<Per bé que la Comissió Europea sovint és criticada per ser un monstre burocràtic, comparativament té unes capacitats administratives molt limitades i per a la implementació de les polítiques de la UE es confia fonamentalment en les administracions dels estats membres. Per tal de garantir una aplicació coherent de la legislació de la UE, la Comissió Europea ha impulsat la creació de xarxes d'agències nacionals per tal de pal·liar la seva escassa capacitat d'implementació, un poder que els estats membres no estan disposats a delegar al nivell supranacional. Alhora, les agències nacionals han unit esforços per crear xarxes de baix a dalt, amb la finalitat d'intercanviar informació i bones pràctiques. Aquests processos paral·lels han donat, com a resultat, una complexa arquitectura multinivell d''agències en xarxa' i 'xarxes d'agències' (Levi-Faur, 2011), que constitueixen la columna vertebral del sistema administratiu de la UE. S'ha escrit molt sobre l'aparició i el funcionament d'aquestes xarxes, però es coneixen poc els efectes de participar en les xarxes administratives transnacionals per a les agències nacionals que poblen aquestes xarxes. A continuació, parlem d'aquestes transformacions, basant-nos bàsicament en les publicacions recents sobre l'europeïtzació de les agències nacionals a Alemanya. Al final, resumim les principals repercussions de les nostres conclusions.

<Fins a quin punt la implicació europea incideix en el treball diari dels funcionaris públics del país i de quina manera les capacitats operatives dedicades a les activitats autènticament 'europees' han canviat amb el temps? Un estudi de totes les agències de dret públic que reporten directament al ministeri federal alemany (és a dir, tant els organismes executius com els reguladors) assenyala que hi ha diferències clares entre les agències nacionals pel que fa al grau d'implicació amb la UE (Bach i Ruffing, 2013).1< Aquests resultats indiquen que les agències nacionals estan molt connectades amb la UE a través de diferents tipus de xarxes sectorials, sobretot per mitjà de consultes als col·legues que treballen a les agències homòlogues d'altres estats membres de la UE. Prop del 38 % dels enquestats afirmen que aquests contactes es produeixen en (molt) gran mesura. Les xifres són clarament més baixes quant a la participació de les agències en comitès i en xarxes connectades amb la Comissió Europea, com també quan es tracta de preparar la posició d'un país per a les negociacions amb la UE. Es pot dir que aquesta darrera activitat es produeix sota la direcció del ministeri responsable, i d'aquí es desprèn una lògica intergovernamental sobre com les agències nacionals es relacionen amb la UE.2< Tanmateix, només el 20 % dels enquestats assenyalen que les activitats relacionades amb la UE són pràcticament irrellevants per a les seves organitzacions. A més, els nostres resultats indiquen que s'encavallen diferents tipus de xarxes relacionades amb la UE; per exemple, les agències usualment estan connectades amb la UE per una lògica alhora sectorial i intergovernamental. Potser per això, sorprenentment, no hem trobat cap relació sistemàtica entre el grau d'implicació amb la UE i les principals funcions de les agències, com ara la prestació d'un servei o la regulació.

<Encara que els resultats de l'estudi, en dir que la UE 'importa' a les agències nacionals, simplement ofereixen una instantània de la realitat, es tracta tanmateix d'una mostra representativa de la població de les agències. En un altre estudi recent, hem mostrat que les agències nacionals dedicades a quatre àmbits polítics (la seguretat alimentària, la regulació financera, l'autorització de fàrmacs i la regulació de l'energia) han experimentat un creixement notable de les activitats relacionades amb la UE els darrers vint anys (<Bach i Ruffing, en premsa<). D'una banda, observem una diferenciació clara de les xarxes administratives en aquests quatre àmbits, que ha donat com a resultat la coexistència de xarxes alhora formals (que sovint formen part de les agències de nivell comunitari), amb capacitat per a la presa de decisions i per fixar l'agenda, i informals, que complementen les xarxes formals de diferents maneres, ja sigui per preparar decisions (formals) sense la Comissió Europea o per bé per intercanviar informació i per coordinar-se en uns àmbits que escapen de l'esfera reguladora de la UE. D'altra banda, la nostra recerca indica que les agències nacionals han dedicat cada vegada més recursos a aquestes xarxes, que es caracteritzen per un increment exponencial dels seus grups de treball etc., els quals, amb el temps, es diversifiquen en subgrups de treball. En resum, l'atenció i l'assignació de recursos de les agències nacionals cada vegada s'orienten més a qüestions transnacionals.

Aquestes conclusions es refereixen a les agències semiautònomes nacionals. Tanmateix, el procés d'integració no afecta només l'activitat de les agències nacionals, sinó que també ha contribuït a la seva existència mateix, fomentant processos de 'agencificació' (Bach i Jann, 2010; Ruffing, en premsa). En el cas d'Alemanya, el procés d'integració europea ha modificat clarament l'estructura del sistema administratiu nacional. A diferència de molts altres països desenvolupats, Alemanya no ha viscut una onada agencificadora. Tot i així, hi ha diversos casos de creació d'agències induïda per la UE. L'any 2005, es va crear una agència federal independent per a la regulació de l'energia, que incorporava la competència de la regulació energètica a la cartera de l'agència federal encarregada de regular les telecomunicacions i els serveis postals. A la pràctica, la incorporació d'aquesta competència fou el resultat d'un conflicte que feia temps que durava en el qual actors de tot l'espectre polític s'oposaven a la creació d'un regulador independent de l'energia. Al final, els impulsors d'aquesta proposta política van assolir el seu objectiu recorrent a una disposició de la legislació europea que requeria l'establiment d'un regulador independent. A més, sostenien que Alemanya necessitava una forta agència reguladora que defensés els seus interessos en la influent xarxa europea de reguladors nacionals (Ruffing, en premsa). Un segon exemple de redisseny del mapa alemany d'agències per aconseguir un 'encaix institucional' amb les estructures europees fou la creació de dues agències separades per a l'avaluació del risc i per a la gestió del risc en la seguretat alimentària i la protecció del consumidor, arran de la crisi de l'EBB (Bach i Jann, 2010). Aquestes agencies es van dissenyar explícitament per tal de reflectir la separació entre l'avaluació del risc (de la qual s'encarregava una agència de nova creació de nivell comunitari) i la gestió del risc (de la qual s'encarregaven la Comissió Europea, el Parlament Europeu i els estats membres de la UE) a escala europea.

<A més de contribuir a la creació d'agències formalment autònomes, l'europeïtzació també incrementa l'autonomia <de facto< de les agències existents. Basant-nos en l'estudi esmentat de totes les agències de dret públic, demostrem que la implicació de les agències nacionals en les xarxes de la UE fa incrementar significativament l'autonomia <de facto< en el desenvolupament de les polítiques, però no en la seva implementació (Bach i Ruffing, 2013; Bach, Ruffing i Yesilkagit, 2014). Aquesta distinció no és sorprenent, atès que, segons la lògica del sistema polític de la Unió Europea, les competències de dissenyar les polítiques cada vegada es desplacen més al nivell europeu. En canvi, la implementació de les polítiques es manté majoritàriament dintre de les competències dels estats membres. Des del punt de vista teòric, sostenim que les agències europeïtzades guanyen autonomia en el desenvolupament de les polítiques, perquè poden beneficiar-se de la asimetria de la informació entre els ministeris i les agències, agreujada per la implicació de les agències en el disseny de les polítiques europees. Mentre que la asimetria de la informació relativa a la competència professional és comuna en les relacions entre els ministeris i les agències, a les xarxes europees les agències guanyen en el que anomenem<coneixements de negociació<, que vol dir que només els representants de les agències saben quines solucions es van discutir i quins compromisos es podien assolir en el context transnacional. Per tant, l'agència pot enredar el ministre en les negociacions a escala europea, la qual cosa clarament apodera les agències nacionals en les negociacions europees. Aquesta conclusió no és gens trivial, ja que les xarxes administratives sovint són molt influents a l'hora de fixar les agendes en els processos d'elaboració de les polítiques de la UE. A més, aquestes conclusions tenen unes conseqüències més àmplies. En primer lloc, mostrem que les agències europeïtzades de qualsevol tipus no són meres agències reguladores, com sovint ha sostingut la literatura, sinó que estan apoderades. En segon lloc, els nostres resultats són vàlids no tan sols per a Alemanya, sinó també per als Països Baixos, un país amb una història d'agencificació molt diferent (Bach, Ruffing i Yesilkagit, 2014).

<És indubtable que l'europeïtzació té realment un efecte transformador sobre els sistemes politicoadministratius nacionals, en incidir profundament en l'atenció i l'assignació de recursos de les agències nacionals, en l'arquitectura institucional dels sistemes administratius nacionals i en l'autonomia efectiva de les agències nacionals. L'apoderament de les agències nacionals en el disseny de les polítiques europees té unes conseqüències de gran abast. En primer lloc, qüestiona el rol tradicional de les agències, que en general se centrava en la implementació. En segon lloc, mina potencialment la relació de direcció i control entre ministeri i agència, orientada a garantir la legitimació democràtica del procés administratiu de presa de decisions. A més, la transnacionalització creixent de les agències nacionals probablement afectarà la substància de les polítiques nacionals, per exemple a través de les anomenades <bones pràctiques< i de les idees normatives de regulació. Les recerques futures haurien d'estudiar els mecanismes que causen realment aquests desenvolupaments, la influència de les agències nacionals apoderades en el disseny de les polítiques, així com la interacció entre les xarxes administratives formals i informals i el paper que hi tenen les agències nacionals.

<

<