La definició del concepte ètica no és un camp apte per al consens. Hi ha diverses teories i enfocaments sobre com es defineix el bé i què implica conèixer-lo. No obstant això, en les administracions s'usa la paraula ètica com a sinònim d'¿actuar honestament¿, sense penetrar en les profunditats analítiques del concepte. Així, l'opció que els diferents governs solen seguir en els seus codis de conducta, quan n¿hi ha, i en les normes legals és la d'agregar valors de referència, de manera que tots els valors que s'entenen com a promovibles en el sector públic siguin reconeguts i encomiats. No crec que l'opció d'agregar sense prioritzar i sense establir una explicació coherent que sustenti aquesta actuació aconsegueixi aclarir gaire què s'ha de fer o què no s'ha de fer en un cas concret, bé que pot constituir un avanç sobre l'absència total de referències morals. En aquest sentit, en algunes normes es recull que els valors que han de guiar la conducta de l'empleat públic són l'eficàcia, l'eficiència, la qualitat, la transparència, la jerarquia, etc. ¿la qual cosa gairebé equival a no dir res.

Això no obstant, l'aspecte pitjor del cas és que, amb freqüència, aquesta invitació a respectar valors no va acompanyada d'incentius i normes internes coherents amb aquests desigs. Així, per exemple, el fet de promoure la transparència hauria d'anar acompanyat de normes i pràctiques sobre el dret a la informació molt més ambicioses, o el fet de promoure la qualitat hauria d'anar acompanyat d'un sistema de recursos humans que realment ajudés a premiar l'esforç per la qualitat i no l'amiguisme, el corporativisme o la politització partidista. En tot cas, el cert és que resulta difícil trobar una mínima coherència entre normes i sistemes interns, d'una banda, i valors proclamats, de l'altra.

Feta aquesta crítica, em sembla que cal matisar-la. És molt difícil que una organització pública pugui optar per una teoria ètica i rebutjar-ne la resta. I és difícil perquè la necessària objectivitat, la qual, a més, es proclama a la Constitució com a qualificatiu clau en el servei als interessos generals per part de l'Administració, fa impossible recollir i promoure una única teoria ètica en una organització pública determinada. Imaginem-nos que un partit que es defineix com a cristià guanya unes eleccions i decideix que el model ètic amb el qual ha d'operar l'Administració és el cristià. Aquesta actuació atemptaria contra el dret a la llibertat religiosa dels empleats públics, però a més dificultaria en alt grau l'objectivitat de l'actuació pública. L'opció ètica és individual i intransferible, també per als empleats públics, i l'ètica col·lectiva només pot existir respectant aquests àmbits individuals i intangibles en allò que tenen de raonables.

Aquesta afirmació no implica una acceptació del relativisme moral, de manera que al si de l'Administració cada individu pugui optar pel camí que vulgui i tot resulti vàlid. De fet, les administracions no accepten aquest relativisme. Però, com que no poden imposar una sola ètica vertadera, la seva opció enfront del relativisme és l'agregació de valors de referència perquè els empleats actuïn de manera coherent amb un catàleg d'aquesta naturalesa. I aquesta opció, tal com ja he anticipat, no permet millores evidents en el comportament moral.

No obstant això, amb vista a la construcció d'un sistema més efectiu de decisions moralment vàlides, és possible superar tant l'opció relativista com la mera agregació de valors i defensar un model de referència que permeti que els raonaments de judici moral dels empleats públics mostrin consistència i estabilitat, sense atemptar contra l'objectivitat o el dret a l'autonomia moral. Això ens porta a la defensa d'una ètica pública: la que o bé sorgeix d'un consens sobreposat entre ètiques diverses i raonables, o bé acull els valors bàsics de la democràcia i els desenvolupa en un sistema estructurat, basat en el respecte mutu i la promoció dels drets humans. Dit d'una altra manera, seria correcte universalment allò que es pogués justificar davant dels altres amb arguments que, si estiguessin adequadament motivats, no podrien rebutjar raonablement. I seria incorrecte precisament el contrari, allò que no poguéssim justificar davant d'altres. Certament, això ens situa en un àmbit moral de mínims atès que es busca un acord universal, una ètica essencialment procedimental, però és l'única solució enfront del dilema de definir principis sense exhaurir continguts. De tota manera, aquest marc de referència és el que ha de guiar en el nivell macro les nostres institucions públiques, encara que n¿hi hagi que ho desconeguin. Posteriorment, en un nivell micro, els codis de conducta per unitat poden auxiliar en la resolució de problemes específics de cada organització pública, però sempre respectant el nivell ètic superior.