Per donar resposta a aquests nous desenvolupaments, els governs han introduït diverses plataformes i àmbits de participació directa, com ara comitès d’usuaris, juntes de veïns, processos de consulta online i diferents modalitats de pressupostos participatius (Smith, 2009). Tanmateix, aquestes iniciatives no han minvat el desencantament dels ciutadans pel que fa a la democràcia i la seva confiança en els polítics continua baixant.

Com han observat nombrosos experts en ciència política, la desconfiança política creixent ha adobat el terreny per als líders polítics populistes, tant en les noves democràcies com en alguns països de llarga tradició democràtica. Cas Mudde (2004) arriba a dir que el populisme és el Zeitgeist del nostre temps. En efecte, hi ha molts motius per prestar atenció a les formes populistes de lideratge polític que estan sorgint i per preocupar-se de les seves conseqüències democràtiques. No obstant això, existeix el problema que tant els mitjans com els investigadors tendeixen a ignorar el que sembla que és ara una resposta diferent, molt més oportuna i viable per a la crisi, a l’elitista establishment polític tradicional. Aquesta resposta és el desenvolupament del que anomenem lideratge polític interactiu.

El lideratge polític interactiu s’aparta del lideratge polític populista en molts aspectes. Mentre que els líders polítics populistes acusen els seus oponents polítics de ser enemics de les persones, els líders polítics interactius hi negocien per fer-se amb un suport polític de base àmplia i obtenir legitimitat per als seus objectius, estratègies i solucions polítiques. Els polítics populistes rebutgen seguir els consells dels experts i insisteixen que ells ja saben exactament què cal fer. En canvi, els líders polítics interactius cerquen els inputs d’una gran varietat d’experts i entaulen un diàleg estret amb els stakeholders més rellevants afectats i amb els ciutadans, per tal d’assegurar-se que obtenen la informació, les idees, les perspectives i el suport necessaris per respondre, de manera efectiva, als problemes polítics més complexos i turbulents. Els líders polítics populistes insisteixen en la simplicitat, mentre que els líders polítics interactius s’enfronten a la complexitat. Finalment, els líders polítics populistes presumeixen que ells sols poden aconseguir que passin coses positives. Per contra, els líders polítics interactius mobilitzen, apoderen i combinen forces amb la societat per compartir el poder i mobilitzar recursos a fi de fer les coses millor.

Les diferències entre l’estil de lideratge polític populista i l’interactiu resulten evidents si comparem, per exemple, com han respost a la crisi de la COVID-19 el president nord-americà Donald Trump i la primera ministra danesa Mette Frederiksen aquesta primavera. Trump va començar declarant que tenia el control total de la situació, després va passar a declarar l’estat d’emergència i, al cap de poc, va arribar a la conclusió que ja era el moment de desconfinar la societat. A continuació, va atacar els governadors demòcrates que no obeïen la seva crida a favor d’un desconfinament ràpid, amb piulades com “LIBERATE MICHIGAN!”, que van legitimar i fins i tot encoratjar les manifestacions i els disturbis entre la població local. Pensant exclusivament a reactivar l’economia i a aconseguir que la gent tornés a treballar, va ignorar els consells dels experts sanitaris i dels científics, i també de la majoria dels ciutadans nord-americans, preocupats per la possibilitat que el ràpid desconfinament de la societat pogués provocar un nou brot del virus.

Des del primer dia, la primera ministra danesa Frederiksen va declarar que Dinamarca es trobava en una situació sense precedents i que el seu govern no tenia preparada cap estratègia de resposta: l’èxit dependria de la voluntat i de la capacitat de tots els danesos –organitzacions públiques i privades, experts i profans, polítics i ciutadans– de treballar junts per trobar unes solucions viables. Va obrir negociacions amb els deu partits polítics del parlament i va convidar les autoritats sanitàries i els professors universitaris, els empleats públics i les comunitats locals a participar en el debat i a contribuir al desenvolupament i al desplegament d’estratègies d’ampli suport per tractar les qüestions relacionades amb la salut i amb els reptes econòmics que estava plantejant la crisi. Es feien revisions constants i ràpides de l’estratègia prototípica, a partir de l’aprenentatge que s’anava adquirint, i els mitjans van acomplir un paper essencial com a plataforma de debat crític i constructiu.

L’estil de lideratge polític de Frederiksen a l’hora d’abordar la COVID-19 no és un exemple aïllat i exòtic de lideratge polític interactiu, sinó que és simptomàtic d’un fenomen més ampli. Un corpus creixent de recerca documenta una tendència entre polítics de tots els nivells de govern a destinar més temps i energies a construir àmplies coalicions i aliances polítiques en la societat. Sol·liciten inputs d’experts rellevants, dels stakeholders públics i privats i dels ciutadans afectats, per tal d’adaptar les seves polítiques i concitar el suport públic i el compromís per aplicar les seves decisions polítiques. Els alts funcionaris busquen els inputs d’actors rellevants i dels afectats en les primeres fases del procés de disseny de les polítiques, per tal d’entendre millor el problema en qüestió (Hendriks i Lees-Marshment, 2019). Els comitès parlamentaris entrevisten els stakeholders o els conviden a comentar temes concrets i solucions possibles, i encarreguen a fòrums ciutadans que proposin solucions per a les qüestions polítiques més sensibles (Ercan, 2014; Sørensen i Torfing, 2018; Farrell, Suiter i Harris, 2019). Els partits polítics busquen inspiració fora del partit (Bischoff i Christiansen, 2017).

Aquesta tendència no ha de sorprendre si observem els darrers quaranta anys de reforma del sector públic (Pollitt i Bouckaert, 2011), en què s’ha cercat millorar l’efectivitat i la legitimitat del sector públic a través de la formació d’aliances i xarxes entre actors públics i privats entorn dels problemes perversos de la governança. Així doncs, la idea que les autoritats públiques poden governar la societat pel seu compte, sense implicar-hi les empreses, les ONG i els ciutadans, ja ha passat a la història. Avui, vivim a l’era de la governança, en què governar la societat s’ha convertit en una activitat col·laborativa i de múltiples actors (Torfing et al., 2019).

Però, llavors, per què l’auge i el compromís del lideratge polític interactiu han passat relativament desapercebuts entre els professionals i els investigadors? Una possible explicació és que, mentre el desenvolupament del lideratge polític populista ha atret l’atenció d’arreu del món, el del lideratge polític interactiu ha passat inadvertit. És difícil passar per alt els líders polítics populistes; la seva aparença sovint se surt del normal. Rebutgen atenir-se a les regles tradicionals de la política de partits, descarten la ciència i qüestionen l’estatus de les principals institucions democràtiques, com les assemblees representatives i el sistema judicial. Els líders polítics populistes són espectaculars i, per tant, atrauen l’interès periodístic, cosa que els permet accedir fàcilment i profusament als mitjans. Els mitjans informatius volen imatges cridaneres i dramàtiques, eslògans memorables, narratives d’amic-enemic i conflicte polític. Els líders polítics interactius respecten les regles de la democràcia, com el pluralisme i la llibertat de premsa, es basen en el coneixement científic i recolzen les institucions democràtiques bàsiques (Stoker, 2019). A més, quan trenquen amb la tradició política, ho fan creant aliances i coalicions, evitant els conflictes o resolent-los, acceptant les diferències d’opinió i respectant els adversaris.

Pel motiu que sigui, és lamentable l’escassa atenció que es presta al lideratge polític interactiu. Perquè, si els mitjans es fixen tan poc en aquest tipus de lideratge polític, no podrà servir de font d’inspiració per als polítics que busquin noves maneres d’assumir el lideratge d’uns ciutadans cada vegada més competents, crítics i contraris a l’autoritarisme. Aquests s’han d’acontentar amb els pocs líders polítics interactius que saben captar l’atenció dels mitjans per altres vies que els populistes, a través de l’escenificació i la celebració de la política col·laborativa.

L’escassa atenció per part dels investigadors també és lamentable. Significa que coneixem massa poc què suposa el lideratge polític interactiu per als polítics de diferents nivells en el sistema polític. A més, continua no quedant clar què suposa el lideratge polític interactiu per a la interacció entre els polítics i els administradors públics, què significa per als stakeholders i per als ciutadans i com afecta la capacitat resolutiva del sistema polític i la distribució de poder i d’influència en la societat. Finalment, hi ha la necessitat urgent d’avaluar com són la representació democràtica, la responsabilitat política i la innovació en les polítiques, i la seva execució, en el context del lideratge polític interactiu.

El primer pas per respondre totes aquestes qüestions és desenvolupar un llenguatge i un marc teòric per tal d’estudiar el lideratge polític interactiu, que és el que intentem fer en el nostre darrer llibre (Sørensen, 2020). Basant-nos en les línies més recents de la teoria de la governança i de les teories sobre el lideratge polític, definim el lideratge interactiu com un esforç estratègic per implicar els membres més rellevants i més afectats de la comunitat política en la formulació i l’aplicació de visions polítiques, estratègies i solucions polítiques. A continuació, mostrem que el lideratge polític interactiu és ja una pràctica generalitzada i que optar per aquesta manera de lideratge no requereix reformes radicals en les institucions de la democràcia representativa, sinó bàsicament un canvi en la pràctica del lideratge. Posteriorment, desenvolupem diverses propostes sobre què podria implicar per a la governança democràtica optar pel lideratge polític interactiu. La nostra conclusió és que, encara que sorgeixin obstacles, dilemes i reptes, la via del lideratge polític interactiu sembla un avenç prometedor per superar la crisi actual de la democràcia representativa.

El nostre llibre conclou presentant una democràcia en què el govern de la societat es desenvolupa a través de la interacció productiva entre uns líders polítics atents i receptius i uns ciutadans actius i apoderats. Finalment, el llibre convida altres investigadors a implicar-s’hi i a contribuir a millorar la comprensió de cap on va el lideratge polític en les democràcies representatives occidentals.

Eva Sørensen és professora d’Administració Pública i Democràcia del Departament de Ciències Socials i Empresa de la Universitat de Roskilde (Dinamarca)

Referències

Bischoff, C. S.; Christiansen, F. J. (2017): “Political parties and innovation”. Public Management Review, 19(1): 74-89.

Dalton, R. J.; Welzel, C. (ed.) (2014): The Civic Culture Transformed: From Allegiant to Assertive Citizens. Cambridge: Cambridge University Press.

Ercan, S. A. (2014): “Same problem, different solutions: The case of ‘honour killing’ in Germany and Britain”. A: Gill, A. K.; Strange, C.; Roberts, K. (ed.), Honour Killing and Violence. Londres: Palgrave Macmillan, p. 199-217.

Farrell, D. M.; Suiter, J.; Harris, C. (2019): “‘Systematizing’ constitutional deliberation: the 2016–18 citizens’ assembly in Ireland”. Irish Political Studies, 34(1): 113-123.

Hendriks, C. M.; Lees-Marshment, J. (2019): “Political leaders and public engagement: The hidden world of informal elite–citizen interaction”. Political Studies, 67(3): 597-617.

Mair, P. (2013): Ruling the Void: The Hollowing of Western Democracy. Londres: Verso.

Mudde, C. (2004): “The Populist Zeitgeist”. Government and Opposition, 39(4): 541-563.

Pollitt, C.; Bouckaert, G. (2011): Continuity and Change in Public Policy and Management. Cheltenham: Edward Elgar.

Smith, G. (2009): Democratic Innovations: Designing Institutions for Citizen Participation, Cambridge: Cambridge University Press.

Stoker, G. (2019): “Can the governance paradigm survive the rise of populism?” Policy & Politics, 47(1): 3-18.

Sørensen, E.; Torfing, J. (2018): “The democratizing impact of governance networks: From pluralization, via democratic anchorage, to interactive political leadership”. Public Administration, 96(2): 302-317.

Sørensen, E. (2020): Interactive Political Leadership: The Role of Politicians in the Age of Governance. Oxford: Oxford University Press.

Torfing, J.; Peters, B. G.; Pierre, J.; Sørensen, E. (2019): Interactive Governance: Advancing the Paradigm. Oxford: Oxford University Press.