Els anomenats “estabilitzadors automàtics”, la reducció dels ingressos corrents i l’increment de la despesa social, actuaran tensant les finances de totes les nostres organitzacions. L’eficiència guanyarà punts en l’agenda política i només les organitzacions que facin els deures en aquest terreny seran capaces de superar la situació amb garanties i sense hipotecar els projectes futurs. La gestió ja no es podrà interpretar com un discurs frívol dels qui plantegen la “privatització” del que és públic, sinó com una autèntica necessitat. Els recursos seran escassos i els costos d’oportunitat creixeran exponencialment. Per això, ara més que mai cal establir una agenda de prioritats que tingui sempre al centre el ciutadà. És necessari fer més amb menys, incrementar la productivitat i la capacitat per continuar generant valor públic amb molts menys recursos. Les administracions públiques estan obligades a organitzar-se millor, a aprofitar la tecnologia i a millorar la formació dels recursos humans.

En aquest entorn, els polítics i els gestors han d’afrontar amb valentia uns reptes que són difícils de resoldre. S’han de canviar moltes dinàmiques, maneres de fer, regles de joc i cultures poc sostenibles en temps de crisi. Afrontar la gestió d’allò que és de tots sense perdre de vista la complexitat d’assumir l’administració d’allò que no té un propietari únic. Afrontar el repte que la transparència és el millor dels mecanismes per controlar el que és públic, molt per sobre del que ens proporciona l’excés de burocràcia.

La nova conjuntura ens obliga a replantejar-nos molts temes. Un dels més importants és, al meu entendre, revisar el model de relacions laborals en el sector públic. No sembla possible mantenir aparcat aquest debat gaire més temps, si tenim en compte el pes que les despeses de personal tenen sobre el conjunt dels pressupostos públics. Ja no calen més arguments per enfrontar-se a un tema clau per a la sostenibilitat del sector públic. Canviar l’equilibri de forces que s’imposa en la majoria de les taules negociadores obliga a aclarir alguns dels mites que hi ha entorn de la negociació col·lectiva en les administracions públiques. Aquí, com en molts altres camps, la transparència és el millor argument per legitimar el canvi a favor de la gestió, a favor del ciutadà. Com podríem justificar davant dels ciutadans l’existència d’un complement salarial, a part del salari bàsic, que premia amb caràcter variable l’assistència continuada al lloc de treball en moltes de les nostres organitzacions? Transparentar dades i comparar la situació dels treballadors del sector públic amb la dels treballadors del sector privat en temes com el preu/hora, la productivitat, els ventalls salarials, els nivells d’absentisme, les ajudes socials, les mesures de conciliació entre la vida laboral i la personal, l’estabilitat a la feina, etc., és un exercici de responsabilitat pública i no una política neoliberal, una manera de dotar-nos dels arguments suficients per prendre mesures legítimes i ara més necessàries que mai a favor de l’interès comú.