Els PPP adquireixen formes molt diferents, raó per la qual hi ha moltes definicions de PPR —algunes d’elles contradictòries. Trobem que la definició encunyada pel National Highway Institute dels Estats Units és especialment clara i exhaustiva: “Acords de rols i relacions en què dues o més entitats públiques i privades coordinen/combinen recursos complementaris per tal d’assolir els seus diferents objectius mitjançant la recerca d’un o més objectius comuns.” Hem exclòs de la nostra recerca, però, els partenariats entre empreses de titularitat estatal (state-owned enterprises, SOE) i empreses privades, ja que les SOE s’assemblen més a les empreses privades, raó per la qual aquests partenariats potser no són gaire diferents de les aliances b2b.

En canvi, ens hem centrat en la col·laboració entre dos tipus molt distints d’organitzacions: una empresa privada i una agència pública —la unitat organitzativa bàsica del sector públic. Hem trobat dues diferències que repercuteixen de manera important en els PPP: els objectius organitzacionals i les fonts de finançament. Els objectius d’una agència són normalment més amplis (p. ex., el benestar de la societat), estan més fàcilment subjectes a canvis (especialment en les democràcies) i són més difícils de mesurar que els objectius de les empreses dedicades a fer negocis, que se centren en el benefici econòmic. De forma similar, les empreses es basen en el flux de caixa, el patrimoni net i el deute per al finançament, mentre que les agències normalment obtenen els seus fons dels impostos. Com a resultat d’això, les agències tendeixen a fer més èmfasi en els procediments i la transparència, i han de rendir comptes davant els seus diversos stakeholders, especialment quant a la naturalesa i l’ús que fan dels seus beneficis, si en tenen. Enfront d’elles, les empreses dedicades als negocis normalment fan més èmfasi en els resultats, com ara la rendibilitat, i han de rendir comptes bàsicament davant els seus accionistes. Aquestes dues principals diferències creen distintes motivacions i diferents expectatives sobre els PPP.

Les empreses formen PPP per tres motius principals: obtenir ingressos, compartir el risc i tenir accés al coneixement. Les empreses es poden beneficiar de vendre al govern o a tercers en nom del govern, com quan una empresa construeix i explota una autopista de peatge. Les empreses es poden associar amb una agència per tal de compartir riscos empresarials o institucionals, com els riscos polítics relacionats amb l’entrada en un mercat estranger. Finalment, les empreses es poden aliar amb una agència per tenir accés als coneixements i a les capacitats de l’agència, com quan una empresa privada col·labora amb un centre de recerca del govern per tal de reforçar els coneixements del centre.

De forma similar, les agències governamentals busquen establir PPP per diverses raons, algunes de les quals són paral·leles a les motivacions de les empreses privades. Una agència es pot associar amb una empresa per tenir accés a capital o per reduir els riscos d’explotació, financers i polítics, com és el cas dels partenariats publicoprivats BO (build-operate)”, mitjançant els quals una empresa finança, construeix i explota un aeroport o una altra infraestructura similar a canvi d’un futur flux de pagaments, que eventualment es transferirà al sector públic quan el PPP expiri. Així mateix, una agència es pot aliar amb una empresa per tenir accés a una competència específica. Les agències del sector sanitari, por exemple, sovint es beneficien dels coneixements dels proveïdors sanitaris privats amb vista a millorar la qualitat del tractament mèdic que ofereixen els programes públics.

Però les agències també estableixen PPP per altres raons que no tenen les empreses. Mitjançant els PPP, els dissenyadors de les polítiques poden influir en el sector privat negociant directament, i amb més autonomia i flexibilitat, amb les empreses privades, com succeeix amb els partenariats de desenvolupament urbanístic, mitjançant els quals els ajuntaments poden influir en els projectes immobiliaris, alhora que s’eviten complexos processos reguladors. Els PPP també poden augmentar el grau de responsabilitat i la transparència de la pròpia agència en fer més explícits els termes de l’activitat d’aquesta, o poden beneficiar importants membres constituents, com ara empreses locals, que així tenen accés als recursos del govern.

Les motivacions per establir un PPP poden diferir dràsticament segons si es tracta d’un partner privat o públic. La consciència mútua d’aquestes diferències és essencial per garantir l’èxit del partenariat.

Els PPP també presenten reptes organitzacionals. Els PPP es diferencien de les aliances b2b en tres aspectes principals, relatius a la implementació: el procés de selecció del partner, el contingut del contracte de col·laboració i la forma de govern del partenariat. A diferència de les empreses privades, que poden buscar partners pel mitjà que prefereixin, moltes agències públiques han d’utilitzar el concurs públic per tal de seleccionar un partner amb qui establir un PPP, cosa que n’exclou les empreses que no compleixen els criteris del concurs o que es veuen frenades pel procés. A més, és més probable que a les agències se’ls demani que es basin en els mecanismes de contractació formal per tal d’evitar donar la impressió d’impropietat. Finalment, el govern dels PPP probablement farà més èmfasi en els procediments formals i de revelació pública, cosa que constituirà un repte per al desenvolupament de la confiança, i implicarà la intervenció de stakeholders externs en les decisions relatives al partenariat, com és el cas dels PPP de redesenvolupament urbanístic, en què l’input de la comunitat s’ha formalitzat per mitjà d’un “grup paraigua” d’organitzacions voluntàries i ciutadanes.

La nostra recerca va tenir conseqüències significatives per als directius públics i privats. Les dues parts que intervenen en un PPP han de ser conscients de les motivacions de l’altra part en entrar a formar part del PPP, i utilitzar aquests coneixements per negociar l’acord del PPP de manera més efectiva. Per exemple, moltes empreses subscriuen un PPP per transferir el risc al sector públic. En aquest cas, els directius públics han de negociar de manera eficaç per tal d’evitar haver d’assumir ells tots els riscos i procurar compartir-los amb l’empresa partner, que potser és capaç de gestionar alguns tipus de risc millor que l’agència. Al mateix temps, els directius d’ambdues parts han d’explotar tot el potencial dels PPP per tal de fomentar la posició estratègica de les seves organitzacions respectives. Per exemple, els PPP es poden convertir en una plataforma d’aprenentatge tant per a les agències com per a les empreses, igual que moltes aliances b2b. Tanmateix, quan les empreses subscriuen un PPP, han d’estar disposades a adaptar-se als requeriments de col·laboració del PPP, com la revelació pública dels termes del contracte o bé l’escrutini per part de grups de ciutadans.

Si són conscients de les motivacions d’ambdues parts i estan preparats per afrontar els reptes específics de la implementació que afrontaran durant la fase de col·laboració, els directius públics i privats podran millorar significativament les perspectives d’èxit dels seus PPP.