La reforma i la modernització de l¿Estat a l¿Amèrica Llatina és una tasca que els governs han jerarquitzat amb nitidesa. Molts, amb diferències de grau i d¿amplitud, han iniciat processos de transformació institucional i de funcionament que actualment estan en curs. En aquest context, tant a Xile com a la resta del món, durant molt de temps la discussió sobre l¿Estat es va restringir a si calia reduir-lo o desmantellar-lo, amb la finalitat de garantir i afavorir un creixement econòmic més gran i més ràpid.

En aquest sentit, organitzacions multilaterals com ara el Banc Interamericà de Desenvolupament, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional van fer de la prèdica promercat ¿i, implícitament, antiestat- la pedra angular de la seva política per al desenvolupament dels països de l¿Amèrica Llatina. Al cap de dues dècades i mitja, el món ha tret diverses conclusions d¿aquest experiment. En primer lloc, el mercat és el principal i millor assignador de recursos de l¿economia i en el seu lliure desenvolupament hi ha la base de la prosperitat dels pobles. En segon lloc, perquè aquest desenvolupament sigui integral i sostenible en el temps, cal un Estat d¿excel·lència. Entre altres característiques, això comporta que l¿Estat sigui un exemple de transparència i probitat, eficient en l¿ús dels recursos, un promotor d¿igualtat d¿oportunitats en el terreny social, un garant adequat de la plena competència i un defensor dels drets de tots els ciutadans.

Gràcies a diversos estudis, s¿ha comprovat que les reformes promodernització de l¿Estat són un factor que potencia el creixement econòmic, crea formes de participació ciutadana noves i més eficaces i enforteix la capacitat del sector públic de ser l¿articulador principal dels esforços per assolir la igualtat d¿oportunitats i satisfer les múltiples demandes socials (OCDE, 2004). En aquest sentit, s¿entén la importància de la modernització de la gestió dels estats a les portes del segle xxi.

Amb l¿adveniment de la democràcia a Xile, l¿any 1990, el concepte de reforma es va ampliar i enriquir fortament. En efecte, als aspectes econòmics de la reforma es van afegir les dimensions política i social. Quant a la primera, es va entendre que un Estat modern havia de ser profundament democràtic, de manera que es va articular una agenda de reformes adreçades a assolir aquest objectiu (la democratització municipal i la reforma de la Justícia, entre altres). En l¿àmbit de la reforma social, es van generar canvis que apuntaven a l¿enfortiment i la millora de les polítiques socials clàssiques (educació, salut, habitatge i subsidis socials), com també a la creació de noves polítiques i de la institucionalitat corresponent. Tanmateix, no va ser fins a l¿any 1994 quan la qüestió de la gestió pública es va incorporar a l¿agenda de la modernització de l¿Estat.

En aquest marc i amb la creació del Comitè Interministerial de Modernització de la Gestió Pública, l¿any 1994, es va donar un impuls decidit a l¿àmbit més oblidat de la modernització de l¿Estat: la gestió. D¿aquesta manera, a poc a poc, Xile va començar a entendre que la gestió pública era l¿instrument clau per dur a terme satisfactòriament les múltiples i noves demandes que la població començava a exigir a l¿Estat. Aquesta mentalitat es va traduir en un conjunt de desafiaments per als serveis públics, que van consistir a optimitzar l¿ús dels recursos financers, elevar la cobertura i la qualitat dels serveis prestats, disposar de personal qualificat i motivat i incentivar l¿ús massiu i creatiu de les noves tecnologies de la informació, entre altres. Tot plegat a partir del desenvolupament de noves i millors capacitats i d¿instruments de gestió nous i més eficaços, que servissin de base per avançar cap a un canvi pel que fa a la cultura burocràtica tradicional.

Amb l¿arribada al poder del president Ricardo Lagos, es va impulsar la creació, l¿any 2000, del Projecte de Reforma i Modernització de l¿Estat (PRYME), una iniciativa fonamental per assumir els desafiaments d¿un Estat al servei de la ciutadania i aprofundir substantivament en els canvis (encara pendents) pel que fa a reformes polítiques, redisseny institucional, descentralització, gestió pública, participació ciutadana i transparència. Aquesta nova agenda era tremendament ambiciosa i la seva posada en marxa va trobar més d¿un obstacle; ara bé, no és fins a principi de l¿any 2003 quan, després d¿un dur contratemps per al Govern arran dels escàndols de corrupció i la falta de probitat d¿algunes autoritats públiques, juntament amb un notori debilitament de la força d¿acció del PRYME, sorgeix el context favorable que fa possible un fet inèdit: un acord politicolegislatiu entre el Govern i tots els partits amb representació al Congrés, que va comportar una agenda plena de projectes de llei en tràmit parlamentari, projectes nous i mesures administratives o reglamentàries. Els projectes de llei (49, en total) comprenien tres grans àrees temàtiques: la gestió pública, la transparència i l¿agenda procreixement (en els vessants lligats al funcionament de les institucions públiques). Aleshores es tractava d¿un esforç de ¿cirurgia major¿, que incloïa iniciatives emblemàtiques com ara la creació del servei civil i la professionalització del sector públic, la institució de la figura del defensor del ciutadà, la consolidació d¿un sistema de transparència fiscal en matèria de gestió financera i compres públiques, la modernització de governs regionals i locals, el govern electrònic, la regulació del lobby i l¿enfortiment de l¿ètica funcionària, entre altres mesures que actualment es troben en una fase primària de desenvolupament.

En resum, es podria afirmar que el procés de modernització de la gestió pública desenvolupat a Xile fins ara és gradual i que s¿ha centrat a avançar progressivament i per ¿adaptació¿ des de transformacions fragmentades i heterogènies en les pràctiques de gestió (sense un suport polític clar durant els anys noranta) fins a modificacions estructurals que combinen canvis institucionals, modificacions legals i nous recursos i incentius per a les agències i els actors involucrats. En aquest context, i fins i tot tenint en compte que no és possible avaluar completament els avenços del procés, en la fase actual, sembla adequat considerar almenys les mesures següents: