Aquestes transferències de poder interestatals vénen acompanyades de transferències intraestatals. Avui dia, ens agradi o no, els governs manen menys, perquè una part del poder que tenien s’ha transferit a d’altres entitats: entitats socials, mercats, organitzacions no governamentals, bones i dolentes... Les nostres societats encara estan governades pels governs, per les empreses, pels líders d’opinió, amb una visió dominada pel curt termini, que ens impedeix dissenyar amb claredat una estratègia a llarg termini amb vista a poder competir en igualtat de condicions en un futur no tan immediat. Si volem que el món funcioni, ens hem d’adaptar a aquest paisatge canviant i corregir les disfuncions dels nostres sistemes polítics.

Una aposta per les institucions globals

En aquesta visió estratègica, també hem d’acordar donar un paper clau a les institucions globals. Encara avui, la legitimitat i els recursos continuen estan confinats en mans de l’estat-nació. Tanmateix, la globalitat dels problemes impedeix afrontar-los i oferir-hi solucions de manera unilateral.

Les dues institucions anomenades “de Bretton Woods”, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, malgrat que han acomplert i compleixen una gran tasca en aquests moments, encara es veuen frenades pel fet que la distribució de poder en elles no és la correcta. Una altra institució que no hem d’obviar és el G-20. Encara estem en una fase de transició molt delicada, i el repte principal més immediat és decidir com continuar avançant en la construcció d’instruments de governança global. Si bé no és perfecte, és millor que un G-7 en què el president de la Xina, el Brasil i l’Índia havien d’esper que els set –amb molt menys poder que ells– acabessin d’elaborar la resolució, per tal d’aprovar-la conjuntament després, durant les postres. Afortunadament, amb el G-20, les potències i els països emergents s’asseuen a taula en igualtat de condicions.

Ara bé, de moment, el G-20 no té cap capacitat per resoldre problemes de caràcter polític internacional o de seguretat nacional. Un G-20 amb un component polític i de seguretat requeriria fer un esforç perquè els seus membres i els del Consell de Seguretat intentessin parlar amb una sola veu i de manera coordinada.

Des de finals d’agost de 2010, la comunitat internacional ha hagut d’afrontar problemes de seguretat mundial, gairebé tots al Pacífic. Destaquen, particularment, els fets que han tingut lloc al mar de la Xina. El primer, relacionat amb la bandera nacional que la Xina va plantar a les profunditats del mar de la Xina meridional. És la primera ocasió en què la Xina declara que aquest mar és d’interès vital seu, un mar disputat per la Xina, les Filipines, el Vietnam, Malàisia, Taiwan i Brunei. El segon és la detenció del capità d’un vaixell per part del Japó. Els mateixos dies que succeïen aquests esdeveniments, l’Assemblea General de les Nacions Unides estava reunida, però la Xina va impedir que es pogués debatre el tema.

Malgrat aquesta tensió que observem al Pacífic, encara no hi ha cap institució que sigui capaç d’afrontar la situació. Ens encarem amb un problema clar de legitimitat en les institucions en què es debaten els problemes actuals i els reptes globals. Tot i que, en el cas del Pacífic, ens trobem davant d’un problema de caràcter regional, les conseqüències poden ser globals.

Com enfrontar-nos, des de les Nacions Unides, als problemes d’avui dia? Una transformació seriosa en l’àmbit del Consell de Seguretat és absolutament necessària si volem dotar les Nacions Unides de legitimitat perquè es pugui encarar als reptes d’avui dia.

Una altra opció és aconseguir unes Nacions Unides més eficaces en la resolució dels problemes. La Cimera de Copenhaguen ja va posar en relleu que el paraigua de les Nacions Unides és massa extens per intentar resoldre tots els problemes diaris. I una opció pot ser encomanar-ne la resolució a d’altres unitats i servir-se de les Nacions Unides per aportar-hi la legitimitat.

Competir o cooperar?

En aquest escenari que s’està formant, se’ns plantegen els dubtes següents: competim?, cooperem?, ens hi confrontem?, o bé claudiquem? Evidentment, la darrera opció no és possible, o no s’hauria de prendre, malgrat que això només ho dirà la història. Sens dubte, però, cal que fem un esforç per cooperar i, alhora, per confrontar-nos.

Confrontar-nos no en el sentit militar de la paraula, però sí obligant els països a complir uns estàndards determinats i a jugar segons les normes, no amb les normes. Un exemple molt clar d’això és l’oferta imbatible en matèria d’infraestructures amb la qual la Xina s’acaba d’introduir a Polònia. No hi ha cap empresa europea que la pugui superar. Ara bé, la Xina encara té compromisos amb la Unió Europea que no ha complert i que hauria de complir. Com hem d’actuar en aquest tema? Ens hi hem de confrontar? Honestament, crec que sí. Potser confrontar-nos és una paraula massa gruixuda, però sí que hem de discutir seriosament amb la Xina perquè es comporti d’acord amb les normes aplicables segons l’Organització Mundial del Comerç i perquè jugui com a actor responsable d’una comunitat internacional, d’acord amb les regles. I hem de tenir tots els mitjans a l’abast per fer que aquestes normes es respectin. Sens dubte, el que no hem de fer és claudicar, perquè la participació de la Xina com a accionista principal de les institucions internacionals és essencial.

I també cooperar. En el moment actual, la cooperació publicoprivada és bàsica, fins i tot en els àmbits més insòlits: en infraestructures, en empreses de tecnologia sofisticada, de desenvolupament econòmic, etc. Ara mateix, per exemple, algunes de les fundacions més importants a escala mundial, com la fundació de Bill Gates, estan fent més per l’Àfrica que molts països, fins i tot més que alguns països rics. I aquesta cooperació és fonamental.

La Unió Europea

El món d’avui és multipolar, i hem de ser capaços de fer que aquesta multipolaritat sigui governable. Pensem, per un moment, què ha estat Europa. Al llarg de la història, Europa ha estat el joc de les grans potències; ha estat un món en petit, en el qual l’equilibri de poders era la norma. Però, davant l’absència de mecanismes de governança, Europa es va convertir en el territori del conflicte.

Avui dia, la Unió Europea és una associació lliure de països que decideixen compartir sobirania lliurement, no per la força de les armes. Progressivament, s’ha anat construint un edifici fantàstic i bell que, per més que ara pugui tenir petites taques i esquitxos a la pell, és un edifici que hem de cuidar, en el qual hem de creure i al qual hem d’ajudar perquè continuï essent un actor important en l’esfera internacional.

I el nostre valor millor per competir és, sens dubte, la intel·ligència: és a dir, la matèria grisa, l’educació, la recerca, el desenvolupament tecnològic. En aquest camp, encara podem tenir una zona en la qual podem competir i guanyar. Però, per a això, hem de fer una gran aposta estratègica. I avui el nostre món, el món occidental en sentit ampli, no està fent tot el que podria: una idea sobre la qual podem reflexionar és que una de les darreres empreses que va rebre un premi Nobel de ciència, en una disciplina científica, va ser IBM-Zurich, fa molts anys, amb el microscopi electrònic d’emissió de camp, un descobriment fantàstic. Recordo que, quan era professor de Física (no fa tants anys, però sí que fa temps), Bell Telephone rebia cada any un o dos premis Nobel. També les empreses farmacèutiques i químiques tenien dos o tres premis Nobel. Però avui això ja no passa.

A aquest fet hi hem d’afegir que els millors ja no van a les escoles de física, ni de matemàtiques, ni de química: se’n van a la banca, a fer de traders. I ja en comencem a notar les conseqüències. Cometem un error gravíssim en no distribuir millor el nostre capital humà. No tan sols a Espanya, sinó també a Europa i als Estats Units. Comencem a perdre una part important del capital humà, del millor de la intel·ligència, que se’n va allà on és menys rendible però guanya més diners. Si volem continuar competint en el món de manera eficaç i amb l’esperança que tots tenim que el món continuï vivint amb valors, cal que actuem immediatament.

Sobirania responsable

Afortunadament, avui no és concebible una guerra com la Segona Guerra Mundial o com la Primera Guerra Mundial. Segons com, això és inconcebible ara perquè les fronteres són més poroses que abans. I encara que sigui un concepte difícil d’abordar, és fonamental repensar amb tranquil·litat i detingudament el terme sobirania i aplicar la sobirania responsable allí on d’altres països tenen alguna cosa a dir sobre el país del costat o sobre un país llunyà. La gestió del canvi climàtic n’és un exemple claríssim: si emets CO2 a l’atmosfera, no emets CO2 al teu cel, al el de les teves fronteres. Emets CO2 a tot el planeta. I el mateix pot passar amb les malalties, amb l’economia o en qualsevol país, quan no es defensen o no es respecten els drets humans.

Els reptes que ens afecten no estan exempts de complexitat, i no podem perdre de vista que el món ara és molt diferent. Encara que no som prou conscients de com n’és, de diferent, el món d’avui, val més que pensem ràpidament i seriosament sobre aquesta realitat i que hi trobem solucions amb lideratge. No hi ha lideratge, no hi ha pensament a llarg termini; d’altres ja estan actuant, i, si nosaltres no ho fem, perdrem.

Javier Solana

Javier Solana Madariaga, nascut a Madrid l’any 1942, és Doctor en Ciències Físiques i catedràtic per la Universidad Complutense de Madrid. Diputat al Congrés des de 1977, fou ministre del Govern espanyol (1982-1995), titular, entre d’altres, de la cartera d’Afers Exteriors. El desembre de 1995, fou nomenat secretari general de l’OTAN, càrrec que va exercir fins a l’octubre de 1999, quan va passar a liderar la política exterior i de seguretat de la Unión Europea (UE) en qualitat d’alt representant de la Unió Europea. El juliol de 2004, va renovar el càrrec per un període de cinc anys més, fins a l’1 de desembre de 2009.

ESADEgeo

El Center for Global Economy and Geopolitics d’ESADE, de nova creació, tracta, entre d’altres, els àmbits de l’economia global, l’anàlisi geopolítica i les bones pràctiques en el govern de les principals polítiques públiques d’abast mundial.

Vol ser un espai de reflexió, activitat acadèmica i debat públic d’interès per a les institucions públiques, les multinacionals i les fundacions internacionals. Té el suport d’un grup important de professors: Francisco Longo, director de l’Institut de Governança i Direcció Pública (IGDP) d’ESADE (gestió pública); Xavier Mendoza, director general associat d’ESADE (internacionalització), o Àngel Castiñeira, director de la Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica d’ESADE (lideratge). La coordinació executiva del centre és a càrrec d’Àngel Saz-Carranza, investigador de l’IGDP d’ESADE.

Per a més informació: http://www.esade.edu/esadegeo