Els anys setanta i, de forma més accelerada, els vuitanta, la ideologia del managerialisme va començar a penetrar en l'administració pública europea. A Amèrica, on la gestió i els gerents eren respectats des de feia molts anys, l'èmfasi en la gestió pública s'estenia amb força renovada cap a la formació i la pràctica dels afers públics. A continuació va venir una etapa de reformes en la gestió pública que van tenir un abast tan internacional que l'expressió Nova Gestió Pública (NPM), que s'havia encunyat per designar aquella sèrie de polítiques neoliberals que havien impulsat els governs de Westminster, es va utilitzar finalment per descriure les reformes de tota mena en la gestió pública que es produïen arreu del món, incloses les de l¿Administració pública, el pressupost i les reformes territorials, que tindrien una llarga història amb altres denominacions. Pràcticament tots els esforços deliberats en favor del canvi i del desenvolupament organitzacionals es van començar a considerar NPM. 

El debat sobre aquestes reformes de la gestió pública s'ha vist reforçat per la idea que un nou paradigma, el de la Nova Gestió Pública d'estil empresarial, està substituint el govern tradicional, jeràrquic, a escala global. Analitzant l'evolució de les estructures directives, les seves pràctiques i els seus valors a França, Alemanya, el Regne Unit i els Estats Units, Public Management: Old and New revela de quina manera les institucions i les pràctiques de gestió pública en aquests països i, per deducció, en la majoria dels altres països, estan conformades per la història del país tant o més que per les forces globals tan transcendents. Les constitucions i les institucions constitucionals, les assemblees legislatives i els tribunals de la jurisdicció competent controlen i regulen l'evolució de la gestió pública nacional. A més, l'expansió dels moviments democràtics nacionals, no d'un capitalisme internacionalitzat, és l¿element més influent dels recents desenvolupaments globals que conformen la gestió pública.

Public Management: Old and New reflecteix diverses conviccions: que la gestió pública és un nexe en el qual conflueixen la política, el dret i l'Administració necessàriament; que l'estudi comparatiu de la gestió pública és essencial per entendre la seva importància com a institució de govern; que l'estudi de la gestió pública ha de ser alhora històric i analític, descriptiu i teòric; que la gestió pública s¿ha de reconèixer com a objecte de la docència, la recerca i la pràctica, la qual presenta moltes dimensions interrelacionades, que inclouen estructures de delegació i control, tècniques i pràctiques directives, i els valors que s¿acaben institucionalitzant en les organitzacions administratives.

Aquest argument és clarament institucional ja que traça l'evolució de les estructures governamentals duradores, les seves convencions, pràctiques i creences, que permeten i limiten les polítiques i les pràctiques de gestió publica en aquests quatre països institucionalment diferents. L'argument central és que la gestió pública, sense el seu context institucional, és un ¿mer¿ managerialisme, és a dir, una ideologia o un concepte que veu la gestió principia probant, non probantur com un mitjà tecnocràtic per assolir l¿objectiu de l'acompliment governamental eficaç sense reconèixer les influències poderoses dels contextos institucionals concrets i de les circumstàncies en les seves estructures, pràctiques i valors. Per contra, la gestió pública no es pot entendre sinó com a endògena, intrínseca a l'economia política de cada país. L'economia política de cada país, al seu torn, s¿ha d¿entendre com el resultat d'uns processos històrics que depenen del camí que han seguit i que estan subjectes, encara que no de forma predictible, a ¿puntuacions¿ ocasionals o a canvis discontinus que afecten les característiques particulars dels processos de canvi, però no les fonamentals.

Per poder parlar de la convergència entre països en el ¿govern com a negoci¿ o, de fet, de qualsevol patró dominant de resultats, hem d¿admetre que s'està produint una transformació fonamental en el rol històric de l'estat nació i de les institucions democràtiques, és a dir, en les forces generatives de l'Administració pública, una transformació d'un caràcter que ¿pronostica¿ el nou paradigma o patró. Si el paradigma burocràtic és racional / legal, en el sentit weberià, i busca reconciliar la democràcia amb l'estat administratiu, el paradigma postburocràtic ¿que es caracteritzi, per exemple, pels quasimercats o la democràcia participativa¿ s¿ha de fonamentar en noves fonts de legitimitat i noves bases d'acompliment de les tasques col·lectives: diferents formes de racionalitat, diferents principis jurisprudencials, una assignació diferent dels drets de propietat, un ideal diferent sobre el rol de l'estat en la protecció dels drets individuals i la creació de béns col·lectius; nous hàbits de pensament i d'acció, no només entre les elits sinó més àmpliament en totes les formes de govern.

No obstant això, com han observat Elke Löffler i altres, no s'ha produït la presa de decisions polítiques necessàries per sostenir un paradigma de gestió totalment nou. Si bé hi ha hagut reformes estructurals i operatives en diversos països, s'han observat pocs canvis significatius en l'organització i les pràctiques de les institucions legitimadores: en els parlaments i les assemblees legislatives, en els sistemes judicials i en els fòrums de dret administratiu, en les convencions polítiques i en les nocions tradicionals de supervisió i rendició de comptes. Davant la inèrcia que s'observa en les branques política i judicial de govern, és molt probable que el managerialisme pugui fer poca cosa més que complementar el repertori d'estructures i pràctiques de gestió que constitueixen el llegat cumulatiu de segles d'esforços que van forjar els estats administratius contemporanis. A llarg termini, les assemblees legislatives i els tribunals potser no estaran disposats a tolerar la pèrdua de la rendició de comptes tradicional que la Nova Gestió Pública comporta. El fet que l¿statu quo ante pugui deixar de ser l'opció preferida, com ha apuntat Guy Peters, no té en compte el fet evident de la dependència històrica de les institucions nacionals i de la dinàmica política que l'explica.

En resum, amb relació a la reforma i al canvi en la gestió, és poc probable que els països s'allunyin molt de les seves trajectòries històriques, fins i tot quan, com van fer en el passat, s'enfronten a canvis revolucionaris que afecten les seves circumstàncies. Per tant, és important saber en quin camí es troben, ja que el present està influït, de forma sistemàtica, per les opcions i les convencions adoptades prèviament. La gestió pública americana reflecteix les opcions que van fer els fundadors sobre la separació formal de poders, entre altres temes; la gestió pública britànica reflecteix l'evolució de la sobirania parlamentària i la unitat de la seva constitució no codificada. La gestió pública francesa i alemanya reflecteix la transformació de les burocràcies absolutistes en Rechtsstaaten democràtics, encara que de forma distinta. Si no entenem la dinàmica d'aquestes trajectòries, no podrem entendre per què, quan es tracta de la reforma de la gestió pública, Amèrica actua de forma incoherent i gradual, la Gran Bretanya s¿hi mostra zelosa, Alemanya hi és reticent i França s¿hi mostra contradictòria.

Les institucions més estables a l'era del managerialisme han estat les que garanteixen la legitimitat de l'autoritat delegada: les assemblees legislatives i els tribunals. A Amèrica i també en altres països, en la mesura que la seva política electoral implica el compromís directe de grups d'interès, els càrrecs electes continuaran estant sota pressió, sempre que es posi en dubte la legitimitat dels usos de l'autoritat delegada i dels recursos, a fi de respectar les maneres tradicionals i els conceptes de rendició de comptes. El mateix resultat és probable que es doni on l'imperi de la llei adopta la forma d'un Rechtsstaat.

Així, doncs, enfront de les institucions de gestió, i en un sentit que les transcendeix, persisteixen la llei i els tribunals que la defineixen i la fan complir.