La naturalesa de la gestió del rendiment

L’any 1940, el politòleg V. O. Key Jr. va debatre, a l’article “The Lack of Budgetary Theory”, la qüestió de “sobre quina base es decidirà assignar X dòlars a l’activitat A en comptes de l’activitat B”. Hom s’adona de seguida que aquesta qüestió no ha perdut en absolut rellevància en els nostres dies (Key, 1940). Les administracions, els governs, els gestors públics i, especialment, els ciutadans, volen tenir, cada vegada més, una informació més precisa sobre el rendiment de totes les institucions del sector públic, amb l’objectiu d’obtenir una solució adequada a la pregunta: què reben els ciutadans a canvi de pagar impostos? 

La mesura del rendiment s’ha convertit en la conseqüència lògica del paradigma de la nova gestió pública i de les ambicions d’una bona governança (pública) que exigeix transparència i uns mètodes de gestió adequats per controlar i dirigir les administracions públiques. El debat acadèmic i els esforços de la pràctica local i governamental se centren, en gran manera, en millorar el sistema de planificació i en controlar “el valor del diner” públic, i caracteritzen els temps actuals com “l’era de govern mitjançant la gestió del rendiment” (Pandley, Coursey i Moynihan, 2007; Bouckaert i Halligan, 2008).

No obstant això, en el context dels organismes governamentals i administratius, el significat de “rendiment” ha adquirit un conjunt de connotacions bastant confoses quan se’n debaten els diversos mètodes, conceptes i enfocaments. En general, es considera que el rendiment públic és la relació de diverses etapes en un procés de creació de valor públic, que defineix el rendiment com l’eficiència i l’efectivitat d’una acció decidida i que presenta la relació existent entre l’aportació, la producció i els resultats de les tasques públiques. En el context de la nova gestió pública, la conducta pública ja no es defineix exclusivament per les normes i les instruccions legals, sinó que cada vegada està més determinada per uns objectius predefinits i per unes decisions de gestió que tenen en compte les necessitats dels ciutadans i dels estats o els grups d’interès. El debat sobre el rendiment del sector públic sembla relacionat necessàriament amb un component estratègic i amb un enfocament (de gestió) també estratègic. Consegüentment, la gestió del rendiment es pot estructurar com un procés esglaonat que parteixi d’una filosofia general de l’estat i arribi fins als plans i els programes estratègics, que s’agrupen en un règim comptable reformat i en informes basats en indicadors financers i no financers. Finalment, les aportacions estan relacionades amb la producció i els resultats mitjançant l’elaboració dels pressupostos en base a la meritació i les despeses o en base al rendiment.

Això no obstant, el concepte de mesura del rendiment i d’elaboració dels pressupostos no és tan sols una qüestió tècnica i de gestió. Els econometristes han de parar més atenció al fet que mesurar el rendiment del govern no és només una qüestió de mesura, i que cal més claredat sobre els models teòrics subjacents i sobre com s’han creat els indicadors dels diversos models: “Ens encarem a una elecció difícil, entre una mesura tècnicament més correcta, però que pot ser inútil i irrellevant des del punt de vista de la millora, i una mesura tècnicament incorrecta que sigui útil per a la millora del sector públic” (Van de Walle, 2009).t i d'roduccis i no financers.  sinos m      

En conseqüència, mesurar el rendiment i informar d’això depèn de, i està influït, per una extensa gamma de diverses variables. Un dels aspectes més destacats en aquest sentit és la tradició de mesura del rendiment al sector públic. Als països amb una tradició de garantir la transparència, les activitats i els resultats de l’aportació pública, la mesura del rendiment està certament molt més desenvolupada, i resulta més fàcil relacionar-la amb la presa de decisions de gestió, amb la planificació i amb el procés de desenvolupament de les organitzacions. Així, per exemple, l’experiència del Regne Unit ofereix una àmplia perspectiva dels règims d’avaluació del rendiment i mostra una manera extensiva de gestió en base al rendiment (vegeu, per exemple, Institute for Government, 2008, 18). Cal fer investigacions per descobrir quins mètodes i quins models van bé i per què, i com evitar les conseqüències no desitjades i la desmotivació. El repte principal continua essent promoure una cultura d’alt rendiment i omplir el buit entre les persones i rendiment. Dit d’una altra manera, i a partir d’una perspectiva d’aprenentatge organitzatiu, la majoria de les reformes basades en el rendiment pretenen reduir els processos i millorar els pressupostos, més que no pas assolir una àmplia comprensió de les opcions i de l’efectivitat de les polítiques (Moynihan, 2005). Per tant, un sistema global de gestió en base al rendiment s’ha de centrar en tots dos sistemes, l’administratiu i el polític, i proporcionar, d’aquesta manera, dades sobre el rendiment per al procés democràtic.  

A més, el desenvolupament de la gestió del rendiment al sector privat influencia la consciència i la seva implementació al sector públic, a mesura que cada vegada s’instal·len més sistemes d’obtenció d’informació propis del món empresarial a les administracions públiques. Les tecnologies de la informació constitueixen la base per poder desenvolupar les demandes de mesura del rendiment i per poder implementar un sistema de govern centrat en els resultats. Malgrat tot, la infraestructura tècnica, impulsada per un sòlid mercat de tecnologies de la informació i per un impuls tecnològic, només n’és el primer pas. Així i tot, l’element més important és la construcció d’un marc estructural i teòric sobre com i per què s’ha de mesurar i avaluar el rendiment a l’esfera pública. El repte continua essent identificar i aconseguir la informació adequada i utilitzar els coneixements pertinents per dirigir l’organització, fent front al perill potencial de crear magatzems de dades (sobre rendiment) que siguin cars i inútils i que no reportin cap benefici.

Què ens oferirà el futur?

Tots els debats sobre el futur de les administracions públiques al segle xxi indiquen que existeix una forta necessitat de disposar d’informació fiable sobre el rendiment financer de les organitzacions públiques i semipúbliques. És indispensable que, tant les organitzacions privades com les administracions públiques tinguin instruments que ofereixin una visió verídica i transparent del deute i del passiu públics, per poder avançar-se als riscos i perills financers i identificar-los. Així mateix, també s’han de traduir els indicadors no financers als organismes públics, per exemple, indicadors que proporcionin informació sobre la qualitat del servei, sobre la satisfacció dels grups d’interès i sobre temes logístics o mediambientals. Al cap i a la fi, la gestió del rendiment, amb la doble dimensió de proporcionar informació per poder gestionar els organismes públics, internament, i d’oferir transparència i responsabilitat als grups d’interès, externament, és el tema principal de la reforma administrativa dels nostres dies. Alhora, el desenvolupament i la implementació de règims innovadors de gestió del rendiment és una necessitat per a la supervivència del sistema políticoadministratiu democràtic. L’explicació i la justificació de com s’utilitzen els diners dels contribuents i l’eficàcia dels programes públics serà una de les grans demandes de les nostres societats. En aquest sentit, s’hauria de donar per descomptada l’aplicació de tecnologies d’Internet modernes que permetin una visió profunda i en línia (en temps real) de la situació financera de les administracions i dels seus resultats, fet que podria afectar, fins i tot, l’actitud dels ciutadans pel que fa al règim tributari. Si fan públiques les dades sobre rendiment i ofereixen espais en línia per debatre i sotmetre a investigació aquesta informació en una mena de mini debats públics en línia, els governs poden incrementar les oportunitats de què disposen els diversos grups de ciutadans per participar en l’establiment de l’agenda pública fent un seguiment del rendiment assolit i compartint les solucions dels problemes públics (Lukensmeyer i Torres, 2008; Fung, 2003). 

Tal com mostra la crisi financera mundial de 2008, els organismes públics poden veure’s afectats per les sotragades financeres mundials i dependre de les fluctuacions del mercat, igual que les empreses privades. Als bancs i a les asseguradores semipúbliques, la crisi els afecta de la mateixa manera que a les autoritats governamentals, amb la qual cosa aquestes es veuen obligades a instal·lar uns voluminosos escuts de protecció per estabilitzar l’economia privada. Juntament amb una demanda d’informació (sobre el rendiment) que presenti l’eficàcia d’aquestes mesures i plans de rescat, els organismes públics han de  garantir que són conscients d’aquests riscos (sistemàtics) externs i que en són més independents. En aquest context, és molt probable que el debat futur es decideixi a partir d’un règim de gestió de la capacitat de recuperació del govern, basat en un enfocament de gestió estratègica del rendiment per protegir els actius comuns i mantenir els serveis públics.

Bibliografia

Bouckaert, G.; J. Halligan (2008). Managing Performance: International Comparisons. Londres: Routledge.

Fung, A. (2003). “Survey Article: Recipes for Public Spheres: Eight Institutional Design Choices and Their Consequences”. Journal of Political Philosophy, 11(3): 338-367.

Institute for Government (2008). Performance Art. http://www.instituteforgovernment.org.uk/pdfs/IfG_Performance_Art_SP.PDF, Londres. 

Key, V. O. Jr. (1940). “The Lack of a Budgetary Theory”. American Political Science Review, 34(4): 1137-1140.

Lukensmeyer, C. J.; Torres, L.H. (2008). “Citizensourcing: Citizen Participation in a Networked Nation”. A: Yang, K.; Bergrud, E. (eds.). Civic Engagement in a Network Society: 207-233. Charlotte, Carolina del Nord: Information Age Publishing.

Moynihan, D. P. (2005). “Goal-Based Learning and the Future of Performance Management”. Public Administration Review, 65(2): 203-216.

Pandey, S.; Coursey, D.; Moynihan, D. (2007). “Organizational Effectiveness and Bureaucratic Red Tape: A Multimethod Study”. A: Public Performance & Management Review, 30(3): 312-331.

Van de Walle, S. (2009). “International Comparisons of Public Sector Performance. How to move ahead?”. Public Management Review, 11(1): 39-56.