• Francisco Longo, director de l'Institut de Governança i Direcció Pública d'ESADE.
• Carmina Llumà, secretària general del Departament de Política Territorial i Obres Públiques.
• Andreu Puig, gerent de l'Ajuntament de Barcelona.
• Carles Ramió, director de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya.
• Moderador: Josep M. Vallès, catedràtic de Ciència Política i de l’Administració de la UAB.

El moderador de la sessió, Josep Maria Vallès, va voler apuntar, en primer lloc, que la situació actual de l’Administració a Espanya i a Catalunya suscita diferents interpretacions, però que sí que hi ha quòrum sobre el seu caràcter millorable.

Precisament per centrar el debat de quines han de ser aquestes millores, va exposar una breu panoràmica del nostre sector públic a través de diversos indicadors. Espanya té, per exemple, un percentatge de funcionaris inferior a la mitjana europea, i la dada catalana està encara més allunyada de l’índex europeu. L’Administració espanyola es caracteritza, també, per la seva descentralització, amb un 80 % de l’ocupació gestionada des de les diferents comunitats autònomes; a Catalunya, el mapa funcionarial es reparteix majoritàriament entre els sectors de l’educació i la salut, que representen un 66 % del total; encara sobre Catalunya, la Generalitat té la densitat de funcionaris per població més baixa d’Espanya, amb només 2.272 treballadors públics per cada 100.000 habitants.

Feta aquesta introducció, va prendre la paraula Carles Ramió, que va assenyalar dos punts forts de la nostra Administració pública. En primer lloc, la gran eficàcia, en termes generals, del sector públic català, i la seva notable i provada qualitat, tot i que contrasti fortament, alhora, amb la percepció social dels serveis públics, en conjunt molt negativa, tot i la correcta valoració que fa la ciutadania dels serveis concrets. L’altre punt fort de l’Administració destacat van ser els lligams entre el sector públic, el privat i el conjunt de la societat civil, que han donat lloc a una col·laboració publicoprivada molt fructífera. De fet, a Catalunya, hi ha 100.000 persones que treballen en el sector privat, però que dediquen la seva jornada íntegra a prestar serveis públics, cosa que eleva a 280.000 el nombre de treballadors públics.

En l’apartat de problemes, també va esmentar-ne dos. En primer lloc, la manca d’eficiència, tant o més necessària que l’eficàcia —i que, de fet, remet a un problema de manca de competitivitat, que afecta per igual els sectors públic i privat. Per entendre aquest problema, el ponent va apuntar que els salaris públics en categories intermèdies i altes són elevats en comparació del sector privat, i que, a més, les condicions de treball són molt diferents en qüestions com ara els dies d’assumptes propis, les vacances, les fórmules de conciliació, etcètera. Aquest sistema atorga uns privilegis als treballadors públics que avui resulten insostenibles, però que es mantenen, en gran mesura, per la duresa dels sindicats de funcionaris. El segon problema de l’Administració pública catalana és la manca d’una bona articulació al territori; la fragmentació municipal excessiva fa que el sector públic sigui molt ineficient i això exigeix plantejar-hi solucions que poden semblar dramàtiques, com ara la fusió de municipis, però que, en canvi, s’han dut a terme amb èxit en països com Noruega o el Regne Unit. A banda, l’Administració perifèrica té unes funcions merament gestores, fruit d’un model encara massa centralista.

Per la seva banda, Carmina Llumà va matisar, en primer lloc, que els punts forts i els febles de l’Administració mai no s’haurien de plantejar com a victòries, sinó com a àmbits en els quals encara cal treballar. Dit això, va considerar que un primer punt fort del sector públic català és el seu propi model, que ofereix serveis de qualitat basats sovint en partenariats publicoprivats i que ofereixen al conjunt dels catalans proximitat i eficàcia. Llumà va esmentar, a tall d’exemple, l’àmbit de la mobilitat col·lectiva, on conviuen serveis gestionats de manera 100 % pública —els Ferrocarrils de la Generalitat—, serveis mixtos —el Tram—, i altres íntegrament privats, i on tots ells apliquen unes fórmules de copagament que fan que l’usuari pagui només una part minoritària del cost del títol de transport. El segon punt fort de la nostra Administració és el procés que ha iniciat per tal d’assolir una proporcionalitat administrativa respecte del sector privat, alineant-se com un aliat i no com un impediment per a la iniciativa empresarial. En aquest apartat, es va referir a les simplificacions de fins a 200 tràmits administratius per part de la Generalitat, que en total han permès a les empreses estalviar 300 milions d’euros i deixar de presentar un milió de documents. Així mateix, va fer una al·lusió breu a l’Administració electrònica.

Pel que fa als punts febles de l’Administració, va considerar necessària una reforma de la funció pública, de la qual s’ha parlat a bastament, però que mai no s’acaba fent efectiva, i que la crisi actual ha fet encara més imperiosa. En aquest sentit, la ponent va voler fer una distinció entre mesures estructurals i de conjuntura, i va demanar que la crisi no s’instrumentalitzés per retallar els drets dels funcionaris catalans. Algunes reformes necessàries tenen a veure amb la flexibilització del sistema actual, introduint-hi incentius, sancions o honoraris en funció del rendiment, així com crear itineraris de carrera professional i millorar els salaris. És necessària, també, una funció més didàctica que dignifiqui la tasca del funcionariat, actualment molt devaluada socialment. El segon punt feble de l’Administració esmentat va ser la burocratització progressiva, que empara mecanismes complexos, reiteratius i d’operativitat escassa. La ponent va demanar l’ús de sistemes de rendició de comptes, la millora dels procediments de validació de pressupostos i una nova cultura directiva i de recursos humans, instruments necessaris per convertir la nostra Administració no només en la major empresa de Catalunya, sinó també en la més moderna i eficient.

A continuació, Andreu Puig va prendre la paraula i va celebrar, en primer lloc, la rellevància actual del debat sobre l’Administració pública, afavorida per la crisi, però que ha donat entitat a una qüestió que fa només uns anys cap sector social no considerava prioritària. En l’àmbit concret de la ciutat de Barcelona, va afirmar que s’han de defugir els enfocaments demagògics sobre l’Administració pública, perquè aquesta ha hagut de fer front a reptes tan notables com l’increment de la immigració —del 7 al 18 % en només tres anys—, que fan augmentar la pressió per mantenir l’ordre públic.

Quant al diagnòstic de la funció pública, va apuntar que, sense ser modèlica, l’Administració espanyola no està tan malament comparada amb les dels Estats Units, l’Àsia, l’Àfrica o els països del sud d’Europa, i que, en concret, el sector públic català s’assembla al dels països nòrdics. Tanmateix, i com a primer punt feble, va afirmar que la nostra Administració està “jibaritzada”. Així, els principals ens públics tenen equips directius petits, mal distribuïts i caracteritzats per una gran precarietat laboral i, en canvi, compten amb equips executius molt extensos i desenvolupats, una tendència, de fet, oposada a la del sector privat, que prefereix concentrar el know-how i externalitzar la prestació de serveis. Per resoldre aquesta desproporció, va demanar potenciar els equips de direcció i externalitzar els serveis a través d’instituts o agències públiques, o bé de la pròpia empresa privada. Sobre aquest darrer tipus de col·laboració, va apuntar que el model publicoprivat català és el millor d’Espanya i un referent mundial, i que, enmig d’una crisi on tots els sectors han perdut empenta, cal que tots treballin plegats més que mai. El ponent va expressar, també, la necessitat de consensos en l’acció del sector públic per fer que els seus projectes de llarg termini no es vegin entorpits per canvis de govern o de composició parlamentària.

En el darrer tram de la seva intervenció, Puig va referir-se a la paradoxa que envolta avui els nostres funcionaris, un dels col·lectius més remunerats i amb unes condicions de treball més bones i més flexibles, però, a la vegada, un dels que treballa en un clima laboral més dolent, caracteritzat pel seu descontentament general i per ser excessivament reivindicatiu. Va qüestionar-se com un col·lectiu tan divers, que aplega des de biòlegs fins a mestres d’escola, pot tenir en comú aquesta incongruència, i va concloure que la causa rau, probablement, en la gestió dels recursos humans dins de l’Administració, caracteritzada per la manca de plans de carrera professional, d’informació sobre projectes, de sistemes d’incentius, de gestió per objectius, etcètera. Puig no va defugir que una part substancial del problema es troba en els sindicats de la funció pública i els va demanar més flexibilitat en els seus plantejaments per fer front a una situació insostenible.

Francisco Longo va desmarcar-se dels seus companys de taula i no va parlar de punts forts, sinó de bones pràctiques en el sector públic. En aquest sentit, va destacar la tasca d’ens com el COPCA, que dóna suport a les empreses catalanes que volen internacionalitzar-se, l’IRTA, que treballa en la recerca i la innovació agroalimentària, ICREA, que prova d’atreure talent a les nostres empreses i universitats, o el Banc de Sang i Teixits. Detectades aquestes empreses exemplars del nostre sector públic, cal cercar els elements que són comuns a totes elles, i en va remarcar alguns, com ara la separació de la política de la seva esfera de gestió; l’autonomia d’aquesta gestió, en termes de recursos pressupostaris i humans; la professionalitat dels seus equips directius —configurats segons criteris d’idoneïtat i capacitat—; l’estabilitat dels seus equips de govern i de gestió —resistents als cicles electorals—; l’ús d’elements de gestió per resultats —com ara la direcció per objectius, els indicadors d’avaluació i les fórmules de rendició de comptes—, i l’existència d’àmbits de col·laboració amb el sector privat.

A continuació, Longo va parlar dels que considera els principals punts febles de l’Administració, que fan precisament que les bones pràctiques esmentades siguin illots en el continent de la funció pública catalana. En aquest sentit, els dos problemes principals, els autèntics melanomes de l’Administració, són, d’una banda, el dèficit de management —present en la salut, per exemple, però absent en l’educació— i, de l’altra, la baixa qualitat de les polítiques d’ocupació pública i dels sistemes de recursos humans de l’Administració. La suma d’aquests factors fa que la nostra funció pública sigui menys productiva que el nostre sector privat, i exigeix mesures urgents en una doble direcció: per un costat, en la incorporació de bons directius i, per l’altre, en l’establiment d’una patronal pública que defensi els interessos dels ciutadans en la negociació col·lectiva dels funcionaris.

* Resum elaborat pel Cercle d’Economia.