laboració i van apaivagant els problemes que van sorgint i, en conseqüència, afebleixen la renovació estratègica de la col·laboració (és a dir, el perquè). Respecte al com, n’identifiquem dues dimensions: la reducció de l’àmbit col·laboratiu a mesura que les activitats i les decisions col·laboratives són substituïdes per activitats i decisions unilaterals, i el deteriorament de les relacions entre l’intermediari i les parts perquè la desviació del rol d’aquest provoca conflictes que el distreuen de la seva labor col·laborativa.

En segon lloc, en revelar com s’afebleix i s’enforteix la col·laboració, el nostre estudi contribueix a elucidar les tensions intrínseques de la posició dels intermediaris, la línia divisòria dels rols de l’intermediari i de les parts, i el paper positiu que a vegades poden acomplir els intermediaris, subratllant les dificultats per tal de mantenir les col·laboracions. Aquestes conclusions, al seu torn, obren noves vies per a recerques futures. Així doncs, convidem els estudiosos a aprofundir aquesta anàlisi reconeixent els límits i els efectes potencialment perjudicials dels facilitadors de la col·laboració, i presentant de forma constructiva el seu rol com a intensificadors de les tensions estratègiques, en comptes d’intentar suavitzant-les. Aquestes recerques poden il·lustrar, per exemple, com i per què les característiques concretes dels intermediaris poden incrementar el risc d’afeblir la col·laboració. A més, encara que el nostre estudi es refereix a uns efectes afeblidors no volguts, caldria estudiar quan i com els intermediaris afebleixen expressament una col·laboració, per exemple, per obtenir-ne més poder o reconeixement. Finalment, també es pot estudiar com revertir amb èxit la trajectòria afeblidora d’un intermediari.

A efectes pràctics, el nostre estudi anima els directius de les organitzacions intermediàries a deixar clars els seus rols i responsabilitats en les col·laboracions, i a delimitar els papers de l’intermediari i de cadascuna de les parts. A més, abans d’abordar les dificultats operatives o d’execució de la col·laboració, més enllà del seu rol facilitador, han de reflexionar sobre si la seva intervenció serà constructiva o pot fer que les parts evitin escometre la reorientació estratègica que han de fer. A més, les nostres conclusions alerten les organitzacions participants del risc de delegar les accions estratègiques de resolució dels problemes als intermediaris i les animen a responsabilitzar-se de reorientar estratègicament la col·laboració a mesura que aquesta va evolucionant.

En general, és important entendre el paper dels intermediaris en la col·laboració intersectorial i la importància de la sostenibilitat d’aquesta col·laboració per tal d’abordar determinats reptes socials que no poden resoldre per si sols ni el sector públic ni el privat, ni tampoc la societat civil. La nostra anàlisi constitueix un punt de partida que permet ampliar els estudis sobre el potencial dels intermediaris en l’afebliment de la col·laboració intersectorial –en el nostre estudi, això es dona en moments de turbulència i per un desig d’intervenir que acaba usurpant les responsabilitats de les parts.

Lea Stadtler és professora titular de Management Estratègic de la Grenoble École de Management (França) i també col·labora amb el PPP Center de la Universitat de Ginebra (Suïssa). En la seva recerca, analitza les qüestions relacionades amb abordar els grans reptes socials de forma col·laborativa. Ha publicat les conclusions dels seus estudis a revistes com Organization Studies i el Journal of Business Ethics i Business & Society, i ha estat guardonada amb tres premis de recerca internacionals. És editora adjunta de Business & Society.

Özgü Karakulak és professora visitant de la Saïd Business School de la Universitat d’Oxford. És doctora per la Geneva School of Economics and Management (GSEM) de la Universitat de Ginebra. La seva recerca se centra en la cooperació i el canvi organitzatiu institucional.