Vivim en una època en la qual el poder polític ¿els estats i els governs¿ es troba en dificultats, que no són menys greus que les que hi va haver a l¿origen de l¿era moderna, durant el seu procés de constitució.

La política s¿ha tornat feble davant la forta competència dels fluxos financers i els poders mediàtics; el seu espai propi es perd en els formats inèdits de la globalització i davant les exigències particulars que els processos d¿individualització plantegen. Al mateix temps, bona part dels problemes que l¿estat contemporani afronta tenen a veure amb el fet que no n¿esperem tant la garantia d¿uns drets com el compliment d¿unes prestacions determinades.

L¿estat topa amb dificultats especialment quan intenta controlar, mobilitzar, cohesionar, organitzar, implementar o assegurar. Totes aquestes tasques formen part de les funcions que tenim dret a exigir de qui exerceix el poder polític, el qual no les pot satisfer amb els mitjans tradicionals, en les circumstàncies actuals.

Un tret comú de diversos processos socials és que els límits polítics se superen cada vegada més, tant els territorials com els funcionals o sectorials: les accions locals cada vegada tenen més efectes externs en altres comunitats; la política local queda travada amb l¿exterior; els processos de globalització configuren nous espais regionals. Tot això fa que les tasques públiques ja no es puguin realitzar dins els límits institucionals. Els governs i les administracions han de col·laborar amb els agents econòmics; els mercats ja no funcionen sense una determinada regulació estatal i sistemes de negociació institucionalitzats i, en general, les institucions cada vegada estan més compromeses amb sistemes de coordinació. En una societat on augmenten les interdependències entre territoris i nivells, també creix la necessitat de coordinació. El govern d¿aquestes relacions complexes i la gestió de les interdependències requereixen, a més dels procediments tradicionals, formes de cooperació com la legislació o l¿assignació de recursos financers.

Es tracta, doncs, de salvar el poder fent-lo cooperatiu; de transformar la política de manera que pugui acomplir les funcions que li assignem. Precisament, als darrers anys s¿ha introduït la idea de governança per designar una nova manera de governar, un nou tipus d¿estructures i de processos realitzar l¿acció política en societats on fa temps que els límits de l¿estat s¿han dissolt, tant respecte de la societat com amb relació a l¿escenari internacional.

Aquesta forma de governar la trobem en àmbits molt diversos: en les organitzacions, en els equilibris institucionals de la Unió Europea, en l¿ordre internacional incipient¿ Són formes de cooperació entre diferents actors, d¿integració, confiança i legitimació, que apareixen com una oportunitat de conquerir nous espais de joc per a la configuració política, on abans només es veien obstacles per desenvolupar una política orientada a l¿interès general. Com a manera de governar, la governança qüestiona la idea i els instruments tradicionals de l¿actuació política, cosa que afecta de manera especial l¿Administració pública, a la qual correspon la funció d¿identificar i portar a terme les polítiques públiques. En aquest sentit, la governança és un concepte clau per a la reforma de les administracions.