Si bé la complexitat és reconeguda pels científics i els professionals de la gestió pública, la nostra comprensió de les seves característiques i les seves conseqüències per a la gestió i la governança encara és limitada. Massa sovint, la complexitat és vista simplement com un problema que s’ha de resoldre per crear més simplicitat (una nova jerarquia, menys organitzacions i una elecció clara). Sostenim que la perspectiva de la teoria de la complexitat pot facilitar una comprensió millor dels problemes i els valors de la complexitat en els sistemes de governança. Partim de la base que reconèixer i acceptar la complexitat com l’estat actual dels sistemes de governança ajudarà els gestors públics a augmentar l’efectivitat de les seves intervencions en un sistema complex.

Per tant, iniciem la nostra argumentació afirmant que tot el que és experimentat com una ‘desviació’ dels processos normals i perfectament controlats de les polítiques públiques, com els resultats imprevistos o no volguts, els processos d’implementació incontrolable que es desenvolupen de forma imprevisible, són molt ‘normals’ en els sistemes complexos. El problema real és cada vegada més que el desig actual dels funcionaris públics (i dels ciutadans) de controlar i predir l’evolució dels processos de desenvolupament de la societat no encaixa amb la forma en què aquests processos evolucionen realment.

Els sistemes de governança són complexos i, per tant, es caracteritzen per una dinàmica no lineal. Dues causes ‘normals’ d’aquesta dinàmica són les capacitats d’autoorganització dels subsistemes dins dels sistemes de governança i el procés de coevolució d’una gran varietat de processos de governança.

Els autors sostenen que la gestió eficaç en els sistemes de governança complexos s’ha de basar en la comprensió de la dinàmica no lineal, l’autoorganització i la coevolució. Ofereixen una perspectiva evolutiva de la gestió pública basada en la idea que el curs dels processos de governança evolucionarà a partir de la interacció entre les accions de gestió i governança, d’una banda (direcció y guiatge, en la terminologia clàssica de gestió), i de l’autoorganització i la coevolució, com també de les accions i els fets externs, tots els quals introdueixen interferències i dinàmiques no lineals.

Un valor afegit evident d’aquest llibre sobre la complexitat i la teoria de la complexitat en el domini de la governança i la gestió és el seu enfocament empíric. Una gran part dels capítols presenten manifestacions reals de la complexitat en els sistemes de governança. Un capítol tracta de la dinàmica de la governança en els projectes d’ampliació dels ports d’Hamburg i Rotterdam. Aquesta anàlisi mostra que operacions d’aquesta envergadura normalment es veuen ‘dificultades’ i, algunes vegades, facilitades per canvis interns i externs. Dues conclusions importants són: (1) molts d’aquests fets simplement passen; (2) els enfocaments de gestió adaptatius semblen més efectius que els de gestió tradicionals, que intenten protegir el procés enfront dels canvis que s’estan produint.

Un altre estudi empíric es fonamenta en una àmplia bibliografia internacional sobre els problemes persistents causats pels excessos en els costos previstos i pels retards en els projectes d’infraestructures. L’avaluació de dos d’aquests projectes, la West Coast Main Line (Regne Unit) i la Betuweline (Holanda) indiquen el valor explicatiu de les característiques dels sistemes complexos, com petits canvis en les condicions inicials i la influència d’una multiplicitat de contextos en aquests problemes persistents. Per això, no es poden solucionar simplement amb més instruments de control en mans dels gestors dels projectes, com indica sovint la teoria tradicional de gestió de projectes.

La gestió pública basada en un suposat ordre imposat i en la idea que els altres actors es comportaran de la forma que vol un gestor o una organització determinats no és gaire eficaç en els sistemes complexos. En la pràctica diària dels sistemes de governança, tots els agents mostren una notable capacitat d’autoorganització, malgrat els intents per controlar-los. El llibre il·lustra aquestes capacitats autoorganitzatives d’interacció no coordinada i col·laboració espontània a l’àrea metropolitana de Randstad, a Holanda. Els actors en aquest àmbit complex d’actuació intervenen en models d’autoorganització conservadors (interacció amb els altres però només atenint-se als propis objectius i patrons d’actuació, cosa que crea sovint una situació de paràlisi), com també d’autoorganització dissipada (interacció encaminada realment a nous objectius i a noves accions, més sincronitzades i, per tant, més efectives). Aquesta idea s’aplica també a un altre àmbit empíric, la gestió del trànsit. L’autor insisteix en la importància del judici de frontera (boundary judgment).

Les estratègies de gestió dels agents es basen en la definició (a vegades implícita) de les fronteres del seu sistema d’acció pertinent. Reconsiderar les fronteres pot comportar innovacions importants en la implementació i en les polítiques.

La teoria de les xarxes parteix del concepte d’interdependència entre diversos actors, amb els seus propis interessos i visions. La teoria de la complexitat amplia aquest concepte il·lustrant les interconnexions dels sistemes complexos, els seus elements integrants i els sistemes circumdants. Això es pot entendre amb el concepte de coevolució. En especial, la coevolució permet entendre no tan sols les connexions entre els actors, sinó també les que s’estableixen entre ells i l’entorn construït. L’aplicació empírica en tres casos d’inversions públiques a Anvers, Hamburg i Gouwe Wiericke mostra les pressions de selecció respectives entre els sistemes socials i físics, entre els processos de governança paral·lels i entre les diferents vies de formació de la voluntat, estructuració i investigació dins dels processos de governança.

Finalment, el llibre desenvolupa les conseqüències del seu enfocament de governança evolutiva per a la gestió pública i la governança. Aquest enfocament es basa en les teories de gestió de xarxa desenvolupades prèviament a l’Escola d’Administració Pública de Rotterdam (i per alguns dels autors d’aquest llibre). El seu valor afegit és l’intent explícit d’ampliar la nostra comprensió dels fenòmens de canvi com a principis rectors importants del curs “normal”, erràtic i imprevisible dels processos de governança amb diversos actors, els patrons que n’emergeixen, els feedbacks positius i negatius entre els processos i la manera d’abordar els problemes en casos concrets.

L’enfocament de la complexitat planteja noves demandes a la gestió pública. La gestió pública en la complexitat ha de combinar el desig d’ordre i la realitat de caos i dinàmica. Els enfocaments tradicionals de la gestió se centren únicament a reduir la complexitat, imposar l’ordre i fer-se amb el control. Això pot ser eficaç en situacions d’estabilitat, però pot fracassar fàcilment en situacions dinàmiques. En els sistemes de governança complexos, sembla que les situacions dinàmiques són una cosa normal. Si fos així, la capacitat d’adaptació i de facilitar l’autoorganització i la coevolució es podrien convertir fàcilment en les estratègies de gestió més efectives. La gestió de la complexitat no és, doncs, l’art d’escollir entre aplicar mecanismes de control o centrar-se a forjar la confiança, sinó l’art de combinar-los tots dos dinàmicament.

Aquest article es basa en el llibre d’aparició imminent de Geert Teisman, Arwin van Buuren, Lasse Gerrits (ed.) Managing Complex Governance Systems. Nova York: Routledge. (En premsa.)