Atès que la majoria de la bibliografia relativa a la col·laboració se centra en els factors d’èxit dels partenariats, i no necessàriament en els factors d’èxit de la direcció estratègica col·laborativa, el primer pas fou determinar quines són les fases de la direcció estratègica col·laborativa. Si bé a la pràctica alguns processos de direcció estratègica poden ser deliberats i lineals, d’altres potser són emergents, evolutius; presenten fases entrellaçades i, fins i tot, inclouen alguns passos contradictoris. Amb tot, és bo separar aquestes fases a l’hora d’analitzar els factors d’èxit. Les cinc fases que s’esmenten en la bibliografia consultada són: formació de l’aliança col·laborativa; formulació del pla estratègic col·laboratiu; implementació de l’estratègia col·laborativa deliberada i emergent per organització; implementació de l’estratègia col·laborativa deliberada i emergent, i resultats obtinguts.

A continuació, es resumeixen els factors estructurals i interpersonals per fase i els factors en desenvolupament al llarg de tot el procés. Aquests factors actualitzen l’article que Gray va escriure l’any 1985,[3] en el qual resumia les condicions que faciliten cadascuna de les tres fases de col·laboració. És interessant observar que la fase de formació del partenariat té la majoria dels factors que es consideraven l’any 1985, amb unes poques revisions que s’hi ha fet en estudis recents, mentre que el contingut de les fases d’implementació és totalment nou respecte del dels darrers 22 anys; en part ha estat analitzat per la bibliografia relativa a la col·laboració, però la majoria s’ha extrapolat a l’àmbit col·laboratiu de la bibliografia sobre estratègia organitzacional.

Factors de formació de l’aliança col·laborativa:

§  Legitimitat, poder i recursos de la part convocant : El rol de la part convocant és identificar i reunir els stakeholders. Per tenir èxit en aquesta empresa, ha de tenir l’autoritat legítima per organitzar, i el poder i els recursos per fer-ho.

§  Legitimitat de les organitzacions i temes: Les organitzacions implicades han de tenir un interès legítim en el problema (des de la perspectiva de les altres organitzacions partner), i el tema en si s’ha de considerar prou important perquè les organitzacions s’hi vulguin implicar.

§  Implicació multisectorial dels stakeholders: Els partners organitzatius han de reflectir la diversitat del problema social, que en molts casos és multisectorial. La percepció que aquests tinguin del valor i l’efectivitat d’implicar-s’hi afectarà el grau d’implicació.

Factors en desenvolupament (en totes les fases):

§  Lideratge i compromís de cada organització (i del seu representant): Es requereix el compromís i el lideratge de cadascuna de les organitzacions partner d’implicar-se en el partenariat i participar en la formulació de l’estratègia, però també de contribuir a implementar-lo. La importància dels líders individuals no s’ha de sobrevalorar.

§  Lideratge col·lectiu i confiança: El lideratge col·lectiu prové dels participants, l’estructura i el procés. La construcció de confiança entre organitzacions i tipus d’organització comença quan els partners potencials comencen a definir el seu grau d’implicació en el partenariat, com també de les interaccions que s’hagin establert prèviament.

§  Comunicació i rols: La definició de rols és essencial, ja que és un clar aspecte de comunicació entre els partners. Un rol que també cal tenir en compte és el de les organitzacions que ofereixen suport extern.

§  Factors situacionals: Els factors situacionals queden fora de la qüestió problemàtica i dels partners de l’organització, però poden afectar l’èxit de la iniciativa. Inclouen el tipus de règim de govern, el marc legal i les regulacions, com també el nivell d’organització existent en l’àmbit del problema.

Factors de formulació del pla estratègic col·laboratiu:

§  Tipus de negociació: A l’hora de formular un pla estratègic col·laboratiu, hi ha una negociació, formal o no, entre els partners. Aquesta es fa generalment per mitjà de les interaccions successives, amb les quals es pot forjar la confiança i es poden entendre els temes i els rols. Aquest procés ha de permetre a tots els partners participar i acomplir els seus rols, independentment de la seva capacitat. També ha de permetre als representants individuals assegurar els seus compromisos amb l’organització.

§  Valors, entesa i identitat col·lectiva: Els valors compartits, l’apreciació comuna del problema, els objectius comuns, la visió comuna i la identitat col·lectiva necessiten temps per desenvolupar-se, però milloren l’èxit de la col·laboració.

§  Contingut exhaustiu: En funció de l’objecte del partenariat, es necessita un nivell més gran de detall en el pla estratègic col·laboratiu.

Implementació de l’estratègia deliberada i emergent per factors d’organització:

§  Coherència de l’estratègia i plans de projecte: Perquè les organitzacions puguin contribuir individualment a la implementació, les seves pròpies polítiques, plans i/o programes han de ser coherents amb la direcció estratègica col·lectiva, que pot requerir canvis interns.

§  Mecanismes de control: Els mecanismes de control dintre de les organitzacions partner poden ser la realització de pressupostos per a l’assignació de recursos, l’avaluació de l’acompliment del personal, el seguiment i la retracció (feedback) dels assoliments del programa, i la realització d’informes.

§  Aprenentatge i difusió: Per al canvi organitzacional degut a la nova estratègia col·lectiva, són necessaris la difusió del nou contingut i l’aprenentatge organitzacional. Part d’això consisteix a desenvolupar una visió comuna de (i una creença en) el nou contingut.

Factors d’implementació de l’estratègia col·laborativa deliberada i emergent:

§  Interès sostingut: Amb el temps, amb la rotació dels representants individuals, i potser també dels partners, es pot mantenir l’interès, ampliant l’estratègia original.

§  Estructura col·lectiva i recursos: L’estructura indica el camí en què s’executen les agendes, i els recursos col·lectius fomenten que els partners hi mantinguin la implicació. Això pot donar com a resultat una nova organització el rol de la qual sigui gestionar la implementació de la col·laboració.

§  Mecanismes d’avaluació col·lectiva: Inclou els controls d’avaluació col·lectiva i les iniciatives de reforç.

§  Acció correctiva i solucions emergents: És clau per al procés de direcció estratègica permetre-hi accions correctives i solucions emergents.

Aquesta llista de factors està molt interrelacionada i cada factor varia en importància segons el partenariat específic de què es tracti. També es desenvolupen a partir de la bibliografia acadèmica, tant conceptual com empírica. És oportú assenyalar que les col·laboracions analitzades a la bibliografia presentaven una gran varietat d’objectius i tipus de resultats. Entre els tipus de resultats hi havia: plans relacionats amb el problema social en si; accions sobre les respostes que s’adoptaven (com la realització de sessions d’informació pública); processos de col·laboració; aprenentatge organitzacional, i beneficis personals per als representants. Segons el tipus de resultat que interessa més al partner, es determinen els factors que incidiran més en el resultat global. En general, aquest repàs de la bibliografia contribueix a desenvolupar la teoria de la direcció estratègica col·laborativa proposant conceptualment fases del procés i factors per fase.

Referències:

1.    Clarke, A.; Erfan, A. Regional Sustainability Strategies: A Comparison of Eight Canadian Approaches. Pla Canadà (pròxima publicació el 2007).

2.    Clarke, A. "Furthering Collaborative Strategic Management Theory: Process Model and Factors Per Phase", Paper presentat a l''Academy of Management. 2007. Filadèlfia, EUA.

3.    Gray, B. "Conditions Facilitating Interorganizational Collaboration", Human Relations, 38(10): 911-936, 1985.