Tanmateix, cada vegada hi ha més estudis que en gran part són crítics amb aquesta perspectiva de “modernització com a convergència”. Investigadors com ara Peters (1996), Hood (1998) i Pollitt i Bouckaert (2004) han cridat l’atenció sobre els models i les pautes de forma divergents. Les anàlisis i els estudis minuciosos que han dut a terme han demostrat que la reforma a l’estil del nou model de gestió pública (NPM) dels sistemes d’administració pública del món desenvolupat s’han caracteritzat per l’heterogeneïtat i per les diferències significatives en els enfocaments nacionals, més que per la implicació homogènia d’un model de tipus NPM per a cada sistema de funcionariat. A més, han subratllat el desacord substancial que hi ha sobre el caràcter precís del model NPM, que sembla que inclou constel·lacions incòmodes de subparadigmes polítics que no sempre són fàcilment conciliables entre ells.

En un estudi publicat recentment que es titula Reform and Leadership in the Public Sector (Wallis, Dollery i McLoughlin, 2007) prenem aquest debat com a punt de partida per a una discussió més profunda de dos temes extensos que poques vegades es tenen en compte de manera conjunta. El primer fa referència a l’àmbit i als límits del paper que els economistes han exercit en aquests processos de reforma, no tan sols pel que fa a la facilitació dels models analítics que poden guiar les reformes, sinó també a la seva contribució al lideratge polític necessari per desenvolupar-les en una direcció coherent. El segon té relació amb la importància de desenvolupar el lideratge a tots els nivells del sector públic per aprofitar les oportunitats que les reformes han generat per crear noves fonts de valor públic. La qüestió de si els economistes poden dur a terme una valoració suficient del lideratge és un objecte d’interès important en aquest llibre.

L’economia ha fet una aportació relativament petita i limitada a la gran quantitat d’obres públiques sobre el tema del lideratge en l’àmbit de les humanitats i de les ciències socials. D’altra banda, els experts en management han desenvolupat, aplicat i recorregut sovint a aquests estudis quan han intentat assessorar els clients dels sectors públic i privat sobre el desenvolupament de les seves capacitats de lideratge. Nosaltres suggerim que un punt de partida per a una teoria econòmica del lideratge és que els seguidors estan disposats a atorgar als líders identificables el crèdit d’èxit per a iniciatives que depenguin del seu compromís per tal de compensar-los pel risc que se’ls faci responsables dels fracassos. Si aquest crèdit està determinat tant per la bona voluntat dels membres del grup a tolerar que el líder reclami un crèdit per al seu compromís, com per la disposició del líder a confiar-hi a l’hora de mantenir aquest compromís, llavors, amb aquest equilibri, s’associarà un nivell de compromís sostenible a un nivell de crèdit que tant els membres del grup com el líder estaran d’acord que s’ha d’atorgar al líder. Per mantenir aquests nivells de compromís enfront de les desil·lusions que s’acumulin, els líders han de tenir o han de desenvolupar la capacitat de reforçar l’esperança que els membres del grup dipositen en les seves pròpies capacitats per mantenir el compromís amb les iniciatives del grup. Aquesta capacitat estarà vinculada a la intel·ligència emocional amb què els líders adaptin els seus estils a les exigències de la situació.

Sostenim que aquesta teoria econòmica del lideratge és “més rica” que els models “de talla única” que altres economistes avancen, en la mesura que explica per què es poden necessitar estils de lideratge diferents per mantenir l’efecte inspirador del lideratge sobre el compromís del seguidor. També és aplicable més enllà del petit context del grup. En concret, pot proporcionar el marc de treball per discutir els tipus de lideratge polític que els polítics, els buròcrates i els principals “actors socials” poden exercir per mitjà de xarxes polítiques. A més, la seva idea de lideratge com a capacitat per inspirar mitjançant l’exercici de la intel·ligència emocional pot explicar per què hi pot haver una demanda per al tipus de programes avantguardistes de desenvolupament del lideratge que es tracten al capítol final del llibre.

Un missatge fonamental del nostre llibre és que els economistes poden entendre i valorar per què hi pot haver una demanda de programes que desenvolupen les capacitats de lideratge en el si d’organitzacions del sector públic. Oferir a la pràctica aquests programes èstà, però, més enllà dels seus coneixements especialitzats.  Per fer-ho, cal esperar que experts en management se serveixin del mix de mètodes com els de l’“avaluació de l’ocupació de 360º”, l’“entrenament” (coaching), la “mentoria” (mentoring) i “l’aprenentatge actiu” (action learning), que caracteritza els programes de desenvolupament del lideratge més avançats. D’aquesta manera, podria sorgir una “nova divisió del terreny” en què els economistes no tan sols s’unissin als experts en management en el disseny dels sistemes necessaris per millorar la capacitat de l’estat, sinó també per reconèixer la necessitat de desenvolupar la capacitat dels seus funcionaris per liderar el canvi. Això podria requerir una perspectiva més àmplia en la qual els problemes de govern no fossin vistos només com a símptomes d’incentius insuficients, febles o perversos. També cal fer atenció als símptomes del “fracàs de l’aprenentatge”, que es poden tractar per mitjà de programes que proporcionin als líders l’esperança que, mitjançant el canvi personal i la manera com perceben el seu “món”, puguin desenvolupar la capacitat de liderar un canvi que valgui la pena.

Bibliografia

Hirschman, A.O. (1991) The Rhetoric of Reaction. Princeton: Princeton University Press.

Hood, C. (1998) The Art of the State: Culture, Rhetoric, and Public Management. Londres: Oxford University Press.

Peters, B. G. (1996) The Future of Governing: Four Emerging Models. Lawrence, Kansas: University Press of Kansas.

Pollitt, C.; Bouckaert, G. (2004) Public Management Reform: A Comparative Analysis. 2a ed. Oxford: Oxford University Press.

Wallis, J.; Dollery, B.E.; McLoughlin, L. (2007) Reform and Leadership in the Public Sector. Cheltenham: Edward Elgar.