És imprescindible una nova comprensió del que es requereix en la regulació. La crisi econòmica i alguns incidents greus, com ara els abocaments de petroli, les catàstrofes nuclears i els escàndols alimentaris, han evidenciat l'esgotament de gran part de l'agenda intel·lectual que ha informat l'elecció d'instruments reguladors en les darreres dècades. No obstant això, lluny de qüestionar les limitacions evidents d'aquests instruments, les discussions contemporànies se centren majoritàriament en la implementació fallida d'estratègies per abordar els vaivens de la regulació, ja sigui regulació basada en el risc, les clàusules d'extinció, les avaluacions d'impacte o les anomenades disposicions 'one-in, one-out'. La hiperespecialització dins dels dominis regulats també ha reduït l'interès per l'aprenentatge transversal. Les experiències reguladores són vistes com a específiques, que permeten una actitud general de desinterès per les experiències intersectorials.

En el món de la recerca, hi predomina una sensació de crisi. La recerca acadèmica, per raons comprensibles relacionades amb la carrera, s'ha centrat en els temes de recerca 'de moda'. Malgrat els compromisos reiterats en favor de la interdisciplinarietat, la recerca es mou en gran part per qüestions i interessos disciplinaris. La implicació amb el món de la pràctica no ha estat infreqüent, però aquestes trobades s'han vist limitades d'altres maneres. Les visions crítiques han estat, com a molt, tolerades, mentre que altres contribucions oferien comentaris bàsicament descriptius de les iniciatives de reforma en curs. Hi ha pocs indicis de l'existència d'un nou esforç intel·lectual encaminat a configurar el pensament regulador en els propers anys o més tard.

Així doncs, què cal fer? De quina manera els mons de la recerca i de la pràctica poden aconseguir una relació millor i més fructífera que pugui influir en la capacitat de l'anàlisi reguladora sobre el món 'real'? Naturalment, el món de l'investigador acadèmic sempre estarà marcat per les exigències d'avançar en la cursa mitjançant les publicacions acadèmiques. No proposem que el món de la recerca hagi de pretendre obtenir respostes als problemes del món 'real', i tampoc s'ha d'esperar que sigui així (per molt convenient que pugui semblar per eludir responsabilitats). Alhora, per al món de la recerca, no vol dir que la pràctica s'hagi d'ignorar o tractar com si es tractés de dades de baixa qualitat o problemàtiques.

Així doncs, com es pot millorar la capacitat de l'anàlisi reguladora? Aquesta capacitat es pot millorar mitjançant d'intercanvis ben estructurats i estimulants entre la recerca i la pràctica. Un paper clau de la recerca acadèmica és atendre les preocupacions i els desafiaments que afecten la pràctica i així aconseguir entendre les qüestions substantives que porten implícites. A més, la recerca acadèmica i la docència haurien de ser capaces de proporcionar instruments analítics i marcs valuosos per al món de la pràctica facilitant diàlegs entre els investigadors i els professionals, i entre els mateixos professionals.

Assolir aquest tipus de diàleg millorat requereix tres elements essencials per donar forma al diàleg entre la recerca i la pràctica. En primer lloc, un element clau és la importància de distanciar-se de la cerca diària de l'última solució ràpida i concentrar-se en els reptes permanents i comuns que afecten la vida de la regulació. Això requereix de la capacitat i la voluntat d'ambdues parts de ser qüestionades i obrir-se a un examen transparent dels supòsits subjacents, les hipòtesis de treball i els mecanismes subjacents assumits.

Centrar-se en els reptes fonamentals ¿per exemple, com les visions sobre els 'regulats' perfilen l'elecció dels instruments, com la consulta pot incloure els stakeholders amb menys recursos, com s'hauria de gestionar el risc, com es poden mesurar els impactes¿ permet un intercanvi d'experiències i un creixement comú conjunt. Requereix la voluntat d'anat més enllà de les zones de confort habituals de les presentacions en PowerPoint (o 'prezi') i la cerca de l''última idea'. Aquestes activitats d''actualització' poden tenir el seu lloc. Tanmateix, per avançar en la capacitat de l'anàlisi reguladora de forma adequada cal retornar al que és essencial, amb un enfocament que faciliti un diàleg que se centri en les qüestions i els problemes permanents. En aquest tipus de diàlegs, el context és important, però, sense una comprensió millor dels debats generals, les tensions i les limitacions, de poc serveix considerar de quina manera el context pot influir en el tipus de respostes que donem a problemes concrets.

En segon lloc, l'enfortiment de la capacitat reguladora a través d'un diàleg entre la recerca i la pràctica s'ha d'enfocar als problemes i a la seva resolució. Això vol dir que, per damunt de tot, les qüestions genèriques s'ha de considerar des de les perspectives contraposades en què els diferents enfocaments i punts de vista afronten els debats i els reptes concrets. Semblantment, la capacitat de l'anàlisi reguladora fomenta l'atenció a diferents solucions possibles. És només a través d'una pluralitat de perspectives que la capacitat de regulació desenvoluparà prou creativitat i flexibilitat per detectar problemes emergents, desenvolupar la comprensió dels problemes i respondre-hi de manera creativa amb solucions reguladores.

En tercer lloc, un enfocament de l'anàlisi reguladora que faciliti aquesta pluralitat, i fins i tot una confrontació entre enfocaments contraposats per tal d'identificar els problemes i les solucions, no tan sols fomenta la creativitat, sinó que també enforteix la consciència de les debilitats dels diferents enfocaments i, en particular, dels prerequisits específics i de les condiciones d'abast que s'associen a determinats enfocaments. Són precisament aquests supòsits i prerequisits subjacents els que sovint s'oculten en defensa de la reforma amb la intenció de destacar els avantatges d'un conjunt d'instruments particulars per sobre dels altres. Per reforçar l'anàlisi reguladora, és important centrar l'atenció en la qüestió relativa a les relacions causa-efecte subjacents, i què fa que les intervencions concretes funcionin en determinats contextos i de quina manera aquests mecanismes es poden aplicar a qualsevol altra situació. Només podem arribar a aquesta entesa si som conscients de les limitacions i de la vulnerabilitat de qualsevol forma d'intervenció. Aquesta consciència sorgeix del qüestionament sistemàtic de les experiències.

En definitiva, en un món en què no sabem quan arribarà la propera crisi, els problemes relacionats amb la capacitat consisteixen bàsicament a ser resilients i capaços de 'recuperar-nos' de forma reflexiva i creativa. Això només es pot assolir en un context en què les capacitats han estat 'entrenades' per retornar als fonaments i reflexionar de forma creativa sobre els problemes i les solucions.

La interacció entre els mons de la pràctica i la recerca pot facilitar aquest tipus de capacitació ¿a través d'un intercanvi minuciós i sistemàtic que assumeix una funció de qüestionament. Aquest no consisteix simplement a expressar la falta de respecte mutu, sinó a qüestionar els pressupòsits i a intercanviar experiències conjuntes. Dit d'una altra manera, l'anàlisi reguladora tracta de desenvolupar una actitud de curiositat i escepticisme. Això vol dir que la regulació s'ha de veure com un fracàs inevitable i que qualsevol iniciativa de reforma ha d'anar acompanyada de reacciones acadèmiques de fatalisme i escepticisme. Per contra, un compromís per avançar en l'enfortiment de la capacitat de l'anàlisi reguladora significa acollir amb entusiasme l'aprenentatge intersectorial i transnacional, que cerca identificar els supòsits i els mecanismes subjacents, que està disposat a ser qüestionat i a anar més enllà de les modes. L'exposició a aquest tipus d'enfocament orientat a l'enfortiment de la capacitat es pot facilitar a través de cursos de capacitació dissenyats amb cura, que facin èmfasi en les qüestioni els debats fonamentals en comptes de l'última 'solució'. Una altra forma de fer-ho serien els processos de revisió per pars (peer-review), que no es limiten a marcar les caselles d'un formulari, i la cerca de les 'millors pràctiques', i un estil de diàleg d'igual a igual (peer-level) sobre com s'han abordat i resolt els problemes particulars.

Fa més de trenta anys, el conegut expert en administració pública Richard Spann es lamentava que el camp de l'administració pública es caracteritzés per les modes passatgeres. El camp de la regulació també té les seves modes. És un àmbit dividit per diferents valors (en què la regulació s'utilitza per justificar els valors contraposats d'eficiència, equitat i superfluïtat). La regulació és també un camp en què els supòsits subjacents s'oculten sovint per abonar la defensa de la reforma. Portar la regulació cap a un món ric en capacitats, en què el món de la pràctica i la recerca interaccionen de forma creativa entre si i són capaços de pensar més detingudament sobre l'aplicabilitat i la conveniència de les intervencions particulars, és a dir, portar-la a adoptar l'agenda de l'anàlisi reguladora sembla una forma prometedora d'avançar en els debats.