A vegades, el fet d’anar directament a casos concrets i viscuts, encara que sembli deixar al marge el debat més acadèmic per resoldre qüestions tan interessants com les anteriors, ajuda a avançar per una via més pragmàtica i potser també prou científica, perquè al final l’experimentació no deixa de ser el mecanisme bàsic de la ciència per comprovar la tesi teòrica, fins i tot en les ciències socials.

Vegem quin exercici de gestió pública hi ha al darrere de qualsevol gran esdeveniment que s’hagi de portar a terme en una ciutat o en un país en concret. Normalment, tindrem un propietari del esdeveniment que, per qualsevol sistema d’adjudicació (concurs, designació directa, venda de drets, etc.), ha decidit o “concedit” que l’esdeveniment es porti a terme en una ciutat o a un territori concrets. Sempre serà necessari que, amb les autoritats d’aquesta ciutat o país, se signi un contracte en el qual quedaran estipulades les condicions, els cànons, les regles i les normes que ambdues parts estan d’acord a subscriure per tal de portar a bon port aquest esdeveniment. Ja sigui una federació internacional esportiva que vol fer un mundial o el propietari dels drets d’un congrés mundial de telefonia, o el concert d’una estrella del rock o la passarel·la més famosa del món de la moda, per exemple.

Quan aquests esdeveniments van més enllà d’un “espai-venue” tancat i concret, i es porten a terme a diferents instal·lacions o diferents parts de l’espai públic, normalment les autoritats o els dirigents de les institucions públiques involucrades (n’hi poden haver diverses) hauran de facilitar i proveir determinats serveis públics de forma directa o a través de les empreses que els tinguin encomanats, cedits, concessionats, o en diverses modalitats al mateix temps.

La constitució (o l’ús) d’una entitat que pugui incloure totes les administracions, entitats o institucions, ja siguin públiques o privades, per gestionar la provisió de tots els serveis públics necessaris, d’acord amb el document signat amb el propietari de l’esdeveniment, és un esquema de governança de la gestió pública molt interessant, convenient i adequat per a aquesta realitat, ja sigui incidental i puntual o repetitiva i/o cíclica.

Si parlem de la Copa Amèrica de Vela, per exemple, la provisió de serveis públics va des de la creació d’exempcions normatives i legislatives (a l’entorn del Port, la consideració d’esdeveniment d’excepcional interès públic, aspectes fiscals per als equips de competició i les empreses donants-patrocinadores...) fins a temes com la seguretat, la cessió d’espais públics en processos excepcionals sense concurrència i, sobretot, la creació de projectes de llegat que transcendeixin el propi esdeveniment i creïn una base permanent al país de nous ecosistemes en el món de la nàutica, l’esport al mar i la sostenibilitat oceanogràfica. I tots i cadascun d’aquests capítols importen i ocupen diferents administracions, que són competents en molts casos de forma compartida i col·laborativa, per la pròpia naturalesa del servei públic que s’ha de proveir (els diferents cossos de seguretat de les diferents administracions o les competències compartides en indústria, turisme i/o esport, per exemple).

Així doncs, el fet que totes les institucions, públiques i privades, estiguin dins d’una entitat única competent, solidària i col·laborativa, per actuar com a contrapart única davant del propietari de l’esdeveniment, és un mecanisme molt més àgil, directe i competent que si cada institució, Administració o entitat competent ha d’entrar en relació directa amb el propietari. En el cas de la Copa Amèrica, s’ha escollit la fórmula d’una fundació, que actua a través del Patronat i del Comitè Executiu com a taula permanent de debat, reflexió i presa de decisions única, que després es presenta al propietari de l’esdeveniment per anar responent als acords inicials i complint el que s’ha signat al contracte de l’esdeveniment.

Formen part de la Fundació Barcelona Capital Nàutica (FBCN) l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, l’Administració General de l’Estat (amb el Consell Superior d’Esports), la Diputació de Barcelona, el Port de Barcelona, el Consorci de Turisme, la Cambra de Comerç i l’associació Barcelona Global. Administracions, empreses, consorcis publicoprivats, associacions empresarials netament privades... tots junts definint els serveis públics que cal dotar i proveir per aconseguir que l’esdeveniment sigui un èxit. Es creen projectes de llegat, procurant que l’impacte econòmic net sigui clarament multiplicador dels cànons pagats i que la reputació de la ciutat i del país quedi clarament enfortida.

I tot això s’aconsegueix sense que, en cap cas, les administracions cedeixin a la Fundació les seves responsabilitats pròpies, que porten a terme de forma directa i sense cap intromissió. La Fundació actua només de catalitzador i aglutinador de totes les administracions i entitats que mantenen i exerceixen les seves responsabilitats en la provisió dels serveis, però ho fan després de consensuar, debatre i compartir formes, maneres, moments i calendaris, per donar una visió de coherència i fortalesa al propietari de l’esdeveniment. En aquest cas concret de la Copa Amèrica, fins i tot el model economicofinancer de l’aportació de cànons al propietari per poder ser “candidats” es va fer de manera consensuada i compromesa entre les tres grans administracions i un conjunt d’empresaris que formen part de Barcelona Global. Per tant, va ser un model fructífer, fins i tot en el moment inicial de dibuixar l’estratègia de ciutat/país, per poder-nos presentar com a candidats.

Estem, doncs, davant d’un exercici clar i contundent de gestió publicoprivada, real, potent i positiu, per donar solució a tots els temes i compromisos adquirits amb un tercer, que ocupen, preocupen i són competència de molts departaments i àrees diferents de totes les administracions territorials, però també d’empreses, consorcis, associacions i entitats que han col·laborat d’una manera o una altra manera en el bon funcionament de l’esdeveniment. Si no existís, el risc de sobreposar accions o passivitats seria immens i el resultat de la gestió individualitzada i no coordinada seria ben diferent. I seria perjudicial per al projecte de ciutat/país que hi ha al darrere de qualsevol gran esdeveniment que es vol portar que el propietari pugui negociar per separat amb cada Administració d’amagat de les altres, afeblint sens dubte la fortalesa del treball en comú i consorciat de les administracions i les empreses privades que treballen per una finalitat comuna.

En aquests casos, el model de governança (en el màxim òrgan, que és el Patronat) ha de permetre distingir i ponderar la importància entre els diferents patrons a l’hora de tenir en compte i valorar el pes de cadascun d’ells (en funció del grau d’aportació de recursos, tant econòmics com de qualsevol altre tipus). Però, també ha de tenir un òrgan de govern (Comitè Executiu) participat per totes les entitats, que doni un espai de debat i de coneixement a tothom. En el cas de la FBCN, l’OGE, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona hi tenen un pes ponderat favorablement, que fa que totes tres hagin d’estar d’acord per aprovar els punts més importants i, en especial, els que comprometen diners, normatives i legislació.

Apostar per l’exercici d’esquemes i fórmules reals i pràctiques de gestió i de responsabilitat publicoprivada també és una manera de col·laborar en el debat de base i en l’elaboració necessària i indispensable d’una tesi acadèmica i teòrica sobre els temes que hem plantejat al principi de l’escrit.

Ignasi Armengol és director general de Barcelona Base Nàutica.