La innovació col·laborativa consta de quatre etapes: inici, disseny, implementació i avaluació (Ansell et al., 2022; Ansell & Torfing, 2021). L’etapa d’inici implica identificar el problema social i reunir els actors rellevants per generar confiança entre ells. En l’etapa de disseny, totes les parts es reuneixen per explorar el problema, definir les necessitats del col·lectiu afectat i generar i testar solucions. La tercera etapa se centra en la implementació, i l’etapa final en l’avaluació. Atès que tots els articles inclosos en la revisió sistemàtica de la literatura se centren en les dues primeres etapes de la innovació col·laborativa —inici i disseny—, aquestes s’utilitzen per estructurar la presentació dels nostres resultats.

Etapa d’inici

1. Utilitzar intermediaris per reclutar ciutadans vulnerables.
   A causa de la marginalització, la vergonya i les distàncies entre institucions i ciutadania, els col·lectius vulnerables poden ser difícils d’arribar. L’ús d’intermediaris —com ara entitats de defensa, líders comunitaris, ONG o cuidadors— és l’estratègia més efectiva per a la captació, ja que poden mobilitzar les seves xarxes i reduir la pressió sobre els ciutadans per participar. Utilitzar múltiples intermediaris pot ajudar a accedir a segments diversos del col·lectiu objectiu. No és recomanable confiar en organitzacions professionals amb una relació jeràrquica amb el col·lectiu objectiu (p. ex. oficines de benestar i altres agències governamentals).
   
   
2. Reduir les desigualtats inicials de coneixement i competències entre participants.
   Tot i que tots els participants aporten coneixements valuosos, pot ser necessària formació per a una col·laboració efectiva. Els ciutadans vulnerables poden necessitar suport en habilitats com expressar opinions, mentre que els professionals poden requerir formació per comunicar-se eficaçment amb aquests col·lectius i garantir que totes les veus siguin escoltades. Els impulsors de la col·laboració haurien d’avaluar de manera proactiva les necessitats formatives dels participants i comunicar-les.
   
   
3. Assegurar els recursos financers necessaris des de l’inici.
   La col·laboració sovint requereix finançament per cobrir costos com la formació, la compensació dels ciutadans vulnerables, els materials, els espais, la facilitació o el desenvolupament de solucions. Assegurar aquests recursos amb antelació evita malbaratar el temps, l’energia i la confiança dels participants. Uns pressupostos insuficients poden fer descarrilar les col·laboracions. En aquests casos, en lloc de desenvolupar millors solucions i incrementar la confiança entre ciutadania i institucions, la inversió dels participants pot quedar frustrada.
   
   
4. Garantir el suport institucional.
   La innovació col·laborativa requereix un compromís a llarg termini per construir confiança, dissenyar i implementar solucions. A més, el progrés pot ser no lineal i difícil de mesurar. Els professionals han de garantir que les seves institucions es mantinguin implicades, fins i tot si el progrés sembla lent o es desvia de les expectatives. Així mateix, els impulsors han d’identificar estratègicament els decisors clau el compromís dels quals és essencial per a l’èxit de la col·laboració i la seva futura implementació.

Etapa de disseny

5. Reunir-se en un espai segur.
   Un espai segur —tant físic com psicològic— és essencial per a una col·laboració efectiva. Escollir un lloc familiar per al col·lectiu vulnerable, com centres comunitaris o biblioteques, ajuda a reduir els desequilibris de poder entre participants. Espais com edificis municipals o campus universitaris poden resultar contraproduents. La seguretat psicològica es pot fomentar, per exemple, dedicant temps a conèixer tots els participants, incorporant activitats dinàmiques com jocs i dinàmiques de trencaglaç, oferint menjar i beguda, i establint normes clares d’interacció.
   
   
6. Donar als ciutadans vulnerables un paper directiu en l’etapa de disseny.
   Implicar els ciutadans vulnerables en la preparació i gestió de les activitats genera confiança, millora la seguretat i redueix els desequilibris de poder entre participants vulnerables i no vulnerables. Pràctiques efectives inclouen decidir conjuntament les activitats de disseny, permetre que els ciutadans vulnerables fixin els horaris i temes de les reunions, i fer rotar el rol de moderació.
   
   
7. Adaptar les activitats de disseny a la diversitat de competències del grup.
   Les activitats de disseny han d’ajustar-se a les capacitats i interessos dels participants vulnerables. Activitats habituals per als professionals —com fer pluja d’idees amb notes adhesives— poden resultar desconegudes per a persones amb altres trajectòries educatives o culturals. Incloure activitats que requereixin diferents habilitats (p. ex. pensament creatiu i recollida d’informació) permet que tots els participants contribueixin sense afavorir un determinat tipus d’experiència o coneixement.
   
   
8. Garantir suport durant i després de les sessions.
   Les activitats de disseny poden ser emocionalment exigents per als ciutadans vulnerables, especialment quan se’ls demana que parteixin d’experiències vitals negatives. Oferir suport psicològic professional, pauses, seguiment després de les sessions o eines com objectes antiestrès pot ajudar a alleugerir aquesta càrrega. Els professionals han de comprovar activament si els participants necessiten suport, en lloc d’esperar passivament que el sol·licitin. Això en normalitza l’ús i en fomenta l’adopció.
   
   
9. Utilitzar una persona facilitadora.
   Una persona facilitadora professional i neutral pot fer el procés de disseny més eficient, efectiu i inclusiu. Pot verificar la comprensió de tots els participants al llarg de la sessió i garantir que totes les veus siguin escoltades. Són essencials unes sòlides habilitats interpersonals i coneixements en benestar, ja que permeten donar suport als participants quan apareixen factors d’estrès o tensions.
   
   
10. Utilitzar un llenguatge respectuós i accessible en la comunicació amb ciutadans vulnerables.
    Tots els professionals i investigadors que participen en processos col·laboratius amb ciutadans vulnerables han de tenir una cura especial amb el llenguatge que utilitzen. En la pràctica, això implica emprar una terminologia respectuosa per descriure i adreçar-se als col·lectius vulnerables i a les seves experiències, així com evitar el llenguatge tècnic innecessari. Els participants poden aprendre el llenguatge adequat preguntant directament als propis ciutadans vulnerables i als intermediaris sobre la terminologia preferida, així com recorrent a la recerca existent en aquest àmbit.

Conclusions

Les persones en les situacions més vulnerables de la societat —que haurien de beneficiar-se més de les polítiques socials— són sovint les que menys en surten beneficiades (Bonoli & Liechti, 2018; Pavolini & Van Lancker, 2018; Van Lancker, 2021). Per garantir que les desigualtats existents es redueixin en lloc de reforçar-se, els responsables polítics i els professionals han de donar suport a la implicació significativa dels ciutadans vulnerables mitjançant directrius clares i esforços sostinguts de participació a escala interinstitucional.

Leone Verweij és doctoranda al Departament d’Administració Pública i Sociologia de la Erasmus University Rotterdam. Agnieszka Kanas és professora associada de Polítiques Públiques i Política al Departament d’Administració Pública i Sociologia de la Erasmus University Rotterdam. Menno Fenger és catedràtic d’Anàlisi Institucional de Polítiques al Departament d’Administració Pública i Sociologia de la Erasmus University Rotterdam.

Referències

Ansell, C., Sørensen, E., & Torfing, J. (2022). Co-Creation for Sustainability: The UN SDGs and the Power of Local Partnerships. Emerald Publishing Limited.

Ansell, C., & Torfing, J. (2021). Public Governance as Co-creation: A Strategy for Revitalizing the Public Sector and Rejuvenating Democracy. In Cambridge Studies in Comparative Public Policy. Cambridge University Press. https://doi.org/10.1017/9781108765381

Bonoli, G., & Liechti, F. (2018). Good intentions and Matthew effects: Access biases in participation in active labour market policies. Journal of European Public Policy, 25(6), 894–911. https://doi.org/10.1080/13501763.2017.1401105

Pavolini, E., & Van Lancker, W. (2018). The Matthew effect in childcare use: A matter of policies or preferences? Journal of European Public Policy, 25(6), 878–893. https://doi.org/10.1080/13501763.2017.1401108

Van Lancker, W. (2021). The Matthew Effect in Early Childhood Education and Care. How family policies may amplify inequalities. Centre for Sociological Research, KU Leuven.