Els reptes són molts i varien segons els països. Però alguns són de caràcter general i sembla que afecten, d'una manera o una altra, molts països, també el nostre. En primer lloc, es podria cridar l'atenció sobre el repte de la (poca) confiança ciutadana en els governs, és a dir, la creença social limitada que els governs estiguin fent 'el que cal', el que 'es percep com a just'. Això, és clar, no és cap novetat: en uns termes més o menys semblants, aquest assumpte ja apareixia a l'informe de la Comissió Trilateral titulat La crisi de la democràcia, pels volts de 1975. Tanmateix, el tema segueix tenint tanta importància que ha servit de punt de partida per l'informe comparatiu més recent de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) sobre l'estat dels governs que la integren (Government at a Glance 2013).

Independentment de les seves arestes estrictament polítiques, el repte de la (des)confiança ciutadana és important en termes administratius, perquè sembla que repercuteix considerablement en el grau en què els administrats acaten (o no) les lleis vigents (i, per tant, en el cost que representa per al govern monitorar-ne el compliment); en el grau en què donen suport a l'actuació de les organitzacions públiques en situacions crítiques (p. ex., inundacions, problemes d'inseguretat regional), i, fins i tot, sembla que és un factor important per donar suport a la llarga a les propostes de 'reformes estructurals' (p. ex., les que es discuteixen actualment a Mèxic). Així, doncs, com incrementar la confiança dels ciutadans cap als seus governs i, més concretament, cap als aparells publicoadministratius amb els quals interaccionen cada dia per obtenir béns i serveis públics? I com fer-ho a curt termini?

Un segon repte és el de l''austeritat permanent'. Més enllà de les importants crisis econòmiques del passat (recent, com la de 2008, d'efectes globals, o més llunyà, com la de la terrible dècada de 1980-1990 mexicana), a l'escenari actual de poc creixement econòmic (inter)nacional i de nivells baixos de recaptació fiscal al país, òbviament és fàcil defensar uns nivells baixos de despesa governamental. Ara bé, l'eficiència per l'eficiència, ja sigui en el seu vessant més economicista de retallades i congelacions del pressupost, ja sigui en la versió neogerencial una mica més àmplia d'eficàcia, eficiència i economia, resulta problemàtica, almenys per dos motius.

Primer, perquè, com els professors Christopher Hood i Christopher Pollitt han destacat, qualsevol estratègia de 'retallada' (i no n'hi ha només una, com s'acostuma a pensar) té les seves pròpies complexitats i repercussions negatives. I, segon, perquè, com Mark Blyth, David Stuckler i Sanjay Basu han ressaltat, l'austeritat sembla que comporta uns costos econòmics i, sobretot, socials molt importants. Ara bé, en un entorn en què l'austeritat és inevitable, com distribuir i administrar els recursos del pressupost del govern de manera eficaç (assolint les fites i els objectius fixats) i eficient (eliminant despeses supèrflues o redundants), però també de forma justa, equitativa i responsable, sense afectar injustificadament o desproporcionadament el funcionament actual o la sostenibilitat futura dels programes públics?

Un tercer repte, les implicacions del qual es comencen a revisar seriosament a Mèxic, és l'aparició de nous organismes 'no majoritaris'. Aquests organismes públics, que al nostre país s'anomenen 'constitucionalment autònoms', usualment tenen com a característica essencial que han estat creats per acomplir unes funcions molts especialitzades, sota el comandament d'unes persones que (en teoria) no tenen cap filiació política i sí amplis coneixements tècnics, les quals gaudeixen d'una gran independència (formal i informal) i, per tant, no han de supeditar les decisions institucionals a les preferències o a les prioritats polítiques del moment. Així, doncs, els organismes 'autònoms' responen a una estratègia de disseny institucional molt particular, que és potencialment útil, però que també comporta importants tensions politicoadministratives.

Els bancs centrals independents, les agències reguladores autònomes i d'altres organitzacions semblants (per una llista de l'experiència mexicana, vid. aquí) responen, d'alguna manera, a allò que Alasdair Roberts anomena 'la lògica de la disciplina': davant de la desconfiança en el govern, la solució és despolititzar i, més concretament, construir institucions de l'Estat però fora del govern. A vegades, això probablement no tan sols és justificable, sinó que fins i tot és necessari: el pas de l''Estat positiu' (p. ex., propietari) a l''Estat regulador', com els va definir Giandomenico Majone anys enrere, potser es completa millor amb la presència i el bon acompliment d'aquest tipus d'institucions. Tanmateix, en altres àmbits de política pública, les coses potser són distintes. Com, llavors, podem assegurar que aquestes noves institucions estatals respondran realment a una lògica suprapartidista, apolítica i professional i, al mateix temps, seran capaces d'enfortir la transparència, la reputació i la legitimitat dels processos reguladors econòmics (p. ex., la competència, les telecomunicacions), polítics (p. ex.,, les eleccions, les avaluacions) i socials (p. ex., l'accés a la informació), en una coordinació productiva amb les altres institucions públiques i privades involucrades?

El quart repte que caldria destacar és el relacionat amb la 'dimensió internacional' de l'Administració pública. Per bé que les fronteres de l'Estat-nació continuen essent un punt de referència indispensable, i encara que a Mèxic hi ha una forta tendència a ressaltar analíticament les particularitats 'nacionals' de qualsevol desenvolupament politicoadministratiu, és indubtable que els factors internacionals tenen avui una importància enorme en l'exercici de les polítiques públiques de cada dia. Molts dels problemes més complexos que afronten els governs avui són d'abast transnacional: el canvi climàtic, el tràfic d'armament, la migració, el narcotràfic, les malalties. I aquestes situacions requereixen accions internacionals coordinades; béns públics globals, més que solucions purament nacionals (locals).

D'altra banda, en molts i molt diversos sectors de la política pública, les dinàmiques de canvi institucional sembla que estan més associades a la interdependència internacional que a les negociacions nacionals. Els processos de liberalització econòmica, la creació d'organismes de defensa dels drets humans, l'aprovació de regles per al control del tabac i les normes sobre la igualtat de gènere als llocs públics, entre molts altres temes, han destacat la centralitat dels patrons transnacionals de difusió i transferència de les polítiques. En altres casos, els índexs i els rànquings internacionals sembla que condicionen l'agenda, i fins i tot la definició dels problemes i les polítiques públiques dels governs nacionals, per exemple, en el sector educatiu o en la lluita contra la corrupció. Ara bé, davant de les particularitats que necessàriament té de cada país, com consolidar un govern atent a l'entorn internacional, capaç de fer aportacions a les solucions globals i d'aprendre de les experiències polítiques d'altres països, sense caure a l'extrem de l'homogeneïtzació ('isomorfisme') institucional que, com Matt Andrews ha subratllat, no ens porta necessàriament a construir unes millors condicions de governança?

Els reptes politicoadministratius que el govern de qualsevol país afronta avui van clarament molt més enllà dels que s'han revisat aquí. Tanmateix, potser els quatre temes esmentats (juntament amb les preguntes que els acompanyen) serveixin de pretext, com a les celebracions realment memorables, per atiar un debat ric, polifònic, amè i apassionant sobre el tipus d'administracions públiques que necessitarà el nostre país per afrontar els reptes del segle XXI.

Mauricio I. Dussauge Laguna (mauricio.dussauge@cide.edu) és professor investigador convidat del Departament d'Administració Pública del CIDE.