L¿any 1999, el govern britànic va delegar amplis poders a tres noves assemblees legislatives de nivell regional ¿el Parlament escocès, l¿Assemblea Nacional de Gal·les i la reconstituïda Assemblea d¿Irlanda del Nord (que actualment encara està en suspensió). Actualment, Escòcia i Gal·les exerceixen amplis poders sobre els principals serveis, com ara la sanitat, l¿educació, els serveis socials, el desenvolupament i la planificació econòmica (i l¿ordre públic, a Escòcia). Escòcia té poders legislatius bàsics, mentre que Gal·les està limitada a legislar en el marc de la legislació de Westminster. I encara és més significatiu per al seu nivell d¿autonomia el fet que ambdues es financen gràcies a una subvenció en bloc del govern central, que els permet una discrecionalitat pràcticament absoluta a l¿hora de determinar les seves prioritats pressupostàries. Així doncs, són casos importants que demostren (1) fins a quin punt el govern central permetrà a les regions seguir el seu propi camí i (2) si les pròpies autoritats regionals inevitablement usurpen el poder dels governs locals.

Abans d¿analitzar aquestes qüestions, cal tenir en compte el rerefons històric i constitucional. Encara que les autoritats locals britàniques figuren entre les més grans d¿Europa quant a població i abast dels serveis, els manca una forta base constitucional enfront de la majoria de les seves homòlogues a Europa. A la Gran Bretanya, també hi ha hagut una llarga tendència cap a una major centralització, tant en els governs conservadors com en els laboristes, i aquesta tendència ha continuat existint a Anglaterra després de l¿esmentat traspàs de competències. Concretament, l¿anterior Govern conservador va voler treballar amb els consells, que llavors eren controlats majoritàriament pels laboristes, mitjançant un ús cada cop més freqüent d¿ens de designació o "quangos" ¿que presten serveis, regulen les activitats d¿organismes públics i privats i assessoren el govern, els quals, però, fins a cert punt, estan força distanciats dels ministres i els departaments del govern. La proliferació dels "quangos" ha desgastat els poders de les autoritats locals i ha contribuït a crear un model més desagregat de governança global, més que de govern local. Malgrat les grans esperances que molts havien dipositat en el govern local, l¿elecció dels Nous Laboristes, l¿any 1997, no va comportar cap reducció de l¿estricte règim financer i regulador del govern local ni del nombre de "quangos" d¿Anglaterra. Tanmateix, el govern central ha permès que la despesa del govern local experimentés increments importants des de l¿any 2000.

El govern central de Westminster continua tenint un paper important en les relacions descentralitzades entre el poder central i el poder local a Escòcia i Gal·les? Les comparacions a escala internacional indiquen que els governs centrals o federals normalment deixen les relacions amb els governs locals a l¿escala regional o provincial, i només en algun cas intenten influir en les relacions entre els governs locals i els provincials (per exemple, Goldsmith 2005, pàg. 230). Aquest no ha estat, fins ara, el cas de la Gran Bretanya. Una raó important n¿és el fet que el govern britànic té necessàriament el seu conjunt de polítiques sobre les qüestions relacionades amb els governs locals, a diferència del que succeeix amb el govern central d¿un estat totalment federalitzat o regionalitzat, com també succeeix en el govern provincial d¿Anglaterra. Consegüentment, moltes polítiques angleses es traspassen automàticament a Gal·les, que continua depenent del govern de Westminster pel que fa a la seva legislació primària, tot i que a la pràctica el Govern de l¿Assemblea de Gal·les ha intentat utilitzar els seus poders legislatius secundaris per adoptar una relació de més col·laboració amb les seves autoritats locals. Ara bé, fins i tot l¿Executiu demòcrata liberal-laborista escocès ha tendit a seguir les iniciatives angleses del govern laborista de Westminster, tot i que també les ha adoptat amb vista a un enfocament menys prescriptiu de les relacions entre poder central i local. Per tant, les polítiques dels governs locals d¿Escòcia i Gal·les no reflecteixen una subordinació cap al govern central del Regne Unit, sinó més aviat el programa polític del govern laborista. No és un cas de duplicació, sinó de paral·lelisme de les polítiques. Així, mentre els enfocaments tradicionals de les relacions intergovernamentals insisteixen en la influència central o federal pel que fa a controls directes i finançament vinculat, el paral·lelisme de les polítiques indica que aquests controls poden esdevenir menys importants que els programes polítics compartits, creats per la força gravitatòria d¿un centre molt ampli i facilitats per un partit polític nacional, el Partit Laborista, que domina en tots dos nivells.

Els nous governs regionals han desplaçat el paper del govern local a Escòcia i Gal·les? Internacionalment, nivells intermedis forts de govern s¿associen amb governs locals febles. En el context de la tendència recent cap a una major regionalització a l¿Europa occidental, un Informe del Consell d¿Europa defensa que "la determinació de les comunitats autònomes espanyoles i les regions (o comunitats) belgues per afirmar la seva autonomia enfront de les autoritats centrals els porta a fer més èmfasi en el seu poder sobre les autoritats locals". Així mateix, John (2001, pàg. 123) assenyala com els governs regionals de França i Itàlia han patit les restriccions entre els centres de poder i certes unitats de govern descentralitzat antigues i no reformades. En el cas britànic, la crítica del govern regional veia el traspàs de competències a Escòcia i Gal·les com la causa probable d¿una pèrdua de poders dels governs locals.

A la pràctica, el cas britànic indica que el centralisme regional no és una conseqüència inevitable de la descentralització i que la regionalització pot, fins i tot, millorar el paper dels governs locals. L¿exemple de les relacions entre govern central i govern local a Gal·les és especialment significatiu, mentre que, en el cas escocès, aquestes relacions semblen, almenys després de l¿any 2003, menys harmonioses i mostren unes tendències potencials més centralitzadores que en el cas gal·lès. Aquesta diferència reflecteix, en bona part, la posició més dominant de l¿Executiu escocès, comparada amb la del Govern de l¿Assemblea de Gal·les, en relació amb els seus governs locals. L¿Executiu té un control legislatiu pràcticament absolut sobre les autoritats locals i una dependència limitada dels governs locals quant a la seva capacitat de desenvolupar polítiques. En canvi, el Govern de l¿Assemblea de Gal·les té només un poder legislatiu limitat i una obligació estatutària de respectar els governs locals; consegüentment, les relacions entre el govern central i el govern local a Gal·les són significativament més simètriques pel que fa al poder que a Escòcia i Anglaterra. El Govern de l¿Assemblea té prou poders per garantir que les autoritats locals participin en el sistema de manera significativa, però massa pocs perquè aconsegueixin trepitjar els governs locals. Aquesta conclusió indica que els dos nivells de govern poden funcionar bé conjuntament, si es dóna un equilibri raonable de poder entre tots dos.

Referències

Consell d¿Europa (1998) Regionalisation and its Effects on Local Self-Government. Estrasburg: Consell d¿Europa.

Goldsmith, M. (2005) "A New Intergovernmentalism?". A: B. Denters i L. Rose (ed.), Comparing Local Governance: Trends and Developments. Basingstoke: Palgrave.

Laffin, M. (2004) "Is Regional Centralism Inevitable? The Case of the Welsh Assembly". A: Regional Studies, 38, 2, pàg. 213-223.

Aquest article és un resum d¿un paper presentat a la 3a Conferència Europea Anual de Recerca Política (Budapest, 8¿10 de setembre de 2005).