Els plans de pensions es comencen a regular a l'Estat espanyol l'any 1987, i es configuren com a instruments de previsió social voluntària i lliure, les prestacions dels quals complementen les de la Seguretat Social. Signifiquen la conversió d'un estalvi a llarg termini en la percepció posterior d'unes pensions (per jubilació, viduïtat, invalidesa, etc.), en forma de renda o bé de capital. 

Els plans de pensions col·lectius s'han anat obrint camí amb relativa lentitud. Actualment, al voltant de 700.000 treballadors han pactat amb les seves empreses un salari diferit per aquesta via, una xifra que se situa entorn del 4 % de la població assalariada. Els plans individuals, en canvi, ja tenen 7.500.000 de partícips. Les dades referides al patrimoni dipositat resulten més equilibrades (24.000 milions d'euros en els plans d'ocupació per 31.000 milions en els individuals). 

Aquesta discreta implantació dels plans d'ocupació s'ha atribuït a la resistència de l'estament empresarial, fonamentada en criteris de cost. Però aquesta explicació, tot i ser certa, ho és només en part. Efectivament, sembla que entre els ciutadans no han quallat encara els insistents missatges que apunten a una crisi o fins i tot a una fallida, a mitjà o a llarg termini, del sistema públic de pensions. 

També s'ha de tenir en compte que, per als sectors de població amb ingressos mitjans i baixos, resulta materialment impossible ¿tot i que el moment que vivim és de relativa bonança econòmica¿ comprometre un salari diferit per a un futur llunyà, ja que prou problemes troben per arribar a final de mes. De fet, segons dades recents, la majoria de titulars de plans de pensions col·lectius tenen un nivell salarial per sobre de la pensió pública màxima, cosa que proporciona arguments a aquelles veus que es mostren crítiques amb aquests tipus d'instruments per entendre que es destinen a obrir una altra parcel·la de negoci, molt suculenta, a les entitats financeres, quan el que cal fer és posar tots els esforços a consolidar i millorar el sistema públic de pensions, i reforçar-ne el caràcter contributiu. 

A l'àmbit públic, només unes quantes administracions tenen constituïts, fins ara, plans de pensions per al seu personal. Els van aprovar assumint que el marc legal no les considerava expressament com a possibles promotores i, a més, que a l'hora de percebre la prestació es podia incórrer en incompatibilitat per concurrència amb la pensió pública principal. 

Però la situació ha canviat d'una manera radical amb l'aprovació del Reial Decret Legislatiu 1/2002, de 29 de novembre, en virtut del qual s'aprova el text refós de la Llei de Regulació dels Plans i Fons de Pensions, que estableix el següent: 

§       Les administracions públiques, incloses les corporacions locals, les entitats i els organismes que en depenen i les empreses per elles participades, podran promoure plans de pensions d'ocupació i fer-hi aportacions. 

§       Les prestacions abonades a través de plans de pensions no tindran la consideració de pensions públiques ni es computaran a l'efecte de limitació de l'assignació inicial o de fixació de la quantia màxima de les pensions públiques. 

D'altra banda, la Llei de Pressupostos Generals de l'Estat per al 2004, que fixa l'increment general de retribucions per al personal del sector públic, preveu que les administracions podran destinar un 0,5 % de la massa salarial a finançar les aportacions a plans de pensions d'ocupació, en concepte de retribució diferida. Hi afegeix que l'aportació individual es determinarà en funció del grup de classificació i de l'antiguitat. 

S'obren, per tant, noves perspectives. Al voltant de 2.300.000 persones (550.000 a l'Administració de l'Estat, 1.150.000 a l'autonòmica i 600.000 a la local) s'incorporen al col·lectiu de treballadors que poden adquirir la condició de partícips d'un pla de pensions d'ocupació. A l'Estat ja s'han iniciat les negociacions entre els sindicats i la representació de l'Administració. A moltes entitats locals també s'ha començat a negociar la constitució d'aquests plans o, com a mínim, s'han plantejat de fer-ho, com a nou camí per explorar i atesa la dificultat creixent per assolir acords que es tradueixin en noves reduccions de la jornada laboral o en increments de retribucions que excedeixin les previsions legals. 

Els plans de pensions del sistema d'ocupació constituïts en el sector públic presenten un seguit d'aspectes remarcables: 

§      Passen a formar part del nucli de relacions laborals i es constitueixen en un dels beneficis socials que poden arribar a ser més apreciats pel personal. 

§      Proporcionen una protecció complementària davant d'un cas d'incapacitat o de mort, com també una seguretat econòmica més gran en la jubilació. 

§      Tenen un tractament fiscal molt favorable. 

§      Són una alternativa compensatòria a la política general de restricció en els increments de les retribucions del personal al servei de l'Administració. 

§      Propicien d'una manera indirecta un grau elevat de compromís del personal, en el cas que també aquest, i no tan sols l'ens públic, faci aportacions al pla. 

§      Es poden negociar, en el procés per a la selecció de les entitats gestora i dipositària del pla, condicions molt favorables per al personal: 

·      Aplicació de comissions bastant inferiors a les dels plans de pensions individuals. 

·      Possibilitat de transferir al pla d'ocupació les quantitats que tinguin dipositades en un pla individual ("mobilització"), i beneficiar-se de la comissió reduïda. 

·      Obtenció d'altres avantatges, com ara aportacions econòmiques extraordinàries a cada partícip o consideració d'aquest com a client preferent de l'entitat financera. 

Per acabar, és arribat el moment de respondre a la pregunta que dóna títol a aquest article: Els plans de pensions a l'Administració pública: una oportunitat? És evident que sí. 

Ara bé, una vegada constituïts els plans, les comissions de control respectives (integrades en condicions de paritat per representants de l'ens públic i del personal) no haurien de perdre mai de vista, a l'hora d'adoptar les seves decisions, el perfil tipus del col·lectiu de partícips, ni tampoc un altre aspecte essencial: són instruments de previsió col·lectius i a llarg termini i no pas productes financers pensats per a l'obtenció eventual d'una rendibilitat econòmica immediata, per la qual cosa s'hauria d'imposar la prudència i deixar de banda posicions de caire especulatiu que comportin l'assumpció de riscs innecessaris.