Iniciem aquesta recerca com un examen del grau de politització de l’Administració pública britànica. Els esdeveniments dels darrers anys han demostrat la necessitat d’una nova i àmplia revisió dels conceptes de responsabilitat ministerial i responsabilitat de l’Administració. La relació entre els ministres i els funcionaris és decisiva per a un funcionament eficient de la nostra democràcia; tanmateix, l’antiga versió del “pacte de l’Administració pública”, en el qual hi havia una divisió implícita de responsabilitats entre ministres i funcionaris, s’ha convertit en quelcom confús. Des de fa ja força temps hi ha inquietud sobre la manera en què la responsabilitat i la rendició de comptes es reparteixen en el sistema britànic. Aquestes dificultats s’han accentuat.

Una administració pública imparcial té una funció constitucional clau. Les responsabilitats de l’administració pública no són tan sols les relacionades amb la quotidianitat del govern; han d’incloure la responsabilitat davant el Parlament i enfront de la constitució. Tanmateix, la implantació de les polítiques del govern elegit pel poble és un rol essencial de l’Administració pública. En aquest sentit, esdeveniments recents suggereixen que no sempre és tan eficaç com podria ser-ho en aquest aspecte. No pensem que hi pugui haver una divisió clara de la responsabilitat entre funcionaris i ministres, però sí que creiem que caldria fer un esforç per aclarir les responsabilitats respectives. També creiem que els funcionaris haurien de retre comptes al Parlament amb més llibertat que actualment.

Cal un nou pacte de l’Administració pública, apuntalat per un codi de governança. Els ministres haurien de poder confiar que l’Administració és receptiva a les seves necessitats i que aborda adequadament els nivells d’acompliment deficients. Els funcionaris haurien de poder confiar que tenen dret a assessorar sense que això tingui conseqüències adverses per a ells, per mal rebut que sigui el consell, i a ser jutjats per allò de què són responsables. El debat sobre la politització de l’Administració pública s’hauria de fixar en un context històric i internacional. El sistema britànic és radical en els límits establerts en matèria de direcció política de l’Administració. D’altra banda, també és un sistema en el qual, des del punt de vista legal, els funcionaris actuen en nom dels ministres, i no solen tenir responsabilitats legals a títol individual. La influència ministerial no solament està limitada pels comissionats de l’Administració pública i pel Comissionat de Nomenaments Públics, sinó també per novetats que l’han reduït encara més. Per exemple, ja no és certa aquella afirmació que els funcionaris ocupen un lloc a discreció del ministre. És clar que els funcionaris, no els ministres, són responsables de l’acomiadament dels funcionaris que no rendeixen a la feina. No volem canviar això, però aquests casos proporcionen un context al debat actual sobre la politització.

La naturalesa d’aquestes discussions (per exemple, l’atenció desmesurada que es presta al rol dels assessors especials) pot fer que el debat raonable de la relació entre ministres i funcionaris sigui més difícil del que cal. Considerem que els qui ocupen llocs clau haurien de ser capaços d’inspirar confiança als ministres i acollim de bon grat els passos dirigits a garantir que els ministres participin en l’avaluació de l’acompliment dels primers. També considerem que els sistemes de designació per a aquests llocs clau haurien de reconèixer que els ministres han de poder treballar amb els designats alhora que s’assegura que l’Administració pública roman exempta de patrocini polític, com fins ara.

Una nova transparència en relació amb les legítimes expectatives dels ministres hauria d’anar acompanyada de més claredat quant a la posició constitucional de l’Administració. El Govern ha mentit durant molt de temps sobre la Llei de l’Administració pública: és hora que en presenti una.