Per fer més llum sobre aquest fenomen i analitzar com es pot reduir la distància entre l’acadèmia i la pràctica, la nostra recerca ha cercat de captar les múltiples facetes del compromís acadèmic amb la pràctica i el seu impacte en l’àmbit de comptabilitat i de la gestió del sector públic, i explorar els factors que el possibiliten, com també les seves restriccions. Per tal d’estudiar a fons aquesta desconnexió, la nostra anàlisi ha tingut en compte les diferències geogràfiques, basant-se en les experiències de 46 col·legues de 21 països dels sis continents, i de tres associacions professionals. 

Els orígens d’aquest plantejament, que parteix d’una anàlisi comparativa de la recerca i la pràctica de comptabilitat en els serveis públics, es remunten al Grup d’Interès Especial en Comptabilitat i Rendició de Comptes de la International Research Society of Public Management (IRSPM) 

(https://accountingandaccountabilityirspm.wordpress.com). Als darrers set anys, aquest grup ha organitzat un taller anual amb l’objectiu de crear una xarxa d’investigadors en el camp de la comptabilitat i de la rendició de comptes (accountability) als serveis públics i fixar les bases per desenvolupar estratègies i projectes de recerca futurs que siguin útils per als professionals i per als investigadors. Al tercer taller, que va tenir lloc a l’escola de negocis de la Nottingham Trent University l’any 2015, es va tractar el tema general “Cóm implicar l’acadèmia amb la pràctica i amb les polítiques: un pas endavant”, en dues taules rodones: 1) “En quins temes ens podem centrar per incrementar la rellevància pràctica de la nostra recerca?”, i 2) “Com podem (els acadèmics) interaccionar millor amb els professionals a l’hora de definir les agendes investigadores i oferir/comunicar les conclusions de les nostres recerques?”

En un esforç proactiu per abordar el tema de com reduir la distància entre la recerca i la pràctica, el grup va dedicar dos dies de debat estimulant a tractar de tots aquests temes. Per ajudar a entendre les qüestions que s’hi anaven plantejant, Laurence Ferry i Ileana Steccolini van proposar encetar un “debat polifònic” sobre la distància entre la recerca i la pràctica entre els acadèmics i els professionals de la comptabilitat als serveis públics de diferents països. El resultat que se’n va obtenir va ser fruit no d’analitzar com interaccionen els acadèmics amb els professionals, sinó de la necessitat de reconèixer que aquesta interacció no existeix, cosa que s’ha anomenat usualment com “el gap entre recerca i pràctica”. L’ús mateix d’aquesta expressió ja és prou eloqüent. Expressa fins a quin punt “el gap” es dóna sovint per descomptat i fins i tot és acceptat, i tendeix a conformar qualsevol discussió i reflexió sobre l’“impacte” i la “implicació” de la recerca acadèmica. 

L’anàlisi qualitativa amb què es va iniciar l’estudi d’aquest “gap” es va transformar en l’anàlisi d’una absència (d’implicació, d’impacte, de relació entre els acadèmics i els professionals) i els seus possibles antecedents, i en una anàlisi profunda de com els principals actors implicats perceben, entenen i expliquen els motius d’aquesta absència, o les condicions difícils i els incentius divergents que es donen en alguns casos. Al mateix temps, aquest estudi s’ha convertit cada vegada més en una anàlisi de la presència d’institucions, instruments, sistemes, mitjans i persones que creen proactivament les condicions o redueixen les limitacions que dificulten establir ponts entre l’acadèmia i la pràctica, i cal destacar que els nostres interlocutors no podien concebre passivament el seu rol de cara a la pràctica i a les polítiques. 

En demanar-los que identifiquessin el paper de les institucions i el seu propi (com a acadèmics) a l’hora d’ampliar o de reduir “el gap”, els nostres col·legues van esmentar diversos obstacles i alguns elements facilitadors. Distingien entre factors institucionals (p. ex., els incentius, el rol dels consultors, el finançament, el rol de la comptabilitat del sector públic a la docència en l’ensenyament de tercer nivell, l’escassa mobilitat entre les carreres acadèmiques i professionals, les polítiques públiques, els rols dels organismes comptables) i factors individuals (p. ex., l’accés a les dades i al finançament, la rellevància de les preguntes de recerca i la credibilitat dels investigadors, la priorització de les activitats). En les experiències que els nostres col·legues van compartir amb nosaltres, si bé les condicions institucionals sovint no aconseguien induir més implicació i impacte, el paper de cadascun dels investigadors a l’hora d’iniciar i impulsar les relacions amb la pràctica i amb les polítiques ha estat impressionant. Molts dels enquestats destacaven que les experiències positives d’implicació i de difusió del coneixement acadèmic en l’àmbit de la pràctica i de les polítiques semblaven més aviat conseqüència de la seva actuació individual, d’una espècie d’iniciativa emprenedora acadèmica, que d’unes condicions estructurals que promoguessin la recerca. 

Tanmateix, és just reconèixer que definitivament sembla que no existeix una “forma millor” d’institucionalitzar les relacions entre el món acadèmic i la pràctica. La nostra anàlisi comparativa ens ha mostrat una gran varietat de formes més institucionalitzades de cooperació entre acadèmics i professionals, que reflecteixen la diversificació creixent de les interfícies entre la recerca i la pràctica, i l’aparició de models més interactius, en què els acadèmics i els professionals troben un sentit conjuntament (v. van Dooren i Brans, 2019; CIPFA, 2019). Els diferents tipus i nivells d’implicació institucional estan molt relacionats amb les respectives condicions contextuals/nacionals específiques. Essencialment, no hi havia un únic enfocament “isomorf” dels països respecte a les institucions que s’apliqués per reduir la distància entre la recerca i la pràctica, sinó més aviat heterogeneïtat. 

Si bé sembla usual que els acadèmics formin part de les juntes, les comissions o els comitès de comptabilitat del sector públic (p. ex., a Grècia, Espanya, Romania i Àustria), el seu paper i el seu impacte són vistos de forma diferent segons els països. També podem observar l’aparició d’uns entorns institucionalitzats de tipus “àgora/espai obert” en alguns països (p. ex., a Holanda i Finlàndia) que ofereixen la possibilitat que diferents stakeholders es trobin per dialogar, debatre i coproduir coneixement (Ferlie et al., 2010). Altres formes més formalitzades o tradicionals d’aquest tipus d’interacció també es troben a França (observatoris), Bèlgica i el Regne Unit (think tanks, associacions professionals). En alguns casos, els investigadors han aconseguit crear centres de recerca, que estan integrats majoritàriament per grups reduïts de col·laboradors amb un titular que els dirigeix des d’una universitat (Regne Unit). No obstant això, a la majoria dels països, les relacions entre l’acadèmia i la pràctica estan molt poc institucionalitzades (p. ex., a Alemanya, Austràlia, Àustria, Canadà, Ghana, Itàlia, Malàisia, Nigèria o Romania), la qual cosa fa que abundin més els models basats en un contracte principal i també formes de compromís més basades en l’agència. 

A tots els països, és evident que el grau d’implicació, abast i rellevància de l’impacte probablement oscil·larà en funció dels diferents formats i formes en què es difongui el coneixement. Per tant, és important entendre com es pot “exportar” el coneixement generat a través de la recerca acadèmica sobre comptabilitat, i com es pot adoptar a les polítiques i la pràctica. Els articles publicats a journals i els papers acadèmics, per exemple, proporcionen un fonament teòric important per a la implicació i el desenvolupament d’activitats relacionades amb l’impacte. No obstant això, és poc probable que tinguin una influència directa sobre la pràctica en estat brut. Més aviat poden suscitar debat més evidentment si els seus continguts es tradueixen en informes professionals, fullets informatius i intervencions parlamentàries. És important tenir en compte que molt sovint el coneixement “viatja” amb les persones, no amb els papers. Per exemple, les persones que tenen vincles estrets en xarxes acadèmiques i professionals, i que alhora són membres proactius de la professió comptable, vehiculen el coneixement d’unes formes que es poden aplicar i tenir impacte en diferents contextos (regionals, nacionals i internacionals).

L’experiència presentada en aquesta recerca assenyala que la implicació, l’abast i la rellevància de l’impacte estan influïts per com es produeix i es coprodueix el coneixement. Per exemple, avancem la hipòtesi que treballar a llarg termini amb els dissenyadors de les polítiques és més probable que porti a un canvi en les polítiques que sigui identificable com a part d’un corpus de treball acadèmic i tingui impacte, mentre que els informes adreçats a associacions professionals amb un efecte a més curt termini proporcionen dades per a la difusió del coneixement entre les comunitats professionals. Totes dues vies són valuoses i es poden utilitzar per reduir la distància entre els acadèmics i els professionals, però responen a necessitats diferents d’implicació i impacte. 

En definitiva, la perspectiva acadèmica mostra una consciència clara que el gap entre la recerca i la pràctica és un problema “molt real”, i alhora un gran entusiasme i una bona disponibilitat per reduir-lo. No obstant això, considera que les condicions en què es desenvolupa la vida acadèmica no sempre són les ideals per assegurar i fomentar l’impacte en la pràctica (i en les polítiques). Concretament, la lògica actual sobre l’avaluació de l’acompliment acadèmic no estimula la implicació dels acadèmics amb les comunitats de pràctica ni a centrar-se en les polítiques i els impactes. 

Encara que l’impacte (social) cada vegada és més important a tots els països, sembla un argument retòric en aquesta fase i potser es concentra en un grup relativament reduït d’investigadors. Atès que, com es dedueix almenys de la nostra anàlisi limitada, la naturalesa de la labor investigadora relacionada amb l’impacte i la implicació està molt marcada per la institució, les estructures retributives i d’incentius sembla que són un dels primers aspectes que requereixen una intervenció important per reduir la distància entre la recerca i la pràctica. El nostre llibre [1] esmenta les solucions i les experiències que existeixen sobre aquesta matèria. Així mateix, apunta diversos temes i qüestions no resoltes, per tal d’animar més col·legues a implicar-se en el tema i trobar respostes noves i originals a aquest problema tan durador.

Laurence Ferry és professor de Comptabilitat de la Durham University Business School; actualment, és membre de sis consells editorials de diferents revistes internacionals, entre elles l’AAAJ i la PMM, i editor associat de l’AF. Iris Saliterer és professora de Gestió Pública i No Lucrativa de la Facultat de Ciències Econòmiques i del Comportament de la Universitat de Friburg. Ileana Steccolini és professora de Comptabilitat de l’Essex Business School; codirectora de Financial Accountability & Management i presidenta d’IRSPM Accounting and Accountability SIG. Basil Tucker és catedràtic de Comptabilitat de la School of Commerce i coordinador de l’assignatura d’MBA Accounting for Decision Making de la University of South Australia.

Referències

[1] Ferry, L.; Saliterer, I.; Steccolini, I.; Tucker, B. (2019): “Closing Reflections”, a: The Research-Practice Gap on Accounting in the Public Services An International Analysis. Palgrave Macmillan.

Ferlie, E.; McGivern, G.; De Moraes, A. (2010): “Developing a Public Interest School of Management”, British Journal of Management, 21(1): 60-70.