Per tant, tot i que el Canadà, com a potència mitjana que és, sovint és infravalorada, el cert és que, en l’àmbit de l’Administració pública, la nostra experiència de reforma administrativa, encara que en alguns aspectes pugui resultar trivial, és, en realitat, força notable i potser representa un precedent de les reformes futures. Com ha succeït en altres països occidentals en les últimes dècades, el Canadà no ha estat immune a la influència incisiva de la globalització, als nivells creixents i aclaparadors de deute públic i aclaparadors, i a la disminució dels nivells de confiança pública, factors que han donat prou impuls per adoptar les reformes del sector públic com les de la NGP. El sector públic al Canadà ha presentat molts dels elements que caracteritzen la NGP: s’ha preocupat per produir resultats, tant en la planificació com en l’avaluació dels programes i les persones; ha experimentat un interès renovat en el servei al públic (vist com a «client»), amb una preocupació especial per la qualitat. També s’han realitzat esforços per delegar l’autoritat i atribuir poders als empleats; els governs federal i provincial han prestat més atenció als costos per mitjà d’auditories exhaustives, subcontractant i introduint-hi la competència, i, finalment, s’han adoptat tècniques del sector privat per tal de motivar els empleats, com ara el plus per mèrits, les declaracions d’objectius i els cercles de qualitat.

Tanmateix, tot i que el Canadà ha acceptat les reformes de la NGP, ha optat per un camí molt més moderat que altres països com ara Nova Zelanda, el Regne Unit i Austràlia (Pollitt, 2003; Aucoin, 2002) —el qual, en darrera instància, ha demostrat ser més avantatjós. En definitiva, l’Administració pública canadenca ens ha servit bé. Ha donat seriositat i fiabilitat a les institucions de govern, i ha respost al repte del canvi d’orientació d’un sistema administratiu homogeni a una cultura administrativa multifacètica. El seu acompliment és superior per comparació de molts països i està responent a les demandes de canvi. El fet és que la cultura administrativa canadenca presenta una escala de valors administrativa diferent i, de vegades, contradictòria: és diferent perquè ja no està vinculada només als valors burocràtics tradicionals (heretats), sinó que té en compte els nous valors de gestió (basats en l’empresa), i és contradictòria en el sentit que els alts directius i els altres empleats veuen el seu paper i la seva situació d’una altra manera. Però hi ha un fet que és ben evident: per al bon funcionament democràtic de la societat canadenca, la cultura administrativa canadenca ha d’actuar com a garant dels valors i dels ideals tradicionals de l’Administració pública, alhora que ha d’acollir els valors de la nova gestió pública.

No es pot negar que la nova gestió pública ha produït resultats positius per a l’Administració pública, ja que ha permès que molts governs recuperessin el control de les arques públiques. Fins i tot amb el seu modest esforç de reforma amb la NGP, el Canadà ha aconseguit entrar en una nova era de superàvit fiscal des de l’any 1997-1998 (amb l’excepció del recent estímul del govern per la despesa, que ha donat lloc a diversos anys de dèficit de finançament) i ha estat capaç de reduir gradualment el deute públic. Però, alhora, el canvi motivat per la NGP ha ocasionat nous “problemes”, que han de ser solucionats. Per exemple, continua havent-hi força debat entorn de si el canvi cap al nou valor de la NGP relatiu a la responsabilització pels resultats s’ha aplicat a un preu massa alt; les normes i els procediments, al cap i a la fi, han d’exercir un paper important quan es tracta de satisfer l’interès públic. A més, segons com sembla un oxímoron referir-se a la NGP com un “nou” paradigma, atès que els seus antecedents es remunten a la dècada dels anys setanta.

Malgrat que encara hem de veure quina serà la propera iniciativa de gran reforma del sector públic al Canadà, és molt probable que finalment presenciem un altre canvi de paradigma en l’Administració pública. Mentrestant, però, la nova gestió pública ha deixat una forta empremta en l’Administració pública, no només en aquest país, sinó arreu del món. Una manifestació dels seus efectes és la importància fonamental que adquireixen una gran varietat d’actors no estatals en la prestació de programes i serveis als ciutadans. L’Administració pública, per tant, no és tan sols una qüestió de govern, sinó de governança o de la forma com l’Estat i la societat civil s’han unit per tal de compartir la responsabilitat de servir l’interès públic.

La nostra tasca, fruit de la conferència organitzada en honor a Hodgetts, reuneix els principals experts sobre l’Administració pública del Canadà, els quals ofereixen les seves reflexions sobre l’evolució de la disciplina. Els dos primers capítols estudien les perspectives teòriques sobre l’evolució de l’Administració pública del Canadà, mentre que la segona part del llibre inclou un seguit de capítols destinats a analitzar els problemes contemporanis i els reptes que afronta l’Administració pública, inclosos els orígens del sistema de mèrits al Canadà, la importància de la dicotomia entre política i administració, i les relacions entre burocràcia i democràcia. La part final del llibre és reflexiva i alhora adreça la mirada vers el futur. En el primer cas, Keith Henderson documenta algunes de les influències recíproques en l’estudi i la pràctica de l’Administració pública al Canadà i als Estats Units. Per la seva part, John Halligan tracta aspectes de l’Administració pública dels països de parla anglesa, i assenyala que s’ha produït una gran convergència en les iniciatives de reforma de la gestió pública que s’han dut a terme al Canadà, a Nova Zelanda, a Austràlia i al Regne Unit. Mirant cap al futur, Dwivedi i Mau adverteixen als experts en l’Administració pública canadenca que —com els seus homòlegs dels Estats Units i el Regne Unit— són massa etnocèntrics en la seva anàlisi de les qüestions de l’Administració pública. Davant dels reptes del segle xxi, cal que l’Administració pública s’obri molt més a l’exterior.

Encara cal aprendre molt de l’experiència canadenca amb la reforma administrativa. Tal com Halligan ha assenyalat (2009: 306, 307), “el Canadà ha estat considerat un dels contribuents principals al desenvolupament intel·lectual i a l’aplicació d’idees i pràctiques a escala internacional” i l’experiència del país ens ofereix una perspectiva particular sobre com s’han afrontar les qüestions més importants de l’Administració pública. “És una perspectiva que espero que sigui més àmpliament compartida amb la publicació del nostre llibre. “

El seu llibre The Evolving Physiology of Government: Canadian Public Administration in Transition l’ha publicat, com a part de la col·lecció de governança, la University of Ottawa Press la primavera de 2009.

Referències

Aucoin, P. (2002) “Beyond the ‘New’ in Public Management Reform in Canada: Catching the New Wave?” A: Dunn, Ch. (ed). The Handbook of Canadian Public Administration. Toronto: Oxford University Press, p. 37-52.

Canada. Clerk of the Privy Council. (1998). Fifth Annual Report to the Prime Minister on the Public Service of Canada. Ottawa: Canada Communication Group Inc.

Gow, I. (2002). A Canadian Model of Public Administration?. Ottawa: Canada School of Public Service.

Halligan, J. (2009). “A Comparative Perspective on Canadian Public Administration within an Anglophone Tradition”. A: Dwivedi, O. P.; Mau, T. A.; Sheldrick, B. (ed.) The Evolving Physiology of Government: Canadian Public Administration in Transition. Ottawa: University of Ottawa Press, p. 292-311.

Hodgetts, J. E. (2007). “Royal Commissions and Public-Service Reform: Personal Reflections”. A: Canadian Public Administration. 50(4): 525-540.

Hodgetts, J. E. (1984). “Administrative Values and Accountability”. A: Dwivedi, O. P. (ed). Public Policy and Administrative Studies: Proceedings of a Workshop Held on 13-14 April 1984. Vol. 1, p. 115-121. Guelph: University of Guelph.

Pollitt, Ch. (2003). The Essential Public Manager. Maidenhead: Open University Press.