Estem començant a desenvolupar una autoritat jurídica internacional, i gran part de la "legislació" que s¿ha desenvolupat ¿per exemple, les regles de l¿Organització Mundial del Comerç (OMC) que regulen el comerç internacional¿ és terriblement injusta; ha estat concebuda per beneficiar els països desenvolupats, en part a costa dels països en via de desenvolupament. Ens ocupem dels afers internacionals de manera poc sistemàtica i casuística.

Les institucions internacionals són poques i d¿abast limitat, i s¿han de complementar amb tractats especials destinats a afrontar problemes concrets. L¿escalfament de la Terra és un problema mediambiental global amb unes conseqüències econòmiques potencials enormes; existeix un consens científic internacional sobre les seves causes, com també un consens internacional que cal fer alguna cosa. Un tractat internacional, el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, signat el 1992, i el Protocol de Kyoto, signat el 1997, van constituir el principi d¿una resposta a aquest problema. Però el contaminador principal del món rebutja signar aquest acord, o fins i tot modificar el seu comportament, malgrat les conseqüències que això pugui tenir per als altres.

Les institucions que ja existeixen tenen una forma de govern no democràtica i pateixen ¿la síndrome de la xemeneia¿. Per exemple, un sol país té el veto efectiu en el Fons Monetari Internacional (FMI); els vots s¿assignen sobre la base del poder econòmic, i ni tan sols es basen en la seva situació econòmica actual.[2] Encara que les polítiques de l¿FMI (o d¿altres institucions econòmiques internacionals) tenen repercussions enormes en molts aspectes de la societat ¿amb relació a l¿educació, la salut o el medi ambient¿, els únics que hi tenen veu i vot són els ministres de finances i els governadors dels bancs centrals. En canvi, en les democràcies occidentals, quan es comencen a debatre determinades qüestions importants, normalment els afectats tenen veu en la decisió, si bé és cert que algunes veus hi són més fortes que d¿altres. Actualment, unes poques democràcies limiten el vot als qui posseeixen la propietat, o assignen els drets de vot sobre la base de la riquesa econòmica.

La deficiència democràtica subjacent es reflecteix tant en els resultats com en els procediments ¿per exemple, en la falta de transparència, de rendició de comptes, i en la manca d¿algunes normes bàsiques que les democràcies normalment imposen per prevenir conflictes d¿interessos, com ara els cercles viciosos.

Les debilitats dels fonaments democràtics tenen una altra conseqüència: minen la legitimitat de les institucions públiques globals.

I ja hem vist quines conseqüències té això ¿el descontentament davant la globalització està relacionat, en part, amb els fracassos, els acords comercials injustos, les polítiques econòmiques de l¿FMI, que sovint s¿esmercen més a protegir els interessos i la ideologia dels mercats financers que a promoure el creixement, l¿estabilitat o l¿equitat en els països en via de desenvolupament. Actualment, són pocs els qui defensen els acords comercials asimètrics, especialment les enormes ajudes constants a l¿agricultura; són pocs els qui defensen les disposicions en matèria de propietat intel·lectual de la Ronda Uruguai, que impedien als països pobres del món l¿accés a fàrmacs per salvar la vida de determinats malalts, com els de la sida. Actualment, fins i tot l¿FMI[3] reconeix que, si bé va intentar modificar els estatuts per promoure la liberalització del mercat de capital fa tot just sis anys, per a molts països aquesta liberalització ha comportat més inestabilitat ¿i no un creixement més ràpid. Ha estat un risc sense recompensa.[4]

Així mateix, es reconeix que alguns dels problemes econòmics més importants que afronta la comunitat internacional encara s¿han de tractar de manera efectiva ¿la gran inestabilitat dels tipus de canvi; els problemes exasperants del sistema de reserva mundial; el fet que, malgrat els avenços aparents en la capacitat del mercat per transferir el risc, els països en via de desenvolupament encara han de carregar amb la pitjor part del risc dels tipus de canvi i dels tipus d¿interès en els préstecs, o la falta d¿un mecanisme per afrontar els atemptats contra la sobirania.

Fins i tot si ens apartem de les deficiències que presenten les institucions formals, hi ha una consciència creixent de la inadequació de les institucions informals. Per què, si no, quan els líders mundials es reuneixen per discutir les reformes econòmiques futures, no hi són presents la Xina, l¿Índia, el Brasil o representants dels països més pobres? Quin és el principi de selecció ¿que no sigui un mer accident històric¿ que deixa fora de la taula de reunions algunes de les economies més populoses i grans del món?

Però, tot i reconèixer els problemes de la globalització, hi ha un canvi lent. En aquest breu article, desitjo centrar l¿atenció en les reformes del govern global. També tractaré alguns elements del sistema de govern que es poden o que, eventualment, s¿han de desenvolupar.

Reformes

Vull indicar algunes de les orientacions que aquestes reformes podrien o haurien de prendre.

1. Canvis en el govern del Banc Mundial i de l¿FMI. Han estat objecte de discussions enceses en altres fòrums. Els més importants són els canvis en la representació i en l¿estructura de vot. Fins i tot, o sobretot, si aquests canvis no es produeixen amb rapidesa, és important millorar la transparència i la rendició de comptes, com també la regulació dels conflictes d¿interessos. També hi ha canvis institucionals i de procediment informals que donarien una veu més efectiva als països en via de desenvolupament, per exemple, la creació d¿un think tank per ajudar aquests països a formular posicions més efectives que reflecteixin els seus interessos.

2. Canvis en el govern de l¿OMC, que incloguin més transparència, l¿eliminació dels processos ¿en petit comitè¿, la creació de procediments més representatius per a la presa de decisions, i també la creació d¿un ens independent per valorar propostes alternatives i, especialment, les seves repercussions en els països en via de desenvolupament, amb la finalitat de determinar si els acords comercials bilaterals i regionals tendeixen més a desviar el comerç que a crear-lo, i esbrinar, abans que s¿imposin aranzels compensatoris o per dúmping, si es tracta d¿un cas justificat.[5]

3. Passar del G-8 al G-24. Les institucions informals en què els líders mundials es reuneixen per discutir les polítiques econòmiques globals són tan defectuoses i antiquades com les institucions formals. La Xina, perquè és una de les economies i un dels països comerciants més grans, hauria de ser present a la taula de negociació. També hi haurien de ser les veus dels mercats emergents, com ara l¿Índia i el Brasil, juntament amb representants dels països menys desenvolupats.

4. Un Consell Econòmic i Social enfortit. A Monterrey, es va reconèixer almenys que el desenvolupament és massa important ¿i massa complex¿ perquè es deixi únicament en mans dels ministres de finances. La mateixa afirmació és aplicable a altres aspectes de la política econòmica global, que afecten totes les facetes de la vida moderna. I encara és pitjor el fet que els ministres de finances i els governadors dels bancs centrals aporten una perspectiva particular a la discussió ¿sens dubte, important, però no l¿única. Analitzem, per exemple, la qüestió de la reestructuració del deute de sobirania. Cap govern confiaria la legislació sobre el marc de la fallida a un comitè dominat pels creditors i els seus interessos. Ara bé, sí s¿hagués encarregat a l¿FMI ¿que és el que l¿FMI voldria¿ hauria passat això. Aquestes decisions s¿han d¿afrontar d¿una manera més equilibrada. Inicialment, el Consell de Seguretat Econòmic i Social s¿hauria de basar més en la persuasió moral. Tanmateix, actualment, per exemple, és precisament aquesta persuasió moral la que al final determina, en bona part, si un país retorna els préstecs.

5. Finançament per als béns públics globals. La creixent integració global ha fet que els béns públics globals adquireixin més importància, però confiem més en la persuasió moral per obtenir el finançament d¿aquests béns públics globals. No és estrany, doncs, que hi hagi hagut una infradotació; la persuasió moral ha estat efectiva només en part. Per exemple, mentre que els països industrials avançats han acordat destinar el 0,7 % del seu PIB a finançar ajudes per als països en via de desenvolupament i uns pocs països europeus han superat aquest objectiu, el país més ric del món lamentablement s¿hi ha quedat molt curt. En un altre lloc he esmentat una sèrie de propostes per al finançament global:[6]

a. Ingressos de la gestió dels recursos naturals del món. El planeta té molts recursos naturals ¿caladors internacionals, el fons del mar, l¿Antàrtida, l¿atmosfera planetària, els slots de satèl·lits. La gestió eficient d¿aquests recursos pot comportar ingressos importants, per exemple, subhastant els drets de pesca, gravant amb impostos les emissions de gasos d¿efecte d¿hivernacle, etc.

b. Ingressos de l¿emissió de "SDR" - bitllets mundials. Les deficiències del sistema de reserva global són cada cop més reconegudes (la ineficiència, la inestabilitat i la falta d¿equitat). Cada any, entre 200.000 i 400.000 milions de dòlars són literalment enterrats en forma de reserves. Els beneficis dels Estats Units ¿el fet que el dòlar sigui la moneda de reserva és el que permet que els Estats Units, el país més ric del món, consumeixi molts més dels recursos de què disposa. Però, a mesura que els Estats Units es van endeutant més, es plantegen dubtes sobre la viabilitat del sistema. Els ingressos de l¿emissió de SDR es podrien utilitzar per finançar béns públics globals, inclosa l¿ajuda al desenvolupament.[7]

c. Tributació d¿externalitats globals (negatives), com ara la venda d¿armes a països en via de desenvolupament, la pol·lució i els desestabilitzadors fluxos financers transfronterers.

6. Gestió dels recursos naturals globals i del medi ambient, incloent-hi els oceans i l¿atmosfera. Fins i tot en el cas que la comunitat internacional no aprofiti l¿oportunitat de generar els ingressos que li proporcionen els recursos naturals del planeta, és important que aquests recursos es gestionin de manera eficient, sostenible i justa. Cal que hi hagi una Agència Mediambiental Global més efectiva.

7. Producció i protecció del coneixement global. Entre els béns públics més importants destaca el coneixement. Es pot considerar que el TRIPS se n¿ha adonat ¿els incentius per generar coneixement depenen de l¿habilitat de captar rendes a escala global. Ara bé, el TRIPS evidencia clarament els errors de la política monetària global ¿una sèrie de regles que no reflecteixen, de manera equilibrada, els interessos dels diversos països, sinó més aviat els de les indústries farmacèutica i dels mitjans de comunicació nord-americanes. Cal reconèixer que, atès que el coneixement és un bé públic universal, s¿ha de finançar equitativament, i això no ha d¿implicar la imposició efectiva d¿impostos elevats als països i a les persones més pobres ¿tan elevats que es veuen privats de l¿accés a aquestes medicines, vitals per a ells.

8. Una infraestructura legal universal. Una de les funcions de govern més importants dels països és proporcionar una infraestructura legal ¿per a l¿execució de contractes, la protecció de la competència, la fallida. Actualment, cada cop és més freqüent que les relacions econòmiques traspassin les fronteres. Als Estats Units, fa un segle, la major part de la infraestructura legal la proporcionaven els estats, i, tot i que la similitud entre estats era tan gran que les estructures legals que adoptaven eren també molt similars, les diferències existents van originar un gran nombre de problemes. S¿han fet molts esforços per assolir una legislació més uniforme, avançant cap a l¿harmonització. Actualment, a mesura que la globalització avança, s¿ha de produir un procés similar entre els països. Reconeixem que alguns països, fronteres endins, potser ni tan sols seran capaços de garantir la competència, per exemple, en el mercat del software i del sistemes operatius. No obstant això, a l¿hora de crear aquesta infraestructura legal universal, és important no partir de la regla del mínim comú denominador, per exemple, del país que menys protegeix la competència. I pot ser desitjable mantenir algunes duplicitats: per exemple, el solapament de la legislació en matèria de títols valors i d¿execució als Estats Units va resultar molt important quan, per pressions polítiques i per incompetència, se¿n va fer una aplicació inadequada a escala nacional, i l¿Estat de Nova York va assumir el conjunt de responsabilitats.

Joseph E. Stiglitz

, Premi Nobel d¿Economia, és catedràtic d¿universitat i professor de la Columbia Business School, la Graduate School of Arts and Sciences (Departament d¿Economia) i la School of International and Public Affairs. És cofundador i director executiu de la Iniciativa per al Diàleg Polític (IDP)

[1] Inspirat en un paper preparat per al congrés "Del Consens de Washington cap a una nova governança global", que tingué lloc a Barcelona, els dies 24 i 25 de setembre de 2004. Agraïm el suport econòmic de la Fundació Ford, la Fundació MacArthur i la Fundació Mott.

[2] És fals l¿argument que, de vegades, s¿ha adduït en el sentit que els vots estan relacionats amb "les contribucions" dels països al capital de les organitzacions. La Xina hauria estat molt disposada i capacitada per incrementar la seva contribució de capital si li ho haguessin deixat fer.

[3] Prasad, E.; Rogoff, K.; Wei, S.; Kose, A . M. (2003) "Effects of Financial Globalization on Developing Countries: Some Empirical Evidence", IMF Occasional Paper, núm. 220, setembre.

[4] Vegeu J. E. Stiglitz, "Capital Market Liberalization, Globalization, and the IMF", que es publicarà properament a Oxford Review of Economic Policy; "Capital Market Liberalization, Economic Growth, and Instability", a World Development, 28(6), 2000, pàg. 1075-1086; "Capital Market Liberalization and Exchange Rate Regimes: Risk without Reward", The Annals of the American Academy of Political and Social Science, 579, gener de 2002, pàg. 219-248.

[5] Aquestes qüestions es tracten més àmpliament a Stiglitz i Charleton [2004].

[6] Vegeu també l¿Informe dels quatre presidents.

[7] Per a una versió més reduïda d¿aquesta proposta, vegeu G. Soros, On Globalization.

Iniciativa per al Diàleg Polític (IDP)

L¿economista Joseph Stiglitz, guardonat amb el Premi Nobel, va fundar la Iniciativa per al Diàleg Polític (IDP) el mes de juliol de 2000, a fi d¿ajudar els països en via de desenvolupament a buscar polítiques alternatives i permetre¿n una participació cívica més àmplia en l¿elaboració de les polítiques econòmiques. Actualment, la IDP és una xarxa global de més de dos-cents economistes de prestigi, experts en ciències polítiques i professionals del nord i del sud, de formacions i punts de vista diversos. El procés de globalització ha inspirat una àmplia protesta internacional, a mesura que molts països en via de desenvolupament s¿esforçaven per assolir un creixement sostenible i equitatiu. Totes les polítiques econòmiques impliquen compensacions que beneficien alguns grups més que d¿altres, i no hi ha cap conjunt de polítiques que sigui el millor per a tots els països. Tanmateix, en comptes de buscar tot el ventall de solucions econòmiques, el debat internacional sovint s¿ha centrat en una gamma reduïda d¿alternatives polítiques. Els funcionaris dels governs de molts països en via de desenvolupament s¿han mostrat preocupats per la falta d¿opcions polítiques. La IDP representa una resposta positiva a aquestes preocupacions. La IDP analitza les contrapartides que impliquen les diverses polítiques i ofereix alternatives econòmiques serioses, alhora que permet escollir la política que ha de seguir el procés polític del país.

Els esforços de la IDP s¿encaminen no tan sols a ajudar els països a trobar solucions a problemes urgents, sinó també a consolidar les institucions i societats civils respectives. Diversos stakeholders amb un interès legítim pels resultats de les polítiques sovint no tenen accés ni al procés, ni a la informació, ni tan sols a l¿idioma, aspectes necessaris per participar efectivament en aquestes polítiques. La IDP posa l¿accent en la diversitat de la participació, la qual ha de permetre una àmplia implicació cívica en l¿elaboració de les polítiques econòmiques.

La IDP persegueix els seus objectius mitjançant quatre activitats: els grups de treball, que apleguen experts de diversos països, per estudiar qüestions econòmiques complexes i controvertides i proporcionar polítiques alternatives; els diàlegs sobre el país, per millorar la qualitat de la presa de decisions oficial sobre assumptes econòmics, i un debat obert a una àmplia sèrie de participants; la construcció de capacitats mitjançant un programa de Tallers de periodisme i el nostre Manual bàsic de periodisme, que permeten la participació efectiva de la societat civil en el procés d¿elaboració de les polítiques, i la recerca, que millora les bases intel·lectuals per al debat sobre qüestions de desenvolupament.

La IDP és el resultat d¿un esforç de col·laboració de prop de dos-cents economistes de prestigi, experts en ciències polítiques, elaboradors de les polítiques i representants de la societat civil del món desenvolupat i en via de desenvolupament, coordinats per la Columbia University. La xarxa de la IDP s¿estén a un gran nombre d¿institucions, entre les quals destaquen les següents: la Harvard University, la University of California at Berkeley, la Stanford University, la Princeton University, la London School of Economics, la Cambridge University, la University of Stockholm, l¿Hungarian Pension Guarantee Fund, el Center for Economic and Financial Research de Moscou, la University of Delhi, la University of Malaysia, el Ministry of Justice on Legal and Judicial Reform de Tailàndia, l¿Africa Economic Research Consortium, l¿African Institute for Applied Economics, el Center of Studies for Institutional Development a Buenos Aires i la Economic Commission for Latin America and the Caribbean de Xile.

La IDP és una organització sense finalitat de lucre radicada a la Columbia University.

www.policydialogue.org