El diagnòstic que se n¿obté és paradoxal. L¿Estat xilè, molt reduït pel govern militar, tant en nombre de funcionaris (6,2 % de l¿ocupació) com en despesa pública (21 % del PGB), la grandària del qual va mantenir el govern democràtic aquests quinze anys, assoleix resultats en un indicador comparat d¿eficiència de la despesa pública que el situen, ni més ni menys, en el sisè lloc entre els països de l¿OCDE. Els seus indicadors d¿efectivitat governamental, control de corrupció, creixement econòmic, reducció de la pobresa, risc país i desenvolupament humà el situen al capdavant de l¿Amèrica Llatina.  

Entre els avanços específics destaquen tractats de lliure comerç inèdits en el context internacional; un sistema d¿obres públiques en règim de concessió que va transformar la infraestructura del país; una reeixida reforma processal penal; un sistema d¿Alta Direcció Pública que professionalitza la selecció dels directius de gran part de l¿Administració pública; millores en la gestió de les principals empreses públiques; un sistema transparent de compres públiques mitjançant una web; un programa d¿alimentació escolar que és model internacional; millores notables pel que fa a govern electrònic i a gestió macroeconòmica; excel·lent acompliment en recaptació tributària, i una incipient però important reforma de la salut. En els àmbits polític i institucional, s¿assoleix la normalització de les relacions civicomilitars i les reformes constitucionals que van eliminar enclavaments autoritaris llegats pel règim militar.

D¿altra banda, diversos indicadors de qualitat absoluta de la funció de govern són els més baixos de l¿OCDE. El país obté bons resultats de cobertura educativa, però pèssims en proves comparades internacionals; el clima i les pràctiques laborals dels funcionaris públics no són els esperats; la qualitat d¿atenció en molts serveis públics és deficient, i l¿índex de Gini de desigualtat d¿ingressos persisteix en tan mala posició (0,57) com el de la resta de l¿Amèrica Llatina. La descentralització ha anat avançant lentament, la gestió municipal és deficient, la justícia civil també ho és, la Contraloría ha quedat obsoleta. La percepció dels entrevistats, del govern i l¿oposició és que els avanços han estat, generalment, ¿modestos¿ i ¿heterogenis¿.

Llevat d¿un període breu liderat pel ministeri Secretaría General de la Presidencia (1997-2000), i un altre de liderat pel Ministerio de Hacienda (2003-2005), les reformes i la modernització de l¿Estat no van ser una política sistemàtica del govern. Els factors detonants més positius van ser la presència d¿un conjunt clau d¿¿intraemprenedors públics¿ que van assumir riscos i van saber aprofitar les oportunitats; els think tank i els gremis empresarials, que en el seu moment van fer pressió perquè es fessin reformes. També hi va haver elements de context general: disponibilitat internacional creixent de les tecnologies de la informació, una situació fiscal sana, una cultura històrica de governabilitat i reduïda corrupció i, paradoxalment, algunes crisis de faltes de probitat que, encara que eren comparativament petites en un context internacional, van ser suficients per desencadenar algunes de les reformes més importants.  

Entre els factors dissuasoris cal esmentar els ¿enclavaments¿ independents del Poder Executiu (Contraloría, Poder Judicial i els municipis) i també els sindicats públics, que pràcticament han tingut captiu un aparell d¿Estat governat per una coalició que, pel fet d¿estar preocupada legítimament per la recuperació de la democràcia, va néixer amb una ¿aversió genètica¿ al conflicte i amb escassa preocupació pels components més ¿gerencials i institucionals¿ de les reformes. El 1990 predominava el ¿balanç del terror¿ amb una societat completament fragmentada, i el principal assoliment de la coalició de govern ha estat avançar cap a un període de ¿consens promissori¿ en què les diferències doctrinals dels distints corrents polítics són comparativament molt reduïdes.  

En suma, les explicacions del que va succeir en aquest període són més contextuals, culturals, individuals i institucionals que no pas estructurals. Les reformes han estat més aviat ¿propietats emergents¿ d¿un sistema complex que fruit d¿una planificació meditada. Aquestes especificitats del cas xilè fan que no es pugui extrapolar fàcilment a altres països de la regió de manera mecànica.

L¿explicació més probable de la paradoxa d¿aquesta reforma -tan heterogènia en els resultats- rau en el fet que, per dur a terme l¿essència de les modernitzacions, van caldre acords legislatius i/o diners. En canvi, les que tenien desafiaments gremials importants, com ara millores en la qualitat de l¿educació, o que exigien redissenys institucionals significatius o millores en la gestió de la qualitat, generalment van quedar postergades, llevat dels pocs casos dels ¿intraemprenedors¿ que fins i tot es van jugar el càrrec, davant una benigna indiferència de les autoritats polítiques.

La reforma a Xile ha avançat significativament, però corre el risc d¿estancar-se: persisteixen els ¿ossos políticament durs de rosegar¿, amb elevades resistències gremials i d¿enclavaments corporatius. Els desafiaments són: una reforma profunda del sistema educatiu, clau per solucionar la desigualtat; reformes profundes en la gestió municipal i regional, nus vital de la qualitat d¿atenció ciutadana; aprofundiment del trànsit des d¿un estat ¿normatiu i weberià¿ a un estat ¿en xarxa¿, amb més consulta ciutadana i coordinació interinstitucional; consolidació i aprofundiment del Sistema d¿Alta Direcció Pública; flexibilització i normalització de les relacions laborals del sector públic; diverses reestructuracions institucionals per evitar duplicacions i descoordinacions severes; solució de la crisi en què ha quedat sumit el Ministerio de Obras Públicas, i modernització d¿enclavaments com ara la Contraloría i el Poder Judicial.  

Aquests desafiaments constitueixen batalles que necessitaran una coalició política àmpliament convençuda i menys adversa al risc, en particular, quan les darreres reformes constitucionals han reduït el període presidencial de 6 anys a 4. No és fàcil que un govern de coalició, com el que no fa gaire ha iniciat el seu quart període, decideixi apostar fort en períodes tan breus. Els desafiaments, com sempre, seran més polítics que tècnics.