La nostra recerca sobre el govern del crowdsourcing ha produït sis lliçons per dissenyar el crowdsourcing amb la finalitat de generar unes polítiques i uns serveis eficaços (Liu, 2017). Tanmateix, un aspecte que cal destacar especialment és l’experiència que s’ha adquirit en implementar el crowdsourcing. Els estudis mostren que els funcionaris públics que s’han trobat amb les situacions següents: 1) excés d’informació, 2) inputs de baixa qualitat o 3) risc polític per culpa d’uns continguts inesperats es mostren poc inclinats a continuar adoptant el crowdsourcing. Així mateix, els estudis també mostren que els ciutadans que perceben: 1) informacions falses, 2) una contribució poc atenta o 3) un seguiment (o una acció) inconseqüent dels seus inputs no estan disposats a participar-hi més i, a vegades, desconfien més de les accions del govern.

Així doncs, els dissenyadors del crowdsourcing com poden oferir experiències en la implementació d’un sistema que realment impulsi unes polítiques eficaces i incrementi la confiança entre els ciutadans i els governs, especialment davant la nova generació de ciutadans? La nostra recerca (Liu, 2017) indica que els dissenyadors del crowdsourcing han d’anticipar les experiències dels usuaris, entre els quals s’inclouen tant als funcionaris públics com els ciutadans, atès que en les plataformes de crowdsourcing es comuniquen entre ells. Analitzant el corpus interdisciplinari de literatura sobre crowdsourcing, podem destacar els efectes de les lliçons que hem après del seu disseny: el crowdsourcing efectiu genera empatia, i proporciona experiències gratificants i positives pel fet de participar en les polítiques i en els serveis públics.

En primer lloc, el crowdsourcing efectiu crea experiències empàtiques als ciutadans. A través de la participació en el crowdsourcing, els ciutadans poden entendre millor la complexitat i les opinions confrontades dels altres sobre els temes públics. Les claus de l’èxit són: (lliçó 1a) vincular l’adopció del crowdsourcing amb solucions a problemes públics i (lliçó 2a) relacionar les tasques de crowdsourcing amb les capacitats dels seus participants (Liu, 2017). La clau és concretar clarament què volem que els ciutadans aconsegueixin col·lectivament a partir de les seves accions individuals, i després deixar un espai perquè puguin deliberar entre ells. Per exemple, la ciutat de Melbourne va crear Future Melbourne, una plataforma de crowdsourcing amb tecnologia wiki, que demanava als participants que llegissin el que els altres havien escrit abans de canviar els continguts. D’aquesta manera, participants amb coneixements i habilitats diferents podien intercanviar opinions i experiències sobre les polítiques per a la seva ciutat (Liu, 2016). 

En segon lloc, la realització de tasques de crowdsourcing hauria d’associar-se amb experiències gratificants i aquestes compensacions poden adoptar formes diferents. La literatura és concloent sobre dos dissenys essencials d’incentius: (lliçó 3a) oferir premis i recompenses per incrementar la participació, i (lliçó 4a) desenvolupar competències per millorar la qualitat de les contribucions. L’evidència demostra que les recompenses econòmiques poden incrementar la participació perquè els participants tracten els projectes de crowdsourcing com si fossin una feina, i una quantitat suficient de premis i recompenses pot atreure l’atenció del públic, com es va observar en el cas de l’Oficina d’Administració i Pressupost dels Estats Units (2009), que es va servir de premis per incrementar la participació pública per promoure la innovació social. Tanmateix, els estudis també indiquen que, per millorar la qualitat de les contribucions, és essencial desenvolupar les competències i les capacitats dels participants, dissenyant diverses tasques que es puguin gestionar. Per exemple, la National Archives Records Administration (NARA) va iniciar el Citizen Archivist, que implica els ciutadans perquè participin en la transcripció de documents, amb la qual cosa fa accessibles al públic via online els expedients que té arxivats (Bowser i Shanley, 2013). Prop de 170.000 participants van indexar 132 milions de noms del Projecte Comunitari d’Indexació del Cens de 1940 en cinc mesos. Per què els ciutadans estan tan disposats a fer això? La NARA va fer una bona feina oferint pautes de transcripció i formació a les seves plataformes a través de diversos vídeos i d’un manual sobre com procedir pas a pas. Per a cada tasca que realitzava, el ciutadà podia veure com encaixava “la seva contribució” dins el sistema i en rebia feedback immediatament dels seus companys. Així doncs, aquests ciutadans arxivers tenien la percepció que estan adquirint una informació que els interessava, i no que estaven fent feina. 

En tercer lloc, el crowdsourcing no és una tecnologia, sinó una comunitat que pot generar experiències positives de participació. Aquestes experiències positives es poden derivar també del fet de socialitzar-se amb altres participants i conèixer les repercussions de la seva contribució destacada. És essencial (lliçó 5a) apoderar els participants mitjançant la revisió dels seus companys (peer review) i (lliçó 6a) legitimar aquesta avaluació incorporant un sistema de reputació en el procés de crowdsourcing (Liu, 2017). L’evidència de la literatura indica que és essencial combinar la competència constructiva amb la cooperació solidària a l’hora de crear una comunitat de crowdsourcing (Hutter et al., 2011). Per exemple, alguns estudis demostren que el sentiment de pertinença a una comunitat i la identitat social acompleixen un paper destacat en la important contribució que realitzen comunitats com l’austríaca Look at Linz. Un enfocament comunitari pot optimitzar la compartició de dades i la negociació, i internalitzar l’establiment de prioritats entre els participants (Almirall, Lee i Majchrzak, 2014). 

No “cercar” les solucions

Cercar solucions implica que s’han establert una sèrie de criteris predeterminats per tal d’aconseguir una solució concreta, i això pot dificultar que aflori una solució de la “saviesa popular”. Per tal d’adoptar el crowdsourcing en el govern, els funcionaris públics han d’estar preparats per rebre solucions completament diferents de les esperades. I, si bé certament poden expressar les seves opinions, aquestes s’han d’emmarcar dins un procés de deliberació més ampli on també hi haurà les aportacions de tothom. Recordem que el crowdsourcing és un procés d’aprenentatge i un procés per generar empatia. És el procés el que genera confiança, i no els resultats del crowdsourcing. Al sector públic, els temes sovint són més complexos i hi ha múltiples opinions diferents de moltes parts. Així doncs, els funcionaris públics han d’estar preparats i oberts a qualsevol aportació, perquè no existeix cap solució bona o dolenta, sinó la solució percebuda de forma satisfactòria pels ciutadans. 

No limitar-se a generar idees

Els governs també han d’institucionalitzar què han de fer amb les idees generalitzades obtingudes a partir del crowdsourcing. L’article assenyala que sovint algunes accions de crowdsourcing, com les hackatons per tal d’aconseguir programes de software o apps per al sector públic, no són sostenibles si el govern no contribueix a difondre-les o a crear impactes. La realitat és que molt poques apps creades a partir de hackatons continuen actives. Així doncs, els governs dels estats poden estandarditzar aquestes dades per crear eines d’abast nacional, com Open311 de Bloomington, Indiana, que ha creat unes apps d’informació ciutadana de codi obert perquè les puguin adoptar altres ciutats. 

Valoracions exagerades i riscos

Brabham (2012) va descobrir que els enganys en les puntuacions dels concursos i en les votacions eren la gran preocupació de la competició Next Stop Design de Salt Lake City, Utah (Estats Units). Va observar que el 27,6 % dels vots emesos corresponien a uns pocs usuaris que havien creat diversos comptes falsos. Per tant, es necessita un mètode rigorós per detectar els comptes fraudulents. A més, cada vegada més estudis identifiquen els riscos que comporta adoptar el crowdsourcing en el sector privat. Lieberstein (2012) assenyala que els projectes de convocatòria oberta participativa poden presentar materials que infringeixen la llei o no autoritzats, i costa molt verificar la informació i la procedència dels continguts, com s’ha vist en els casos judicials de Disney vs. Wiler i Larry Montz vs. Pilgrim Film & Television. A l’hora d’adoptar les pràctiques de crowdsourcing, també s’haurien de considerar els aspectes legals, concretament els que fan referència a l’ús dels drets d’autor de materials no autoritzats. 

Desenvolupament futur del crowdsourcing per part dels governs

Les sis lliçons que hem extret de la literatura són la base per a un nou enfocament polític al compromís públic a favor de la innovació en el govern. El crowdsourcing és un nou arranjament institucional que connecta els ciutadans, amb alineaments (lliçons 1 i 2), incentius (lliçons 3 i 4) i una comunitat avaluadora (lliçons 5 i 6), a afers públics que tenen un efecte directe o indirecte en les seves vides de cada dia. Aquest enfocament, amb un disseny reconegut, permet als governs crear experiències positives de crowdsourcing per als ciutadans per tal que puguin deliberar sobre les seves polítiques i servir els altres. 

Helen K. Liu és professora titular de Gestió Pública del Departament de Ciència Política de la Universitat Nacional de Taiwan.

Referències

Almirall, E.; Lee, M.; Majchrzak, A. (2014): “Open Innovation Requires Integrated Competition-community ecosystems: Lessons Learned from Civic Open Innovation”. Business Horizons, 57(3): 391-400.

Bowser, A.; Shanley, L. (2013): New Visions in Citizen Science. Case Study Series, 3, 1-53.

Brabham, D. C. (2012): “Motivations for Participation in a Crowdsourcing Application to Improve Public Engagement in Transit Planning”. Journal of Applied Communication Research, 40(3): 307-328.

Lieberstein, M.; Tucker, A. (2012): Crowdsourcing and Intellectual Property Issues. Association of Corporate Counsel.

Liu, H. K. (2016): “Exploring Online Engagement in Public Policy Consultation: The Crowd or the Few?” Australian Journal of Public Administration.

Liu, H. K. (2017): “Crowdsourcing Government: Lessons from Multiple Disciplines”. Public Administration Review, 77: 656-667.

Mergel, I.; Desouza, K. C. (2013): “Implementing Open Innovation in the Public Sector: The Case of Challenge.gov”. Public Administration Review, 73 (6): 882-890.

Noveck, B. S. (2009): Wiki Government: How Technology Can Make Government Better, Democracy Stronger, and Citizens more Powerful. Brookings Institution Press.