El territori de les emocions ha estat fins fa ben poc un territori vedat en la formació de directius, i especialment dels directius de les administracions públiques. Tot i que coneixem la impossibilitat de separar en qualsevol experiència d'aprenentatge la component cognitiva i l'emocional, seguim topant amb força dificultats a l'hora d'integrar totes dues dimensions en el disseny dels programes i les activitats formatives. I això que sabem prou bé que en l'exercici real de les funcions directives i de lideratge tampoc és possible fer aquesta separació.  

La incorporació de propostes de desenvolupament de competències en els programes de formació directiva intenta fer una aportació per superar aquestes dificultats: ofereix una eina per fer tangible, és a dir, identificable i avaluable, aquella dimensió emocional de la intel·ligència, i facilita un mètode d'aprenentatge que permet desenvolupar-la per mitjà del canvi de conductes en situacions específiques i molt rellevants per a la persona. Als nostres programes d'ESADE aquesta és una incorporació contingent, que convida cada participant a fer un procés de reflexió personal sobre el seu escenari desitjat de futur, que dóna sentit i orientació als esforços de canvi necessaris.  

L'entrada en el territori de les emocions topa amb múltiples obstacles. Alguns estan lligats a l'estereotip força estès que veu la funció directiva com una activitat fonamentalment racional, centrada en la presa de decisions i l'optimació de l'ús de recursos limitats. Segons això, el directiu és una persona amb una gran orientació pragmàtica que calcula els costos i beneficis de totes les seves accions i espera ser avaluat per l'assoliment d'objectius i, especialment, pel seu impacte sobre el compte de resultats. La importantíssima activitat relacional del directiu, que no nega ningú, s'entén com quelcom merament instrumental sotmès a les mateixes regles que l'intercanvi de productes i serveis.  

Alguns fets recents ens mouen a reflexionar sobre la validesa d'aquest estereotip. Em refereixo a la cada cop més freqüent situació d'acomiadament de directius basada en la ¿pèrdua de confiança¿ del Consell d'Administració o, en l'àmbit públic, de l'Equip de Govern. És clar que, darrera d'aquestes decisions, sovint trobem elements més propis de la clàssica lluita pel poder en el si de les organitzacions. Però comencen a sovintejar també arguments relacionats amb la falta de sintonia, la incapacitat de mantenir relacions fluïdes i ponts oberts de diàleg amb els diferents grups d'interès o, simplement, la pèrdua absoluta de contacte amb la realitat del món que els envolta. (Us resulta familiar aquest perfil?)      

Als nostres cursos trobem cada cop més directius amb una orientació més humanista o més intel·lectual. Els primers donen prioritat a la consideració de l'impacte de les seves accions sobre el benestar o la qualitat de la relació amb els altres. Els segons es preocupen pel sentit del que fan i per la comprensió dels models que hi ha al darrera de les problemàtiques que analitzen i de les decisions que prenen. No hi ha un perfil més eficaç que els altres per a qualsevol situació.  

En tot cas, exercir responsabilitats directives és en gran mesura un exercici d'influència sobre altres mitjançant conductes ¿emocionalment intel·ligents'. Aquesta intel·ligència es fa palesa, en gran part, quan s'és capaç d'interpretar el que demana cada situació i de modular conseqüentment la pròpia conducta i el model de relació amb els altres.   

Aprendre o millorar aquesta manera d'actuar requereix estratègies d'aprenentatge diferents de les emprades en l'adquisició de coneixements tècnics i de les eines de gestió. Cal viure les situacions, capbussar-se en la pròpia experiència i en la dels altres, compartint tant les dificultats, les angoixes i els fracassos com les descobertes i els encerts. Cal sortir de l'espai tancat de l'aula i estendre l'àmbit d'aprenentatge a la mateixa vida quotidiana. Aquest és, en definitiva, el territori on es juguen les partides decisives i on sempre acaben perdent els qui s'obliden que racionalitat i emotivitat són companyes, sovint en discòrdia, però inseparables.