Evidentment, alguns elements com ara l’elevat nivell d’estalvi, el cost de la mà d’obra, la disponibilitat en les matèries primeres i els recursos naturals locals no han perdut el valor com a impulsors del desenvolupament. Això no obstant, amb el pas del temps, s’hi han sumat noves variables, com per exemple la preparació del capital humà, la densitat de les xarxes socials, el grau de propensió al risc empresarial i la qualitat de les polítiques públiques desenvolupades.

En aquest sentit, van ser avantguardistes les idees de l’economista Albert O. Hirschman, que va atacar el model preexistent del “creixement equilibrat” en el llibre The Strategy of Economic Development (1958) i va defensar la tesi segons la qual el desenvolupament no depèn tant de la combinació òptima dels factors com de l’ús de les capacitats i dels recursos més oblidats i escassament utilitzats. A partir d’aquell moment, a poc a poc, es va començar a posar en dubte la idea que el creixement depenia exclusivament de la injecció d’una suma adequada de capital, l’anomenada “selecció nacional”.

L’any 1955, Walter Galenson y Harvey Leibenstein[1] ja defensaven que, com més gran fos la intensitat de capital de la nova producció, més alt seria el nivell de beneficis en el subsegüent flux de renda i, en conseqüència, molt més elevada la reinversió d’aquests beneficis.

Tanmateix, l’any 1956, Robert Baldwin[2] va defensar que una distribució equitativa de la renda permetria un creixement ràpid, perquè els mercats internacionals arribarien amb més facilitat a les dimensions necessàries per a l’assentament i el bon funcionament de les indústries de béns de consum.

Aquests autors, que criticaven fins i tot el paradigma ortodox de l’acumulació de capital, van mantenir com a element central la renda de l’economia i van precisar que el ritme del desenvolupament econòmic dependria de la distribució entre els diversos grups, més que no pas de la renda total.

Va ser Hirschman, en canvi, qui va recalcar per primera vegada que les raons estrictament empresarials i relacionades amb les forces productives eren insuficients per explicar la disminució del ritme del desenvolupament econòmic. D’aquesta manera posava de manifest que l’acceleració del creixement econòmic era resultat de la inversió en projectes i indústries amb connexions sòlides cap a fora o cap a dalt (forward or backward linkage effects).

Com a resultat de tot l’anterior, en els darrers anys, dins de la vasta bibliografia de l’economia del desenvolupament, han adquirit rellevància les posicions que apunten el lideratge i la qualitat de la classe dirigent com a veritables vehicles del desenvolupament territorial. Com assenyalen diversos autors, aquests dos darrers elements no s’han creat per decret, però es poden estimular mitjançant polítiques intel·ligents capaces d’utilitzar incentius i serveis que motivin i responsabilitzin la societat local.[3]

Jeffrey D. Sachs, un dels principals economistes del desenvolupament, declara que “a un canvi eficaç li cal una combinació de coneixement tecnocràtic, un lideratge, una política determinada i una àmplia participació social”,[4] i parafraseja així el premi Nobel d’economia Edmund S. Phelps, el qual afirma: “prosperity depends on dinamism, dinamism on institutions”.[5]

A partir d’aquestes premisses teòriques, el meu interès empíric personal vol demostrar que tot el que la teoria econòmica defensa troba a la pràctica exemples evidents i tangibles en estudis de base territorial.

Aquesta curiositat científica ha donat lloc a un treball de recerca minuciós i complex que ha culminat en l’estudi i l’anàlisi, de base municipal, del desenvolupament socioeconòmic en la regió de Sicília. A causa de la limitada oferta informativa estadística regional, per desenvolupar aquest primer indicador de base municipal, capaç de mesurar els diferents nivells de desenvolupament dels 390 ajuntaments sicilians, m’he servit, en part, de les directrius utilitzades per a la realització de l’índex internacional de desenvolupament humà (IDH).

Les dades de base municipal utilitzades han estat dades demogràfiques, dades relatives al nivell d’instrucció i, finalment, les relacionades amb els diferents nivells de renda. Seguint els passos que han portat a la creació de l’IDH, he aplicat aquesta experiència de recerca sobre base municipal, la qual cosa m’ha permès arribar a conclusions que han confirmat les tesis de la bibliografia econòmica dels darrers anys.

Durant el treball de recerca —com ja he indicat— s’han analitzat, en les seves peculiaritats característiques, 390 ajuntaments sicilians, observats per mitjà de 24 indicadors socioeconòmics (incidència de la població anciana, taxes d’escolarització, taxes d’ocupació, taxes d’atur, etc.). Per fer-ho, s’ha utilitzat la metodologia estadística taxonòmica de l’escola econòmica de Wroclaw, és a dir, una metodologia capaç de recollir de manera eficaç un fenomen multidimensional com és el desenvolupament socioeconòmic. Per poder efectuar la comparació, els indicadors elementals s’han transformat en nombres purs i, abans d’aplicar-hi l’indicador de síntesi, se’ls ha donat caràcter unívoc. Finalment, per a cada indicador elemental, s’ha assumit com a valor ideal el millor dels valors de les diverses unitats considerades: s’ha construït un vector de valors ideals, que, al final, s’ha identificat com la unitat ideal. Per acabar, s’han mesurat les distàncies euclidianes entre cada unitat municipal i la proposada com ideal.

A la figura 1, on es mostra la cartografia obtinguda en finalitzar l’estudi de base municipal de l’illa de Sicília, s’observen els valors més elevats de l’indicador, és a dir, aquells valors que indiquen una distància més gran respecte al valor municipal local ideal i, en conseqüència, un nivell més baix de desenvolupament socioeconòmic. Aquests valors se situen, principalment, en les àrees interiors de l’illa.

Una primera lectura de l’estudi permet observar clarament com les àrees més desenvolupades tendeixen a situar-se al llarg del litoral de l’illa, sobretot als voltants de les zones unides per mar i per aire a les principals àrees de comerç internacional. Parafrasejant Sachs, també en el cas de la regió siciliana és possible afirmar que la geografia física i la localització espacial de les activitats econòmiques tenen una influència profunda en les possibilitats de desenvolupament del país. (veure mapa adjunt)

Una vegada confirmada empíricament la tesi de partida, sorgeix de manera espontània la necessitat de trobar una solució tecnicoperativa que es pugui proposar a la classe dirigent regional per a l’aplicació. Pel que fa a això, cal apuntar que aquesta solució, d’acord amb la recerca científica, no implica vincular les investigacions, en termes d’exportació, a les vies tradicionals de comunicació “pesades” i a la intensificació de les connexions aeroportuàries locals, sinó, sobretot, per realitzar-les a les províncies internes, que així podrien retallar l’avantatge de les àrees costeres, en particular ascensió econòmica motivada per les seves millors comunicacions amb l’exterior. Aquest tipus d’inversió, a més d’impulsar el desenvolupament d’aquestes àrees interiors, podria “despertar” les capacitats i els recursos oblidats i escassament utilitzats —com posen de manifest les teories de Hirschman— i fomentar les seves extraordinàries potencialitats comercials i, sobretot, turístiques, com ja va succeir, en part, a les províncies de Ragusa i Trapani, al sud-est i al nord-oest de la regió de Sicília, respectivament. Aquests models i les estratègies d’actuació descrites es mostren com les úniques estratègies d’acció vàlides per al rellançament del conjunt de l’illa als primers llocs de les grans àrees comercials mediterrànies.

[1] Cfr. W. Galenson; Leibenstein, H. (1955) “Investment Criteria Productivity and Economic Development”, Quarterly Journal of Economics, 69 (agost), pp. 343-370.

[2] Cfr. Baldwin, R. (1956) “Patterns of Development in Newly Settled Regions”, Manchester School of Economics and Social Studies, 24 (maig), pp. 161-179.

[3] Cfr. Trigilia, C. (2005) Sviluppo locale: un progetto per l’Italia, Editori Laterza, Bari, pàg. XI.

[4] Cfr. Sachs, J. D. (2005) El fin de la pobreza: cómo conseguirlo en nuestro tiempo, Editorial Debate, Barcelona.

[5] Phelps, E. S. (2005). The economic performance of nations: prosperity depends on dynamism, dynamism on institutions, CCS working paper, 2/2005.