Gestió pública: dissenyant una disciplina professional sobre organitzacions públiques
Més de 20 anys enrere, el professor Lawrence Lynn va publicar un profundament reflexiu, històricament informat, i provocatiu llibre titulat Gestió pública com a art, ciència i professió (Lynn 1996). En ell, Lynn traçava els orígens intel·lectuals i institucionals de la gestió pública com a literatura i pedagogia acadèmica a les escoles de polítiques públiques dels Estats Units. Hi desmitificava -i desacreditava- la recentment creada tradició d'educació professional per a la gestió de govern de Harvard, que havia conegut com a professor d’aquesta universitat a principis dels anys vuitanta. En un capítol sobre la transformació organitzativa en una base de la Força Aèria dels Estats Units, Lynn va il·lustrar com es pot redescobrir el disseny de les intervencions de lideratge directiu mitjançant anàlisis d’estudi de casos guiats per la teoria. I va demanar que la gestió pública, i l’administració pública en general, es perfilés com una professió i que s’adaptés, en aquest sentit, l’estructuració dels currículums de les escoles de polítiques públiques.
El llibre de Lynn va tenir més èxit en esmenar l’aproximació a la gestió pública de Harvard que no pas en establir línies de desenvolupament fructíferes que tothom pugés seguir. De fet, l'argument final de Lynn sobre la gestió pública com a professió va fer poc més que demanar que es combinessin les ciències socials i la filosofia pràctica. No va proporcionar directrius per desenvolupar la gestió pública com a disciplina per dret propi. En definitiva doncs, el llibre de Lynn pot haver fet més mal que bé, malgrat les millors intencions de l’autor.
Amb l’avantatge de la visió retrospectiva, ara és possible veure clarament on Lynn es va equivocar, gràcies a un llibre, poc conegut, escrit per Mie Augier i el difunt James G. March (Augier i March 2011) sobre el camp canviant de les escoles de negocis als EUA en el període comprès entre la Segona Guerra Mundial i la dècada de 1960. Aquest excepcional treball es centra en l'adveniment, ascensió i institucionalització de "l’escola de gestió moderna" durant aquest període. En particular, Augier i March revelen com la Ford Foundation pretenia trasplantar les idees fundacionals de la “escola de medicina moderna" de la Universitat Johns Hopkins al camp de l'educació empresarial. Ofereix una vista panoràmica de la competència entre l'escola de gestió moderna -l’aspirant en aquest camp- i la Harvard Business School -el titular, quan comença la història-. Augier i March també ofereixen una visió detallada de les primeres novetats a la Graduate School of Industrial Administration (GSIA) del Carnegie Institute of Technology, algunes de les quals es van basar en l'experiència viscuda per March. El seu text revela com la dedicada recerca d'idees sobre creativitat i resolució col·lectiva de problemes en les organitzacions de Herbert Simon, a la GSIA, pretenia construir una posició i un programa distintius en educació empresarial -i un rival per a l’enfocament de l'escola de medicina moderna.
La història de l'educació empresarial i del camp de la gestió és pròleg dels desenvolupaments a les escoles de polítiques públiques dels Estats Units. Alguns models similars de rivalitat institucional i de competència d'estatus es van acumular en aquest període i lloc. El llibre anti-Harvard de Lynn, escrit després que l'autor s'establís a la Universitat de Chicago, s'ha d'entendre en aquest context històric.
L’error de Lynn va ser passar per alt el pensament de Herbert Simon sobre les disciplines professionals relacionades amb organitzacions, incloses les firmes empresarials i les burocràcies públiques -idees que es presenten de manera clara a les famoses Sciences of the Artificial de Simon, especialment als capítols 1 i 5 (Simon 1982, 1996). Per Simon, la gestió és una disciplina professional, ja que ha d'estar orientada a ajudar a que els qui la practiquen es converteixen en professionals competents en afrontar reptes a través de liderar (o participar) en els processos organitzatius que permeten, recíprocament, les funcions de formular, avaluar i aprovar (o rebutjar) sistemes, plans o altres mecanismes. Simon va sostenir que els professionals han de ser formats de manera que enforteixin les seves capacitats i habilitats, incloent la creació de dissenys, és a dir, de representacions dels mecanismes organitzatius adequats pels propòsits col·lectius, les oportunitats col·lectives, i les dificultats inherents a l'ús d'aquest tipus de mecanismes per assolir l’objectiu. I, a més, Simon va exposar que la recerca té un paper a l’hora d’ampliar el coneixement que els professionals poden utilitzar per canalitzar el seu pensament i actuar mentre participen en processos per afrontar els reptes organitzatius. En conjunt, el pensament de Simon hauria tingut molt a oferir a Lynn, ja que pretenia formular una alternativa a l’enfocament de Harvard, alhora que va aprofitar les pròpies prioritats de Lynn sobre la importància de l’artesania en la pràctica professional. Però Lynn va optar per una idea bastant esquemàtica de la gestió pública com a professió, juntament amb propostes per a una combinació de la teoria de les ciències socials i de l'estudi de la filosofia pràctica com a base per formar aquests professionals.
Els errors de Lynn són bastant comprensibles. No tenia el benefici de la visió històrica d’Augier i March sobre la relació entre les idees de Simon relatives a la formació i la pràctica professionals, d’una banda, i l’estatus i les rivalitats intel·lectuals entre l’escola de gestió moderna i la tradició de Harvard en educació professional en gestió, de l’altra. Com a tal, no va veure que podia construir una posició intermèdia entre totes dues, que parlés realment de l'ús del coneixement, el procés organitzatiu i l'ofici en organitzacions públiques, que era una gran preocupació per ell. I el propi canvi de Lynn de Harvard a Chicago -en el context de la rivalitat institucional- ajuda a explicar per què era més propens a enderrocar el plantejament anterior que a reconstruir les seves bases per reforçar-lo.
Aquests són els antecedents d’un llibre-manifest, recentment publicat, sobre la gestió pública, concebuda com a disciplina professional a les organitzacions públiques, que es preocupa de reforçar les competències professionals dels que la practiquen, per afrontar els reptes d’aquesta forma organitzativa i les seves estructures. El llibre es titula, Public Management as an Professional Design-Oriented Practice (Barzelay 2019). El fons que es proporciona anteriorment es teixeix a través del llibre en conjunt i s’exposa específicament als capítols 2 i 8. Per descomptat, hauria estat millor presentar tot l’argument fa vint anys, en resposta a Lynn. Com diuen, millor tard que mai.
Michael Barzelay és professor de gestió pública al Departament de Gestió de la London School of Economics and Political Science (LSE).
References
Augier, Mie, and James G. March (2011). The Roots, Rituals, and Rhetorics of Change: North American Business Schools After the Second World War. Stanford: Stanford Business Books.
Barzelay, Michael (2019). Public Management as a Design-Oriented Professional Discipline. Cheltenham, UK: Edward Elgar.
Lynn, Lawrence E., Jr. (1996). Public Management as Art, Science, and Profession. Chatham, NJ: Chatham House.
Simon, Herbert A. (1982, 1996). Sciences of the Artificial. Cambridge, MA: MIT Press.
Public Management as an Professional Design-Oriented Practice
Accessible a DOI: https://doi.org/10.4337/9781788119108 (via www.elgaronline.com).
Vídeo introducció:
És obligatori estar registrat per comentar.
Fes clic aquí per registrar-te i rebre la nostra newsletter.
Fes clic aquí per accedir.