Aquests es troben, principalment, en la capacitat d’aglutinar una àmplia gamma d’organitzacions dels sectors públic, privat i tercer, que treballen conjuntament cap a un conjunt específic d’objectius. A més, atesa la naturalesa complexa dels reptes globals, els objectius d’aquests enfocaments també tendeixen a ser a llarg termini. Mitjançant l’anàlisi de les respostes als reptes globals i a crisis en curs com la crisi climàtica, els conflictes, la inseguretat alimentària, el creixement de les desigualtats i la pobresa, i la recuperació posterior a la pandèmia, aquest treball defineix els reptes i les crisis de política pública com aquells exposats anteriorment que, en conjunt, conformen la policrisi.

L’any 2025 va fer del món un lloc menys col·laboratiu. Alguns estats nació poderosos, com els Estats Units, es van girar cap endins, allunyant-se de la cooperació global i desviant l’atenció dels reptes globals cap a polítiques més aïllacionistes, que erosionen les respostes col·laboratives. BP ja ha començat a desinvertir en energies renovables i a redirigir recursos cap a la inversió en combustibles fòssils com el petroli i el gas.

Aquest treball ofereix una visió general de la recerca i la pràctica contemporànies que es basen en l’emprenedoria del sector públic i la governança col·laborativa en les respostes als reptes i a les crisis globals. En particular, ens centrem en les maneres en què la col·laboració i l’emprenedoria pública s’han utilitzat en les respostes als reptes i crisis de política pública globals. Aquestes interaccions entre emprenedoria pública i col·laboració tenen lloc a múltiples nivells: local, nacional i supranacional. Els responsables polítics han considerat desitjable l’emprenedoria del sector públic, ja que permet respostes àgils i ràpides davant reptes que evolucionen amb rapidesa.

Les idees d’emprenedoria del sector públic emfatitzen la importància de l’agilitat i de les respostes ràpides a situacions canviants dins de les organitzacions, en clar contrast amb la imatge d’organitzacions de gran escala, lentes i guiades per processos. En aquest treball, partim de definicions consolidades d’emprenedoria del sector públic (Moric Milovanovic et al., 2025; Vivona et al., 2025; Diefenbach, 2011), que destaquen la importància d’iniciatives i processos orientats a solucions que beneficien les comunitats i generen valor per a la ciutadania (Boyett, 1996; Morris i Jones, 1999; Dhliwayo, 2017). La recerca dels anys noranta es va centrar en aspectes dels quasi-mercats en les organitzacions del sector públic i en el paper del lideratge públic, cada cop més concebut com necessàriament emprenedor (Boyett, 1996). A més, diversos autors han analitzat la relació i les tensions entre les idees d’emprenedoria del sector públic i del sector privat (Kearney, Hisrich i Roche, 2009). Altres treballs han intentat conceptualitzar l’emprenedoria pública com una teoria (Shockley et al., 2006; Shockley et al., 2002) i traçar agendes de recerca per a aquest camp (Olumekor, 2022). El paper de l’intraemprenedor del sector públic també ha estat àmpliament documentat (Stough i Haynes, 2009; Kraus et al., 2019), amb l’intraemprenedor treballant dins de l’organització, en lloc de dirigir-la segons el model emprenedor clàssic, així com idees relacionades amb l’empresa social i la política pública (Haugh, 2005; Gawell, 2014). Fins avui, existeix un ric cos de literatura que analitza l’emprenedoria col·laborativa (Miles, Miles i Snow, 2006, 2005). En aquest treball, ampliem aquests debats consolidats sobre emprenedoria pública i governança col·laborativa per examinar com les organitzacions nacionals i supranacionals han respost de manera pràctica als reptes i crisis de política pública.

En definir la governança col·laborativa, seguim la definició establerta per Ansell i Gash (2008: 544): «un acord de governança en què una o més agències públiques involucren directament actors no estatals en un procés col·lectiu de presa de decisions que és formal, orientat al consens i deliberatiu, i que té com a objectiu elaborar o implementar polítiques públiques o gestionar programes o actius públics».

Tanmateix, com qualsevol opció de política pública, tant l’emprenedoria del sector públic com el treball col·laboratiu afronten riscos i limitacions, incloent-hi qüestions d’ideologia, inclusivitat i coordinació. Els reptes i les crisis contemporànies de política pública representen problemes sense precedents, que afecten de manera desproporcionada els col·lectius més vulnerables de la societat, tant a escala nacional com global, tal com s’ha evidenciat amb els efectes devastadors de la pandèmia de la Covid-19.

Malgrat això, hi ha avantatges clars en el treball col·laboratiu i en la seva articulació amb l’emprenedoria del sector públic. La col·laboració efectiva permet que el coneixement i l’expertesa siguin escoltats des de tots els àmbits, mentre que l’emprenedoria pública pot aprofitar l’expertesa empresarial i el compromís del sector privat per impulsar respostes de política pública. A més, els casos analitzats mostren que, tot i la dependència de comportaments emprenedors individuals, també posen de manifest la importància de persones capaces d’impulsar i materialitzar canvis reals.

Des del punt de vista ideològic, és important assenyalar que les respostes nacionals —especialment al Regne Unit— han adoptat, transversalment als partits polítics, les idees d’emprenedoria del sector públic. L’èmfasi en combinar l’expertesa empresarial amb els objectius de política pública probablement continuarà sent un element central de les respostes a les crisis. Així mateix, la governança col·laborativa s’ha convertit en una resposta àmpliament utilitzada davant diversos problemes de política pública, i molt especialment en la gestió de crisis.

De fet, les respostes de política pública a problemes complexos, multinivell i persistents han de procurar establir solucions sostenibles i amb una visió generacional. És fonamental que els tipus de col·laboracions descrits aquí siguin inclusius i estiguin disposats a emprendre canvis sistèmics per fer front als reptes i crisis sense precedents viscuts en els darrers anys. Aquests enfocaments permeten incorporar perspectives, experiències i coneixements diversos. L’emprenedoria del sector públic pot facilitar noves maneres de pensar i d’actuar davant aquests reptes, tot i que ha d’evitar caure en l’excés de dependència de pràctiques pròpies del sector privat. La regulació continua sent clau en la lluita contra les crisis —per exemple, per reduir les desigualtats i la precarietat, o per evitar inversions en combustibles fòssils. L’emprenedoria pública, aliada amb una governança col·laborativa inclusiva, ha assumit una tasca enorme en l’afrontament d’aquests reptes i crisis globals. L’evidència mostra que l’agilitat, combinada amb la connexió de l’expertesa de tots els sectors i de la societat civil, pot impulsar canvis i respostes significatives. Cal recordar que aquests reptes i crisis globals afecten de manera desproporcionada les persones més vulnerables de la societat global. Al centre d’aquestes qüestions hi ha vides reals i persones reals que viuen temps sense precedents. L’emprenedoria pública i la governança col·laborativa poden avançar en la resposta a aquests reptes si són inclusives i integren veus i perspectives diverses.

Aquestes respostes col·laboratives —i la seva vinculació amb l’emprenedoria del sector públic— són, evidentment, vulnerables als canvis polítics i a noves crisis globals. Aquesta fragilitat, exposada per canvis polítics ràpids tant a escala nacional com global i per l’auge de moviments populistes i extremistes, fa que les respostes a les crisis siguin cada cop més precàries. Aquests fenòmens sense precedents amenacen d’erosionar les formes establertes i legítimes de governança, cosa que dificulta encara més l’assoliment de la governança col·laborativa, però alhora la fa més necessària per resistir les forces del populisme, l’extremisme i la desinformació. Aquestes amenaces no només pretenen deslegitimar les institucions de governança, sinó també posar en dubte l’existència mateixa dels reptes i crisis de política pública aquí analitzats, com ara la crisi climàtica.

L’acceptació d’aquestes crisis en curs és el mínim indispensable si es vol tenir alguna possibilitat d’afrontar reptes com la crisi climàtica. Tanmateix, l’entorn polític global s’ha tornat cada cop més fragmentat. A mesura que els estats nació més poderosos s’allunyen de la col·laboració, creix la incertesa sobre les respostes de política pública als reptes i crisis globals. Amb tot, qualsevol enfocament de resposta a les crisis contindrà inevitablement diferències ideològiques i idees en disputa. L’escala dels reptes de política pública i de les crisis globals continua sent imponent, i respondre-hi és responsabilitat de tots nosaltres, incloent-hi les organitzacions del sector públic, del sector privat i de la societat civil.

Recomanacions de política

• Mantenir el focus en el treball col·laboratiu, reforçat pel compromís de fer-lo més inclusiu mitjançant la incorporació d’un ventall més ampli de veus
• Reduir la dependència del sector privat i la importació acrítica d’ideals del sector privat al sector públic
• Invertir en mecanismes per combatre la desinformació sobre les crisis, inclòs l’ús de la intel·ligència artificial
• Establir objectius a curt i mitjà termini per afrontar les crisis, per evitar desplaçar constantment les fites cap al futur

Implicacions per als professionals

• Analitzar què funciona i què no en el treball col·laboratiu
• Centrar-se en respostes administratives menys vulnerables als canvis ideològics i partidistes
• Implementar objectius per a respostes a les crisis a curt i mitjà termini
• Reforçar els mecanismes per combatre la desinformació sobre les crisis, inclòs l’ús de la intel·ligència artificial

Rory Shand és professor lector de Política Pública i Estratègia al Departament d’Estratègia, Empresa i Sostenibilitat, Facultat de Negocis i Dret, de la Manchester Metropolitan University.

Referències

Ansell, C. and Gash, A. (2008) ‘Collaborative governance in theory and practice’, Journal of Public Administration Research and Theory 18 (4): 543–571.
Boyett, I. (1996) ‘The public sector entrepreneur: a definition’, International Journal of Public Sector Management 9 (2): 36–51.
Dhliwayo, S. (2017) ‘Defining public-sector entrepreneurship: A conceptual operational construct’, The International Journal of Entrepreneurship and Innovation 18 (3): 153–163.
Diefenbach, F.E. (2011) ‘Entrepreneurship in the public sector’. In Entrepreneurship in the Public Sector: When Middle Managers Create Public Value (pp. 31–64). Wiesbaden: Gabler.
Gawell, M. (2014) ‘Social entrepreneurship and the negotiation of emerging social enterprise markets: Re-considerations in Swedish policy and practice’, International Journal of Public Sector Management 27 (3): 251–266.
Haugh, H. (2005) ‘A research agenda for social entrepreneurship’, Social Enterprise Journal 1 (1): 1–12.
Kearney, C., Hisrich, R. and Roche, F. (2009) ‘Public and private sector entrepreneurship: similarities, differences or a combination?’, Journal of Small Business and Enterprise Development 16 (1): 26–46.
Kraus, S., Breier, M., Jones, P. and Hughes, M. (2019) ‘Individual entrepreneurial orientation and intrapreneurship in the public sector’, International Entrepreneurship and Management Journal 15: 1247–1268.
Miles, R.E., Miles, G. and Snow, C.C. (2006) ‘Collaborative entrepreneurship: A business model for continuous innovation’, Organizational Dynamics 35 (1): 1–11.
Miles, R.E., Miles, G. and Snow, C.C. (2005) Collaborative Entrepreneurship: How Communities of Networked Firms Use Continuous Innovation to Create Economic Wealth. Stanford University Press.
Moric Milovanovic, B., Cvjetkovic, M. and Masovic, J. (2025) ‘Public sector entrepreneurship: Present state and research avenues for the future’, Administrative Sciences 15 (3): 71.
Morris, M. and Jones, F. (1999) ‘Entrepreneurship in established organizations: The case of the public sector’, Entrepreneurship Theory and Practice 24 (1): 71–91.
Olumekor, M. (2022) ‘Public sector entrepreneurship: Scientific mapping and research agenda’, Organizacija 55 (4).
Shockley, G., Stough, R., Haynes, K. and Frank, P. (2006) ‘Toward a theory of public sector entrepreneurship’, International Journal of Entrepreneurship and Innovation Management 6 (3): 205–223.
Shockley, G., Frank, P. and Stough, R. (2002) ‘Toward a theory of public sector entrepreneurship’. In NCIIA 7th Annual Meeting: Big Ideas in a Small World, Boston, MA (pp. 20–22).
Stough, R. and Haynes, K. (2009) ‘Intrapreneurship in the public sector’. In Non-market Entrepreneurship, Interdisciplinary Approaches. Cheltenham: Edward Elgar, pp. 127–142.
Vivona, R., Clausen, T.H., Gullmark, P., Cinar, E. and Demircioglu, M.A. (2025) ‘Public sector entrepreneurship: an integrative review’, Small Business Economics 64 (4): 1791–1815.