El segon nivell del govern local es troba sota revisió en molts d’aquests països. Es tracta del nivell de govern subnacional que es troba per sobre dels municipis i per sota del nivell regional, al qual Sharpe (1993) es refereix com el nivell del “mesogovern”. El segon nivell del govern local es troba sota revisió o bé per enfortir la capacitat institucional dels municipis o bé per desenvolupar les estructures institucionals apropiades en el nivell superior del govern local, per exemple, para governar les àrees urbanes fragmentades o trobar l’escala adequada per a les tasques del govern descentralitzat.

Els debats sobre les províncies en estats regionalitzats com Itàlia o Espanya o les propostes per reformar els départements i les regions de França estan fortament influenciats per la necessitat d’adaptar els sistemes de govern local d’aquests països a la urbanització creixent dels seus territoris i, d’aquesta manera, poder controlar la fragmentació municipal. Passa el mateix en alguns països d’Europa de l’Est. Trobar l’escala de govern adequada a un nivell intermedi també ha estat motiu de reformes en els països nòrdics, tradicionalment preocupats per mantenir l’escala adequada per a la prestació dels seus serveis del benestar, o a Alemanya, on els landkreise són espais de desconcentració administrativa dels länder.

Al llibre The Second Tier of Local Government in Europe, editat per Heinelt i Bertrana el 2011, es du a terme un intent d’identificació sistemàtica de les diferències en les estructures institucionals del segon nivell dels governs locals de 14 països europeus. Igualment, s’analitzen les opcions de reformes que es van debatre i els canvis en curs de les estructures institucionals a cadascun d’aquests països.

Un punt clau que es repeteix en la majoria de països de l’estudi és que el segon nivell del govern local té un paper important pel que fa l’establiment d’estructures polítiques democràtiques al nivell subnacional. Malgrat que a Romania i a Turquia les províncies encara són els destacaments locals del govern central, a la resta dels estats membres de la UE el segon nivell s’ha convertit en un nivell territorial d’autogovern local vinculat a una jurisdicció multiús que gaudeix de molts poders per prendre decisions. En aquest sentit, el segon nivell del govern local ocupa una posició rellevant per a més autonomia local, tot i que normalment té uns nivells de protecció constitucional, uns poders i una autonomia fiscal inferiors als dels municipis. 

En segon lloc, hi ha un “compromís” entre l’apoderament del govern regional i local, ja que la força institucional del nivell de govern regional limita la del segon nivell del govern local. Com a mostra d’això, podem observar els països nòrdics, que tenen els sistemes de govern local més forts i el grau de descentralització més alt. Contràriament, els sistemes de govern local més dèbils es troben al sud i a l’est d’Europa, on el centralisme històric s’ha redefinit per nous processos de regionalització com a lema per a la descentralització, i el nivell superior del govern local s’orienta bàsicament cap a la cooperació amb els municipis per superar les debilitats de la seva elevada fragmentació. Només Alemanya ha tingut èxit a l’hora d’equilibrar un govern regional (o, en aquest cas, federat) fort amb un grau relativament elevat d’autonomia i autogovern local del segon nivell del govern local. El cas alemany mostra que el segon nivell del govern local pot tenir un paper important no tan sols en la crida per a l’autonomia local, sinó també en la redefinició dels sistemes administratius de governs estatals regionals o centrals. Això mateix succeeix en altres països, com Bèlgica. De fet, podem dir que el segon nivell del govern local no està mai sol, perquè la seva estructura institucional està molt condicionada per l’organització territorial de cada país.

Una tercera conclusió és que els nivells elevats de “capacitat local” en termes de poders, competències i força financera solen acompanyar, freqüentment, alts nivells de supervisió i control dels nivells superiors del govern i viceversa. Als països del nord d’Europa, els poders locals i les responsabilitats desenvolupades en el context d’estats del benestar poderosos es barregen amb els elaborats sistemes d’avaluació de polítiques i control financer del govern central. En canvi, els països amb una capacitat local inferior —com molts dels països del sud d’Europa, com Grècia, Itàlia o Espanya i, en un menor grau, França— mostren, en comparació, uns sistemes de control subdesenvolupats basats en la supervisió legal, que permet a les elits municipals i provincials desenvolupar serveis socials complementaris als que ja han establert els nivells superiors de govern. Aquesta és, probablement, la cara fosca dels processos de re-escalat de l'ordre estatal: els guanys substantius del govern local pel que fa poder i responsabilitats vénen de la mà d’un control del govern del nivell superior més gran i més elaborat.

Referències

Heinelt, Hubert; Bertrana, Xavier (ed.). (2011). The Second Tier of Local Government in Europe. Provinces, Counties, Départements and Landkreise in Comparison. Londres, Nova York: Routledge.

Loughlin, John; Hendriks, Frank; Lidström, Anders (ed.). (2011). The Oxford Handbook of Local and Regional Democracy in Europe. Nova York: Oxford University Press.

Sharpe, Laurence J. (1993).The Rise of the Meso Government in Europe. Londres: Sage.