Les comunitats sueques són més o menys una part del govern federal, si bé també es beneficien d’una certa independència. L’expressió “autogovern local” s’utilitza a les lleis fonamentals per destacar aquest atribut. Els darrers vint anys, la jerarquia del govern federal ha fluctuat de la governança basada en la llei a la governança per objectius. En les diferents comunitats, hi ha un govern de jerarquia política que s’ajusta a les normes locals. Aquí es pot observar un canvi, ja que la pràctica ha evolucionat de la gestió basada en la llei a la gestió per objectius. Des de principi dels anys noranta, la independència professional de la norma política ha augmentat i, paral·lelament al nombre creixent d’emprenedors privats, la governança política també ha avançat, si bé a molta distància (contractació i seguiment). Atès que l’administració pública a Suècia, incloses les activitats comunals, està molt reglamentada legalment i políticament, les altres formes de govern han actuat a l’ombra. Històricament, la relació entre els governs federal i comunal s’ha caracteritzat per una gran confiança mútua. Tanmateix, les tensions entre el govern federal i l’autogovern local són sempre latents al sistema, però quasi sempre han estat objecte de negociació.

 

 

En aquest sentit, cal assenyalar que el govern federal suec no és l’únic que controla les comunitats. Des de la incorporació del país a la Unió Europea (UE) l’any 1995, les comunitats (a l’uníson amb l’administració federal) s’han implicat cada vegada més en el procés d’europeïtzació. Les comunitats es veuen afectades de forma distinta, per exemple, pels requisits de contractació pública del mercat interior, per l’entorn mediambiental i com a parts integrants de diversos projectes finançats per la UE. Una avaluació estimava que prop del 60 % de les decisions que adopten els consells municipals es veuen afectades, d’una manera o altra, per la pertinença de Suècia a la UE.

 

 

Els efectes d’aquesta pertinença a la UE es relacionen amb una altra forma de govern que, des de principi dels anys noranta, s’ha implementat de formes distintes en els governs locals d’arreu del país. La forma de govern en qüestió és la governança del mercat. Una denominació global en la recerca internacional per a aquesta forma de govern és la Nova Gestió Pública (NGP). La NGP inclou conceptes com els de separació entre el finançament i la prestació de serveis, l’externalització dels serveis públics i més llibertat per als gestors i els contractistes públics. No s’han fet grans esforços de privatització. Les àrees en les quals els proveïdors privats de serveis han augmentat significativament són les relacionades amb l’educació (primària i secundària) i l’atenció mèdica a la tercera edat. Tanmateix, el senyal que s’ha transmès als ciutadans ha estat molt clar: ”No us considereu a vosaltres mateixos com uns clients que actuen segons la lògica del mercat amb dret a escollir,” quan el que importa és l’interès individual, no l’interès públic general com un tot.

 

 

Les comunitats d’assistència social sueques es construeixen segons un model sectorial. Cada sector, per exemple, els de la política social, la política educativa, la política mediambiental i la planificació dels espais, s’ha creat des de dalt i és governat per diverses autoritats federals assignades al sector. Els càrrecs electes que tenen responsabilitats polítiques a les comunitats han creat, doncs, la política sectorial. L’organització de la relació entre la política i l’administració pública, com també l’organització comunal professional, s’han inspirat recentment en la NGP, i per això la sectorització ha augmentat i l’organització s’ha fragmentat, en gran part, amb un nombre creixent d’unitats independents dins l’organització comunal i amb la contractació externa de serveis. Cada unitat ha de pensar, abans que res, en ella mateixa i en el seu propi pressupost.

 

 

Juntament amb les ja anomenades sectorització i fragmentació, hi ha hagut un fort moviment per dur a terme polítiques intersectorials i millorar la coordinació, la cooperació i la col·laboració entre les unitats que operen en àrees polítiques diferents, però que tenen en comú uns mateixos grups objectiu i determinats problemes relacionats amb les polítiques. Aquesta orientació constitueix l’essència de la governança en xarxa. Durant l’últim any, han sorgit diverses àrees polítiques en les quals s’espera que s’incrementi la capacitat de resolució de problemes mitjançant l’organització per sectors o unitats. Són exemples d’aquestes polítiques el desenvolupament sostenible, l’adaptació i la protecció del clima, la igualtat entre homes i dones, l’aplicació de la Convenció sobre els Drets dels Infants, el desenvolupament regional i la cohesió social. Cap de les àrees polítiques no encaixa dins de la organització sectoritzada.

 

 

La tendència més recent en el marc de la denominada governança en xarxa és la d’intentar implicar els ciutadans en processos polítics concrets, en col·laboració amb les tasques dels partits polítics. Aquest moviment es descriu, sovint, amb la categoria de “diàleg ciutadà” i significa que es convida els residents d’àrees determinades –pares de fills de primària o de secundària o gent gran– a tractar amb els polítics i els funcionaris públics els problemes corrents, els reptes i les possibilitats que ofereixen. Els antecedents d’aquests intents de diàleg amb els ciutadans es poden identificar, primer, en el fet que els líders polítics locals intenten trobar noves vies per gestionar la incertesa. Les xarxes de competències professionals i de polítics, així com la confiança entre els ciutadans, no es consideren suficients per ordenar i adoptar decisions polítiques segons les pràctiques tradicionals. Hi ha hagut exemples de diàleg ciutadà amb èxit i, d’altres, sense. En els casos d’èxit, s’ha entaulat un diàleg sobre temes considerats importants per a un grup relativament reduït de ciutadans, però que, a la vegada, no resulten conflictius. En els casos amb menys èxit, en què han esclatat conflictes evidents i certes hostilitats, el diàleg se centrava en la clausura d’algunes escoles públiques. Un dels reptes que afronten moltes comunitats és que el nombre de nens d’entre 6 i 15 anys s’ha reduït, fet que significa que hi ha massa escoles locals per al nombre de nens en edat escolar. Quan els polítics conviden els ciutadans/pares a participar en un diàleg en què es parlarà de tancar les escoles definitivament, no sorprèn que esclatin conflictes acalorats.

 

 

Combinar la NGP amb el diàleg ciutadà resulta contradictori. En primer lloc, s’espera que els ciutadans es comportin com a clients lògics, preocupats principalment pels seus interessos individuals, a l’hora d’escollir una escola per als seus fills. En segon lloc, s’espera que aquests mateixos ciutadans es comportin com a ciutadans políticament responsables i que decideixin què és millor per al públic en general i, segons això, que estiguin preparats per acceptar que l’escola que han escollit per als seus fills tanqui definitivament.

 

 

La governança actual a Suècia viu moments de tensió, de maneres diferents, entre la governança jeràrquica, la governança del mercat i la governança en xarxa. Aquestes tensions i aquests conflictes no són, en absolut, nous ni únics. Les contradiccions són habituals a la administració pública moderna, sobretot arran dels avenços de la NGP.

 

 

A Suècia, les comunitats (igual que passa amb d’altres organitzacions complexes) tendeixen a estar subjectes al canvi. Les noves tendències en organització i gestió solen aplicar-se, majoritàriament, a les grans comunitats, sovint, sense pensar-s’ho dues vegades. A conseqüència d’això, sorgeixen obstacles en el camí de l’aprenentatge a llarg termini. Un repte fonamental del govern municipal és analitzar de quina manera pot transformar-se la governança política i passar d’estar caracteritzada bàsicament per una administració sectorial jeràrquica i governada predominantment pel mercat a ser una combinació efectiva i legitimada de les formes jeràrquica, del mercat i en xarxa de govern. Encara queda molt de camí per recórrer.

 

 

 

 

 

 

 

és professor de Ciències de Govern al Center for Urban and Regional Studies (CUReS), Supervisor a la Research School for Public Administration in Development (Handelshögskolan) i Director d’un estudi sobre l’educació bàsica en ciències de govern a la Örebro University. Així com professor de Ciències Polítiques al Centre for Urban and Regional Studies (CUReS) i a la Örebro Research School of Public Affairs, Örebro University.

 

 

 

 

Referències

i Montin, Stig. “The Swedish Model: Many Actors and Few Strong Leaders”. A: Berg, Rikke; Rao, Nirmala (eds.), Transforming Local Political Leadership. Cap. 9. Basingstoke: Palgrave Macmillan, 2005.

 

i i Montin, Stig. “Mobilizing for Participatory Democracy? The Case of Democracy Policy in Sweden”. A: Zittel, Thomas; Fuchs, Dieter (eds.), Participatory Democracy and Political Participation. Can Participatory Engineering Bring Citizens Back In? Cap. 10. Londres: Routledge, 2007.

 

i i i Pollit, Christopher; Bouckaert, Geert. Public Management Reform. A Comparative Analysis. Oxford: Oxford University Press, 2000.

 

iv Meuleman, Louis. Public Management and the Metagovernance of Hierarchies, Networks and Markets. The Feasibility of Designing and Managing Governance Style Combinations. Heidelberg: Physica-Verlag, 2008.

 

 

 

---

Stig Montin