Els tractats més influents sobre gestió estratègica supliquen als executius que ¿competeixin per al futur¿. Es diu als executius que visualitzin els riscos que van sorgint lentament i que els mitiguin mitjançant esforços a curt termini, com ara conrear les competències corporatives. En resum, el consell és gestionar els riscos estratègics.

L¿argument a favor de gestionar els riscos estratègics és bàsicament de caràcter normatiu, ja que no descriu el que la majoria d¿executius fan realment. Perquè aquesta idea normativa resulti útil en la pràctica, els líders de les organitzacions necessiten tenir noves percepcions sobre les realitats de la gestió estratègica de riscos. Aquestes realitats poden revelar-se aplicant amb sensibilitat les teories sobre presa de decisions organitzacionals a experiències en què els grups directius han acceptat la responsabilitat de gestionar riscos estratègics a llarg termini. Una experiència en aquest sentit és la de la Força Aèria dels Estats Units en el període posterior a la Guerra Freda. I aquesta experiència constitueix la base del llibre Preparing for the Future: Strategic Planning in the US Air Force, publicat recentment.

Durant la Guerra Freda, la planificació de llarg abast a la Força Aèria se centrava a dissenyar estructures de força militar hipotètiques (i econòmicament inassumibles) que resistissin de manera efectiva una invasió soviètica d¿Europa occidental i una invasió de Corea del Nord per part de Corea del Sud. Amb la fi de la Guerra Freda, l¿atenció es va centrar a reduir l¿estructura de la força, posant menys èmfasi en la missió nuclear i convertint-la més en una força expedicionària que no pas en una força de guarnició de base avançada. Després de superar aquesta fase, la direcció de la Força Aèria va començar a pensar en la seva contribució futura per assolir els objectius de seguretat nacional en un termini de temps d¿entre vint-i-cinc i trenta anys. Els líders de major rang es van enfrontar col·lectivament a aquesta qüestió, durant el període 1996-97, concebent i posant en marxa un nou procés de visió estratègica i de planificació a llarg termini. El producte immediat incloïa una visió estratègica que prefigurava una transició cap a la Força Aèria i Espacial dels Estats Units i que delineava mitja dotzena de competències centrals, com ara el combat de precisió i la superioritat informativa. Aquest esforç va situar la Força Aèria en un camí d¿innovació a llarg termini de les seves pràctiques directives per al desenvolupament i la implementació estratègics, que al seu torn ha permès introduir canvis en les prioritats d¿inversió, en les instruccions tecnològiques i en la cultura organitzacional. En realitat, ha canviat fins i tot el contingut de la pròpia visió, després d¿esforços periòdics per reavaluar-la i revisar-la.

La Força Aèria ha desenvolupat, en efecte, un enfocament distintiu de gestió de riscos estratègics, un dels aspectes del qual està específicament relacionat amb la visió estratègica. En aquest enfocament de la Força Aèria, tres eren els principis que guiaven els esforços de visió estratègica: la ¿retroprojecció des del futur¿, l¿¿abastiment col·lectiu¿ i la gestió de polítiques. El principi de la retroprojecció es va idear amb l¿objectiu de reduir les rutines de planificació que es concentraven a predir les ramificacions a llarg termini dels plans a mitjà termini, amb la qual cosa els esforços de planificació es van dirigir a reduir el risc d¿un futur desajustament entre les capacitats de la Força Aèria i l¿entorn polític. Amb el principi de l¿abastiment col·lectiu es pretenia dotar la visió estratègica i la planificació a llarg termini de l¿autoritat col·lectiva del quadre de direcció superior. Així mateix, l¿abastiment col·lectiu també pretenia garantir que el procés suscitava comprensió i compromís per part dels futurs líders principals del servei, la totalitat dels quals hi exercien ja rols destacats. El principi de la gestió política apuntava al fet que el futur a llarg termini de la Força Aèria depenia enormement de les creences i actituds de la comunitat política sobre les qüestions de seguretat i defensa nacionals. La Força Aèria cercava transmetre una història convincent sobre la seva contribució a la seguretat nacional a llarg termini. Com pot veure¿s, les idees rectores de la visió estratègica afectaven la dinàmica organitzacional i política, així com el marc de les tasques analítiques apropiades per a la gestió estratègica de riscos.

La Força Aèria ha aplicat hàbilment aquests principis en desenvolupar i implementar la seva visió estratègica, començant pel procés dirigit pel cap de l¿Estat Major, Ronald Fogleman, en el període 1996-97. Ho il·lustra el fet que el procés liderat per Fogleman s¿havia planejat perquè alimentés directament una revisió anticipada de la defensa estratègica, encarregada pel Congrés i conduïda pel Departament de Defensa. El procés va incloure un esforç preparatori de tot un any per part d¿una junta directiva de planificació de llarg abast, que inclou generals de tres estrelles en la línia clau i en llocs de l¿Estat Major i que és presidida pel vicecap i té el suport d¿un grup ad hoc d¿oficials de l¿Estat Major vinculat a l¿oficina del cap. Els esforços de preparació es van fer més intensius a mesura que s¿anava acostant l¿esdeveniment culminant del procés. Va ser una conferència sense precedents que va durar cinc dies i que va aplegar els líders superiors, dedicada a resoldre setze qüestions de primer ordre de planificació de llarg abast i a posar-se d¿acord sobre la gran qüestió de si la institució havia de reconèixer i ampliar el seu rol més enllà de l¿atmosfera, és a dir, en l¿àmbit de l¿¿espai militar¿.

L¿estudi proporciona una explicació de com els principis generals de Fogleman sobre la visió estratègica es van dissenyar i improvisar en un mètode de treball per a la reflexió i la negociació interactives entre individus d¿alt rang molt ocupats dins de l¿organització. Aquesta explicació ¿que és altament sensible als factors contextuals¿ proporciona noves percepcions sobre les possibilitats de traduir els arguments normatius sobre gestió estratègica de riscos en pràctiques organitzacionals innovadores que siguin potencialment efectives. D¿aquesta manera, el llibre prossegueix l¿agenda de recerca del Centre for Analysis of Risk and Regulation (CARR) sobre organitzacions i risc, amb una aplicació específica a la gestió pública.

Michael Barzelay és professor de Gestió Pública a l¿Interdisciplinary Institute of Management de la London School of Economics and Political Science (LSE).

Preparing for the Future: Strategic Planning in the US Air Force, de Michael Barzelay i Colin Campbell. Washington, DC: Brookings Institution Press, 2003.

Guardonat amb el Louis Brownlow Book Award 2004 de la National Academy of Public Administration.

Poden sol·licitar-se exemplars del llibre a través de la direcció d¿Internet: www.brookings.edu/press/books/preparingforthefuture.htm

Copyright versió original en anglès: London School of Economics. All rights reserved. Publicat a Risk&Regulation, No 6, magazine del ESRC Centre for Analysis of Risk and Regulation at the London School of Economics. http://www.lse.ac.uk/resources/riskAndRegulationMagazine