Interdependència i col·laboració com a característiques bàsiques per a la gestió dels llocs declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO

Els WHS de la UNESCO es poden analitzar com a xarxes per diversos motius, començant pel fet que l'assoliment dels resultats finals ¿la conservació i la promoció¿ depèn de la contribució de múltiples organitzacions i actors interdependents, promovent una acció conjunta i compartint recursos.

Ni la UNESCO ni els governs poden gestionar per si sols el Patrimoni de la Humanitat. Amb menys de 4 milions de dòlars a l'any, el Fons del Patrimoni de la Humanitat no és suficient per garantir la preservació i la promoció dels llocs designats. A més, els darrers anys, s'ha fet èmfasi en la necessitat que els WHS activin uns processos de desenvolupament sostenible a escala regional i, per tant, s'ha subratllat la necessitat creixent de la implicació dels stakeholders i la planificació participativa (Wiesman, Liechti i Rist, 2005; UNESCO, 2008). Aquestes condicions fan que la gestió d'un WHS sigui una tasca complexa, que requereix la coordinació de diferents institucions, sovint situades més enllà dels límits administratius, la necessitat de garantir els recursos econòmics i d'integrar la planificació local dins uns processos més amplis, a escala regional.

L'aplicació de la teoria de xarxes a l'anàlisi dels WHS de la UNESCO sembla, doncs, que promet millorar la nostra comprensió del seu funcionament i de l'acompliment assolit. Les preguntes de recerca que es plantegen són les següents:

1. Quins són els resultats en xarxa més rellevants dels WHS de la UNESCO i com es poden avaluar?
2. Quina relació hi ha entre les determinants i l'acompliment de la xarxa amb relació als resultats definits?
3. Hi ha configuracions de condicions específiques que portin a un major compliment dels WHS de la UNESCO?

Un model teòric sobre l'acompliment a la xarxa

La gestió de l'acompliment a les xarxes és rellevant en diversos aspectes: per motivar els socis a continuar amb el seu compromís i per informar-los de la conveniència de la xarxa, comparada amb altres formes d'organització. Els participants a la xarxa treballen per assolir tant els seus objectius individuals en l'organització com també un objectiu col·lectiu compartit (McGuire, Agranoff, 2007: 21). També permet superar la posició no crítica que contempla les xarxes com la millor i l'única via.

El model teòric següent fou desenvolupat per a l'anàlisi empírica (Kenis i Provan, 2009; Klijn et al. 2010; Cepiku, 2013), tenint en compte tres tipus d'elements:

• Factors exògens, que no pot gestionar instrumentalment la pròpia xarxa.
• Factors interns, que estan subjectes a la influència de la gestió de la xarxa.
• Factors externs, que no poden ser governats directament a través de la gestió de la xarxa però que poden ser influenciats per ella.

Figura 1: El model d'acompliment de la xarxa: determinants i resultats

Font: Cepiku, 2013

L'anàlisi empírica

L'anàlisi empírica incloïa dues fases: (i) l'anàlisi comparativa d'un cas sobre quatre llocs; (ii) una anàlisi comparativa qualitativa (QCA), que encara no s'ha acabat. Els quatre casos, resumits a la taula 1, són (1) els Dolomites, (2) el Monte San Giorgio, (3) el Parc Nacional de Cilento i Vallo di Diano, amb els llocs arqueològics de Paestum i Velia i la Certosa di Padula, (4) el Castel del Monte.

Figura 2: Els quatre casos estudiats

Taula 1: Visió general dels quatre casos

Conclusions

L'anàlisi de la informació recollida en la primera etapa a través de documents oficials, visites de camp i entrevistes amb els gestors del lloc va permetre adaptar el model que s'il·lustra a la figura 1, identificant-hi les dimensions més rellevants que s'han d'utilitzar en la QCA: quatre condicions i un resultat (marcats en vermell a la figura 3).

Figura 3: El model d'acompliment de la xarxa adaptat per als llocs declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO

Font: Elmi, Giordano i Cepiku, 2013

La primera condició és la 'complexitat de la xarxa', atesos el nombre i la naturalesa dels membres de la xarxa. Els casos han evidenciat que un nivell de complexitat baix de la xarxa (nombre reduït de participants i homogeneïtat institucional) pot fomentar un acompliment millor mitjà. La homogeneïtat institucional és més influent que el nombre global de socis.

La segona condició fa referència al que hem definit com la 'bona disposició dels socis a col·laborar'. Els casos mostren que aquest aspecte es veu influït pel nivell de confiança entre els socis, que es construeix no tan sols a partir d'experiències prèvies de col·laboració amb èxit. Les quatre experiències palesen que la bona disposició a col·laborar no es pot explicar exclusivament per la confiança o per un historial previ de col·laboració, sinó que està relacionada més aviat amb el consens en l'objectiu. En concret, si els membres polítics participants no estan disposats a col·laborar, això pot dificultar seriosament la bona disposició a col·laborar de tots els altres membres.

La condició 'suport polític i estabilitat política' constitueix el tercer aspecte rellevant. Descriu tant la presència constant del mateix responsable polític com el coneixement dels representants polítics pel que fa als objectius i a les activitats de gestió del lloc. Aquests casos van mostrar que és important que les xarxes que es troben en les primeres etapes networks siguin reconegudes i legitimades pels subjectes polítics i que aquest procés es pot impulsar per diferents factors:

• La implicació de les autoritats polítiques també durant el procés de nominació per esdevenir WHS.
• La presència de procediments formals per tal d'implicar els actors polítics en les activitats de la xarxa (p. ex., la seva inclusió en les fundacions o en determinats consells).
• La presència dels mateixos actors polítics des de la formació de la xarxa. El mer canvi dels actors polítics potser no afecta l'acompliment de la xarxa però resulta rellevant si es combina amb altres elements.
• La capacitat de la xarxa d'atraure el finançament de tercers, independentment del suport polític.

La darrera condició que influeix en l'acompliment de la xarxa és el que hem anomenat 'professionalització i formalització de la xarxa'. Hem constatat la manca general d'habilitats directives en el gestor de la xarxa. Usualment, és un professional (biòleg, arquitecte, paleontòleg) que treballa, en alguns casos, de manera voluntària. La necessitat que el gestor de la xarxa sigui un professional és un factor clau per a l'acompliment de la xarxa [1] però, també depèn de la disponibilitat de recursos econòmics. L'existència d'uns procediments formalitzats és un factor rellevant, però la seva influència en l'acompliment de la xarxa encara és poc clara: d'una banda, un cert grau de formalització, si està relacionat amb uns procediments clars de presa de decisions, és un factor que incideix positivament sobre l'acompliment; d'altra banda, un grau excessiu de formalització pot dificultar la resolució dels problemes.

La taula 2 resumeix els resultats de l'anàlisi preliminar dels quatre casos estudiats, amb una avaluació qualitativa dels aspectes principals que s'hi han identificat.

Taula 2: Un cop d'ull als primers resultats

Font: Elmi, Giordano i Cepiku (2013)

Recerca futura

La fase següent de la recerca serà la comparació sistemàtica d'un nombre més gran de casos a través d'un conjunt difús de QCA (almenys 12, per tal de mantenir totes les condicions rellevants). Les condicions es refinaran sobre la base de l'anàlisi preliminar i els resultats obtinguts pels representants dels casos estudiats en les condicions esmentades s'atribuiran a través d'un procés intensiu de recollida de dades; en aquesta fase, a diferència de la primera, entrevistarem a tots els membres de la xarxa i no tan sols al gestor de la xarxa.

Marianna Elmi és investigadora de la Università di Roma ¿ Tor Vergata, doctora en Gestió Pública i Governança. Filippo Giordano és professor titular de Gestió Pública i Política a la SDA Bocconi. Denita Cepiku és professora agregada de Gestió Pública i responsable de l'assignatura Mètodes de Recerca del programa doctoral en Gestió Pública i Governança de la Università di Roma 'Tor Vergata"".

Selecció de referències

Cepiku D. (2013). 'Network performance: towards a dynamic multidimensional model'. Capítol 11. A: Keast, Robyn; Mandell, Myrna P.; Agranoff, Robert (ed.), Network theory in the public sector: building new theoretical frameworks. Nova York: Taylor & Francis, Routledge Critical Studies in Public Management.

Elmi, M.; Giordano, F.; Cepiku D. (2013). Network performance determinants: a qualitative comparative analysis of UNESCO World Heritage Sites. Paper presentat a la IRSPM Annual Conference. Praga, abril de 2013.

Kenis, P.; Provan, K. (2009). 'Towards an exogenous theory of public network performance'. Public Administration, 87/3, p. 440-456.

Klijn, E. H.; Stejin, B.; Edelenbos J. (2010). 'The impact of network management strategies in the outcomes in governance networks'. Public Administration, 88/4, p. 1063-1082.

McGuire, M.; Agranoff, R. (2007). Answering the big questions, asking the bigger questions: expanding the public network management empirical research agenda. 9^th Public Management Research Conference, Tucson, Arizona, octubre, p. 25-27.

Ragin, C. C. (1987). The Comparative Method. Moving beyond qualitative and quantitative strategies. Berkeley/Los Angeles/Londres: University of California Press.

UNESCO World Heritage Centre (2008). World Heritage Information Kit. París. Disponible a: <http://whc.unesco.org/uploads/activities/documents/activity-567-1.pdf>.

Wiesmann, U.; Liechti, K.; Rist, S. (2005). 'Between Conservation and Development: Concretizing the First World Natural Heritage Site in the Alps Through Participatory Processes'. Mountain Research and Development, 25(2): 128-138.