Controlling Modern Government (El control del govern modern) és el resultat d¿un estudi de tres anys realitzat per uns disset experts, que han analitzat el control en tres àmbits diferents de la política, en vuit països diferents. Partint de treballs anteriors, l¿estudi se centra en quatre formes bàsiques de controlar les persones que actuen en institucions i organitzacions públiques. Aquestes quatre formes són: la mutualitat (el control de les persones per mitjà de processos de grup, formals o informals), la competència (el control de les persones del sector públic per mitjà de processos de rivalitat), l¿aleatorietat artificial (el control de les persones fent que, de forma més o menys deliberada, la seva vida sigui impredictible d¿alguna manera) i la supervisió (el control de persones per mitjà d¿una anàlisi detallat i la direcció des d¿algun tipus d¿autoritat). Considerant el control en aquests termes, l¿estudio examina els aspectes comuns i diferents del control en tres àmbits de les administracions públiques en aquests vuit països, i com han canviat aquests controls, en cada cas, al llarg d¿una generació. Els tres àmbits són: les presons, l¿ensenyament superior i el comportament dels funcionaris de rang més alt, i els vuit països: Austràlia, els Estats Units, el Japó, França, Alemanya, el Regne Unit, els Països Baixos i Noruega.

Amb l¿aplicació d¿aquest marc analític, l¿estudi arriba a tres conclusions principals. En primer lloc, ens porta a matisar la idea tan estesa segons la qual els últims anys s¿ha produït un augment generalitzat de la supervisió i l¿auditoria dels serveis públics. És evident que hi ha hagut un esclat de les auditories en alguns casos i llocs. Però el model no era gens uniforme per països i sectors. Per exemple, no s¿ha detectat cap augment dràstic en l¿auditoria i la inspecció del sector de les presons en la majoria dels països analitzats. En molts casos, només s¿ha registrat un petit augment de la supervisió, mentre que en altres, de fet, la supervisió s¿ha reduït, com ara als Països Baixos, que van suprimir la inspecció de persones els anys vuitanta. Fins i tot al sector de l¿ensenyament superior, del qual sovint es deia que era objecte d¿alguns ¿esclats auditors¿ més radicals, s¿observen algunes excepcions clares a aquesta regla. Irònicament, el sistema d¿ensenyament superior dels Estats Units, amb el qual es volen comparar la majoria dels altres sistemes nacionals, que el prenen com a punt de referència, pràcticament no ha experimentat als darrers anys cap augment de les auditories i les inspeccions promogudes pel govern. De fet, la tesi de l¿esclat de les auditories sembla que és un cas clàssic de selecció de la variable dependent, com es demostra en el nostre estudi.

En segon lloc, l¿estudi qüestiona l¿estereotip comú d¿un ¿enfocament angloamericà¿ en la forma de govern dels serveis públics que es distingeix molt clarament del continental europeu, quan s¿analitza des de la perspectiva de control que se segueix en aquest llibre. L¿anàlisi mostra que l¿estil britànic de control de les administracions públiques és almenys tan diferent del nord-americà com ho són qualsevol d¿aquests estils respecte de les formes de govern clàssiques del continent europeu, de França o de Alemanya. Hi ha un estil ¿anglès¿ i un estil ¿americà¿, però no s¿inclouen dins un mateix grup en cap d¿aquestes anàlisis. De fet, l¿estil angloamericà, del qual es parla tan sovint, resulta que és allò que Giovanni Sartori anomena una combinació ¿gos-gat¿, la qual és teòricament possible, però que en realitat no existeix. 

En tercer lloc, l¿estudi mostra que els quatre tipus de control bàsics han estat importants, tant en els sistemes de govern tradicionals com en els contemporanis. L¿anàlisi mostra que la competència com a mitjà de controlar els serveis públics no és un invent dels anys vuitanta i, de fet, alguns aspectes destacats de control mitjançant la competència sembla que s¿han afeblit a les darreres dècades, perquè ¿els millors¿ i els ¿més intel·ligents¿ s¿han mostrat menys inclinats a presentar-se per obtenir un lloc de treball en el sector públic que a l¿època dels seus pares o avis. L¿aleatorietat i la mutualitat tampoc no han desaparegut, si bé s¿han manifestat de maneres diferents, per exemple, en la forma de govern de l¿ensenyament superior mitjançant formes de revisió entre iguals, amb un component aleatori substancial en el control de la recerca i la docència. Quan la supervisió va augmentar, sovint l¿eficàcia s¿aconseguia barrejant la inspecció i l¿auditoria amb tres formes bàsiques més de control, especialment la competència i la mutualitat. De fet, la supervisió en estat pur poques vegades és la fórmula de control eficaç de govern, i alguns dels sistemes d¿inspecció i auditoría més eficaços de les últimes dècades, si s¿examinen més de prop, resulta que són híbrids de competència, avaluació mútua de grup entre iguales i supervisió. Així doncs, en comptes d¿avançar ¿teories de fletxa¿ de canvi en el control sobre el govern, potser té més sentit que els estudiosos se centrin en els cercles i els sistemes híbrids. Només així podem superar i ultrapassar els clixés i els estereotips convencionals sobre el control del govern modern.

Hood, Christopher; James, Oliver; Peters, Guy; Scott, Colin (2004) Controlling Modern Government: Variety, Commonality and Change. Cheltenham: Edward Elgar. ISBN 1-84376-629-9.

Per sol·licitar-ne un exemplar:

https://www.e-elgar.co.uk/web/action.lasso?-database=ElgarTitles.fp5&-layout=lay_select&-response=../search/Selection.lasso&CDM+SerialNo=3290&-search