Resulta inevitable pensar que podem trobar-nos davant d’un important element transformador del concepte de ciutadania o del seu exercici, i, consegüentment, de la forma de fer política, amb un punt rupturista, transgressor i contracultural. Vegem per què.

Encara que la retòrica habitual indiqui el contrari, el nostre sistema democràtic atorga un paper molt limitat a la ciutadania. El caràcter de democràcia representativa es basa en la participació ciutadana a través de processos electorals als quals concorren partits polítics en llistes tancades. Una vegada triats els representants, les possibilitats dels ciutadans per involucrar-se en la cosa pública queden limitades a la influència que aquests ciutadans puguin exercir sobre els seus representants, normalment a través d'associacions, sindicats o grups d'interès, que defensen interessos concrets i que l'individu del carrer acostuma a veure molt allunyats de la seva realitat. En conseqüència, el distanciament entre la política i la ciutadania resulta cada vegada més evident.

El factor més determinant i nou de la democràcia 2.0 és, sens dubte, el nou conjunt de valors i eines, que atorguen al ciutadà un veritable paper com a element central de la vida pública. La primera conseqüència és el naixement d'un nou ciberactivisme (grass-root activism), basat en la conversa i el seu efecte multiplicador que proporciona el web 2.0. A això, s’hi afegeixen noves vies de formació de l'opinió pública, suportades per les xarxes socials, la influència de les quals sobre els qui prenen les decisions polítiques (posicions, reputació, etc.) tendeix a augmentar. Finalment, la disponibilitat de la informació reverteix en més possibilitats d'escrutar l'acció política i en noves exigències pel que fa a la rendició de comptes.

Davant d’aquest nou escenari, els polítics i els seus partits comencen a respondre-hi, malgrat que tímidament. L'experiència d’Obama als Estats Units ha demostrat les enormes possibilitats del web social per guanyar les eleccions, i és per aquest camí per on els nostres polítics comencen a caminar. Es tracta d'un primer pas, ben legítim i benvingut, però clarament insuficient. El veritable repte és que la política pugui incorporar-se a aquesta revolució social, que superi l'escenari electoral i que impregni l’activitat quotidiana dels valors del web 2.0 amb una escolta proactiva a la cibersocietat en el seu ecosistema, la interacció d'igual a igual amb els ciutadans a través de canals directes i l'obertura de les seves propostes a la participació de tots.

El repte és complicat: els nostres polítics no hi estan preparats i, a l'estructura partidista, li costarà digerir la nova realitat. Però serà inevitable; el tsunami 2.0 acaba d'arribar i els seus efectes sobre la democràcia i la política aviat es començaran a notar.