Tanmateix, també hi ha qui opina que l'economia es beneficiaria enormement de les noves infraestructures públiques, i dels milers de llocs de treball que es crearien amb aquests projectes.

Així doncs, com podem fer quadrar aquest cercle? Com podem accedir a les vastes reserves de finançament privat que ja estan disponibles per als projectes que són recolzats pel govern? Com poden els polítics satisfer les necessitats de noves escoles, nous habitatges, nous sistemes de transport i nous equipaments de defensa per al país i, al mateix temps, quadrar el pressupost del Regne Unit?

Molts dels instruments ja existeixen. Molts s'han utilitzat ja en diferents circumstàncies, però es podrien renovar i mobilitzar de nou per afrontar aquests nous reptes.

Tots tenen, en el fons, l'ideal de donar 'més per menys'; molts palanquegen els actius del sector públic per aconseguir ¿en una iniciativa conjunta amb el sector privat i el tercer sector¿ molt més del que podria gestionar el sector públic tot sol.

A continuació s'indiquen algunes propostes que tenim a la nostra disposició:

1. L'expertesa en un sistema d'aprovisionament centralitzat és essencial per assolir la necessària estandardització dels plantejaments, una ràpida presa de decisions i unes assignacions del risc amb una bona relació qualitat-preu. Aquests equips podrien ser per àrees i fer servir tècniques incrementals de partenariat.
2. Hi ha proves que demostren que el treball col·laboratiu entre els sectors públic i privat és més efectiu que les meres relacions transaccionals a distància. Aquest es presta millor a través d'iniciatives conjuntes semblants a les de negocis, en què un ingredient essencial per a l'èxit és que els objectius estiguin alineats i en què els motius de benefici per al sector privat poden conviure amb el propòsit social.
3. Aquestes tècniques de 'bon partenariat' s'haurien d'adoptar durant el procés d'oferta, de manera que els temps i els costos d'aprovisionament queden reduïts al mínim, el negoci de la iniciativa conjunta comença tal com vol avançar i les perspectives d'una relació d'alt valor sostingut són altes. L'anomenat 'procediment restringit' de la UE té molts mèrits, i pot garantir la selecció del soci preferit en tres mesos o menys.
4. Noves formes de finançament aportaran valor afegit; una solució és obtenir accés al finançament institucional. En principi, hi ha una relació estreta entre els requisits de finançament per als PPP i els models de PFI, en què es requereix un finançament raonable a llarg termini, i les necessitats d'inversió dels fons de pensions, que requereixen també inversions a llarg termini i de baix risc. Es poden fer més esforços per dissenyar i facilitar un rol per als inversors institucionals dins el rol bàsic de finançament dels partenariats publicoprivats.
5. Es poden utilitzar recursos impositius per proporcionar finançament. S'utilitzen noves taxes comercials per finançar el projecte ferroviari de Londres, de 7.000 milions de lliures, i també es podrien utilitzar per a d'altres projectes. L'ús de finançament per increment del valor impositiu (tax incremental financing) s'ha debatut àmpliament en relació amb les zones de desenvolupament accelerat. Aquests plantejaments poden ser útils per impulsar programes de remodelació en determinades àrees, malgrat el risc d'incrementar l'endeutament públic; s'haurien de refinançar amb futurs possibles impostos, que no estarien garantits i serien incerts.
6. Es pot considerar la possibilitat de gravar més alguns serveis. Es podrien introduir noves càrregues o gravàmens en una sèrie de serveis. Les carreteres i les autopistes sembla que són les àrees més adequades, en què un major ús dels peatges i de les taxes per congestió (possiblement relacionades amb una despesa hipotecada) podria proporcionar fluxos d'ingressos per finançar noves autovies, autopistes i ponts de rius. El valor patrimonial i l'impacte econòmic s'haurien de tenir en compte a l'hora de considerar aplicar qualsevol taxa.
7. Els organismes del sector públic continuen essent 'rics en actius', i es poden cercar solucions basades en accedir a la riquesa (subjectes a un acord del tresor...) per garantir una millor infraestructura. Existeixen precedents d'un nou desenvolupament reeixit utilitzant el palanquejament d'actius; tanmateix, aquests es remunten a quan les condicions del mercat eren diferents. Per tenir una incidència real en la infraestructura, l'escala d'aquest nou desenvolupament hauria de ser substancial, i la quantitat dels actius transferits prou significativa. Un camí per afrontar això podria ser amb empreses de desenvolupament territorial o amb vehicles emparats per actius locals. Es podria estudiar la possibilitat d'estructurar aquests vehicles com fons d'inversió immobiliària o societats mixtes de responsabilitat limitada per facilitar la reducció d'impostos i, amb això, assegurar-ne la inversió externa.
8. S'ha demostrat a través de projectes pilot que els actius de propietat pública d'una determinada àrea o comunitat es poden racionalitzar fàcilment en una sèrie d'organismes. L'eficiència de costos i les millores de sostenibilitat i accessibilitat poden augmentar de manera considerable, i l'alliberament d'aquest capital immobilitzat pot ser molt ben rebut per les autoritats locals, necessitades d'efectiu.
9. De la mateixa manera, una entitat local pot fer d'intermediària, per exemple, reunint diversos projectes petits d'energies renovables (panells solars residencials, turbines eòliques, sistemes fluvials hidroelèctrics, etc.) de la seva zona, i servir-se de la seva capacitat d'endeutament per finançar part dels projectes, junt amb altres fonts de finançament institucionals.
10. Els organismes del sector públic encara tenen molts serveis, i això fa possible assegurar múltiples fonts d'ingressos pel funcionament i el manteniment a llarg termini, tant per proporcionar injeccions de capital inicial com per garantir els pagaments del deute. La construcció de noves oficines administratives, amb moderns sistemes informàtics, potser per a dues autoritats locals o més, podria ser el catalitzador d'unes operacions internes més eficients i rendibles.
11. També s'han aconseguit altres tipus d'aliances a través d'organismes públics, com les escoles i els centres sanitaris. En aquests acords, les empreses mixtes formades conjuntament pel sector públic i el privat, i de vegades també el tercer sector, es van comprometre a desenvolupar centres escolars o sanitaris d'una autoritat local durant diverses fases. Les empreses mixtes es van crear per a deu o quinze anys, i anualment se'ls demanaven millores contínues en qualitat i en preu. És més, si aquesta via associativa «més flexible» fracassava, l'autoritat local tenia la facultat de liquidar l'empresa mixta.
12. En el passat, es van establir zones empresarials per estimular la inversió en temps de recessió. En aquests casos, s'exonerava els inversors de pagar l'impost de societats durant deu anys, i se'ls concedien beneficis fiscals en forma de desgravacions i beneficis fiscals per a empreses. Aquests programes sí que van crear un focus de desenvolupament i les zones van aconseguir un desenvolupament més ràpid en els àmbits més necessaris. Per tant, es podrien considerar les polítiques fiscals per generar capital d'inversió en infraestructures.
13. Durant molts anys, el Govern del Regne Unit s'ha oposat a la idea de «garantir» els préstecs destinats a finançar projectes d'infraestructures públiques. Recentment, però, les iniciatives per estimular el mercat de l'habitatge i per potenciar projectes d'infraestructures de ràpida implementació s'han beneficiat d'avals parcials de l'Estat. La intenció del Govern és reduir l'alt cost del finançament dels projectes i es dóna per satisfet amb el passiu contingent en els seus llibres. Fins ara, però, els proveïdors de finançament semblen mostrar-se escèptics davant d'aquests programes i preferirien tenir més marges encara que el risc fóra superior..
14. La creació d'infraestructures hauria de permetre certa flexibilitat en la gestió pressupostària dels ingressos. Aquest requisit és incompatible amb les solucions proposades tant pel model PFI com pel sistema d'aprovisionament convencional, que desitja la propietat d'actius a llarg termini, el finançament a llarg termini i el ferm compromís amb el manteniment dels actius. Els mecanismes actuals per a la majoria dels contractes PPP i PFI, si no tots, frenen la flexibilitat en el futur en lloc de donar-li suport. Això suggereix que hi haurà menys propietat a llarg termini d'actius no especialitzats, més lísing operatiu i la creació d'edificis multiusos més estandarditzats. La viabilitat d'aquests enfocaments tan radicals requeriria una anàlisi detallada de les necessitats i sospesar els avantatges d'utilitzar edificis alternatius per prestar serveis.
15. Per al desenvolupament d'infraestructures es podrien emprar amb més freqüència solucions centrades en àmbits d'actuació específics. Hi ha hagut casos d'aprovisionament conjunt per part de diversos organismes del sector públic (per exemple, en l'enllumenat públic), i entre la Seguretat Social britànica i l'administració local, però encara no és un pràctica habitual.
16. Es pot valorar l'ampliació dels «préstecs responsables». Les autoritats locals de tot Gran Bretanya han tingut la facultat de contraure préstecs responsables des de 2004 i l'han exercit àmpliament. Entre el 2007 i 2008, abans que comencés la recessió econòmica, es van finançar d'aquesta manera 3.000 milions de lliures esterlines per fer realitat diversos projectes. Aquest tipus de finançament, que s'atorga a un tipus d'interès inferior que el finançament privat, ha servit per sufragar projectes que d'una altra manera haurien estat molt difícils de finançar.

Així doncs, podem veure que el Regne Unit té moltes possibilitats en què basar-se en la seva vasta experiència per al finançament i el refinançament de les infraestructures públiques. La publicació recent del nou contracte PF2, en substitució de l'antic contracte PFI, és una prova evident que el Govern britànic està preparat per escoltar el feedback del sector privat de les lliçons que ha après els darrers 25 anys.