Diversos dels principis assenyalats representen visions antigues sobre el desenvolupament amb èxit, com la necessitat de mantenir la disciplina macroeconòmica. Aquestes visions continuen essent tan importants avui com ho van ser fa quinze anys, quan Williamson va formular el Consens de Washington. Altres representen l’evolució contínua o la manera d’entendre del procés de desenvolupament –fent èmfasi en les institucions i en la importància de les seqüències ordenades i seqüencials. I alguns d’ells s’aparten bastant del passat, com ara la importància de la distribució de las rendes, la reducció de la pobresa i el manteniment de l’entorn, com també la importància d’adaptar les polítiques a les situacions específiques de cada país, aspectes que no s’havien inclòs en el Consens de Washington però que, arran dels desastres que van marcar les nombroses crisis dels anys noranta i els primers d’aquest segle, ara ja són més que evidents. Per exemple, John Williamson reconeix que un dels fracassos més grans del primer Consens de Washington (fins i tot tal com es va formular originàriament) és que no incloïa el concepte d’equitat. En la seva contribució, Paul Krugman examina la qüestió clau de la desigualtat de rendes de manera més detallada, i analitza les conseqüències d’un consens després del Consens de Washington.   

En molts sentits, el Consens de Washington va ser un consens a favor de la liberalització i la globalització, més que un consens a favor del creixement equitatiu i el desenvolupament sostenible. Al cap i a la fi, com hem assenyalat, la reducció de la pobresa, l’equitat i el manteniment de l’entorn natural no formaven part del Consens. El Consens de Washington reclamava als països que s’obrissin al món exterior. Com a resultat d’això, la fortuna dels països en via de desenvolupament ha depès cada vegada més del que succeïa fora de les seves fronteres, com ara l’accés d’aquests països als mercats exteriors, l’accés dels estrangers als seus mercats i la inestabilitat dels tipus de canvi i els mercats de capital (que afecten la disponibilitat de capital i els tipus d’interès que han de pagar els països en via de desenvolupament). Tanmateix, el Consens de Washington no afrontava l’arquitectura internacional necessària per governar la globalització.   

Els participants en la Conferència de Barcelona van coincidir a assenyalar que, en general, els acords internacionals no funcionen bé. Alguns punts dels principis de Barcelona tracten aquests fracassos, i alguns dels capítols del llibre que hem publicat recentment [1] se centren en els aspectes de la globalització econòmica (fluxos de capital, comerç, propietat intel·lectual i treball) en què els acords internacionals i la governança global no han mantingut el mateix ritme del món canviant, o en què els acords han perjudicat significativament els països en via de desenvolupament. Hi va haver acord que les negociacions comercials multilaterals i els acords financers internacionals s’han de reformar. També hi va haver consens sobre la necessitat d’establir un conjunt de institucions i regles internacionals per regular els moviments transfronterers de persones. Així mateix, també es va acordar que s’ha d’afrontar, tant a escala nacional com a escala global, el deteriorament del medi ambient, inclòs l’escalfament global. 

L’Agenda de Desenvolupament de Barcelona 

Nosaltres, [2] un grup d’economistes de països desenvolupats i en via de desenvolupament, ens vam reunir a Barcelona els dies 24 i 25 de setembre de 2004 per debatre les perspectives de creixement i desenvolupament arreu del món. Vam analitzar els efectes de les reformes econòmiques aplicades per molts països en via de desenvolupament les darreres dues dècades, les lliçons per a les polítiques econòmiques que sorgeixen d’aquesta experiència i l’acompliment del sistema econòmic internacional en què s’estan integrant cada vegada més els països pobres i els països de renda mitjana.

Hem observat tres tendències encoratjadores:

• Els avenços aconseguits pels drets humans, la democràcia i l’imperi de la llei en molts països en via de desenvolupament —però lamentablement no pas en tots.

• L’inici del creixement en diversos països —entre els quals hi ha l’Índia i la Xina— que pot treure de la pobresa desenes de milions de persones.

• El reconeixement creixent de la importància de l’estabilitat macroeconòmica, que, per exemple, ha donat lloc a una reducció dràstica de la tendència inflacionista històrica de l’Amèrica Llatina. 

Però també assenyalem, com a mínim, tres motius de preocupació:

• La recurrència i la gravetat de les crisis financeres sistemàtiques que afecten els països en via de desenvolupament. Incloent-ne alguns que han aplicat polítiques d’ajustament i d’estabilització seguint les orientacions internacionals.

• El resultat mediocre de reformes per iniciar un creixement econòmic sostingut en moltes regions del món.

• La persistència —i sovint l’empitjorament— de la distribució altament desigual de la riquesa i de la renda en molts països en via de desenvolupament. 
   
  

El nostre debat es va centrar principalment en les lliçons de polítiques i la necessitat de canvis tant en els països rics com en els pobres. Es va arribar a un ampli acord en set paquets de lliçons que, alhora, serveixen com a prioritats de la reforma. 

En primer lloc, tant el raonament econòmic bàsic com l’experiència internacional suggereixen que l’èxit de les estratègies de desenvolupament radica en la qualitat institucional —com per exemple, respectar l’imperi de la llei i els drets de propietat—, juntament amb una orientació cap al mercat amb un equilibri adequat entre mercat i Estat, i l’atenció a la distribució de la renda. D’altra banda, les institucions que apliquen aquests principis abstractes i els països en via de desenvolupament han de treballar molt per millorar els seus entorns institucionals. Però les innovacions institucionals eficaces depenen, en gran mesura, de la història d’un país, la cultura i altres circumstàncies específiques. Encoratjar els països en vies de desenvolupament a copiar mecànicament les institucions dels països rics —com tendeixen a fer les institucions financeres internacionals— no garanteix uns bons resultats, i pot fer més mal que servei. 

En segon lloc, l’experiència ha demostrat una i altra vegada que els grans deutes —tant públics com provats—, els bancs mal regulats i les polítiques monetàries flexibles obstaculitzen el desenvolupament. Aquestes pràctiques no només no aconsegueixen estimular el creixement a mitjà termini, sinó que també poden exposar els altres països a crisis financeres i de crèdit, i comporten grans costos, especialment per als pobres. Els països en vies de desenvolupament que esperen prosperar haurien, per tant, d’implementar prudents polítiques financeres, monetàries, fiscals i de deute. No obstant això, una actitud fiscal prudent, per exemple, no és el mateix que un pressupost equilibrat cada any, independentment de les circumstàncies. Les polítiques macroeconòmiques anticícliques són, alhora, més eficients i, en última instància, més sostenibles políticament. Els països en via de desenvolupament haurien de crear institucions amb l’objectiu de possibilitar les polítiques anticícliques. Les institucions internacionals de crèdit han de fomentar aquestes polítiques sempre que sigui possible. Els marcs comptables macroeconòmics que aquestes institucions han fet servir també han de tenir la flexibilitat necessària interna —per exemple, considerant les infraestructures productives i la inversió en R+D com a actius de compra i no com a despeses corrents per a un objectiu fiscal determinat. 

En tercer lloc, no existeix un únic conjunt de polítiques que es poden garantir per iniciar un creixement constant. Els països que han aconseguit sortir-se’n s’han enfrontat a diversos obstacles i han adoptat diverses polítiques relatives a la reglamentació, l’explotació i la promoció industrial, la innovació tecnològica i l’adquisició de coneixements. Els països haurien de tenir la llibertat per experimentar amb polítiques adaptades a les seves circumstàncies específiques, i les organitzacions internacionals de crèdit i els organismes d’ajuda han de fomentar aquesta experimentació. Però la llibertat per experimentar no és el mateix que un enfocament al desenvolupament de “tot s’hi val”. Tampoc no s’ha d’utilitzar aquesta llibertat per disfressar polítiques que simplement transfereixen ingressos a grups políticament poderosos. La prioritat és identificar la majoria de les limitacions al creixement i arribar a una solució a través de les polítiques macroeconòmiques i microeconòmiques. Les microintervencions s’han d’adreçar a corregir els errors específics del mercat, i els incentius haurien de dependre d’una millora de l’acompliment per part dels beneficiaris. 

En quart lloc, les negociacions comercials multilaterals s’haurien de dur a terme de manera que promoguin el desenvolupament. El proteccionisme agrícola i tèxtil en els països desenvolupats constitueixen un obstacle important per a la participació en l’economia mundial dels països en via de desenvolupament. Tanmateix, alguns dels països en via de desenvolupament poden limitar el seu potencial de creixement a través de polítiques comercials inapropiades. Instem a una conclusió amb èxit de la Ronda de Doha que proporcionarà més oportunitats per al creixement mundial i, d’aquesta manera, es crearà més espai per als països en via de desenvolupament perquè puguin trobar les seves pròpies estratègies de creixement.  

En cinquè lloc, els acords financers internacionals no estan funcionant. Els països pobres continuen estant, en gran manera, aïllats dels corrents financers privats i els nivells d’ajuda oficials són insuficients. Els fluxos de capital privat cap als països de renda mitjana són molt volàtils, i aquesta volatilitat no està relacionada amb els fonaments econòmics en els països receptors. Els importants xocs comptables sistèmics continuen sent comuns, i cada vegada són més els països que se’n veuen afectats, països que es considerava que comptaven amb polítiques racionals. El nucli del problema és l’absència de mercats i instruments que permetin una distribució més eficient de riscos entre els països. Les institucions multilaterals de crèdit no fan prou per superar aquestes deficiències dels mercats financers privats. El fet de centrar l’atenció en el “risc moral” com la força impulsora darrere de la crisi ha desviat l’atenció d’altres motius de la inestabilitat financera. Parlar de reforma de l’arquitectura financera internacional ha donat pocs resultats tangibles. En pot ser una raó que les perspectives dels països en via de desenvolupament no estan prou representades en la presa de decisions dels prestamistes multilaterals. L’assignació de vots en les juntes directives d’aquestes institucions encara reflecteix les relacions de poder del passat, i té poc a veure amb el pes actual dels països en l’economia mundial. Ras i curt: la reforma dels acords financers internacionals hauria de ser una prioritat per als països rics i pobres. 

En sisè lloc, els acords internacionals actuals tracten sobre moviments de capital i de mà d’obra d’una manera asimètrica. Les institucions financeres internacionals i els governs del G7 en general tracten la mobilitat del capital una cosa que s’ha de fomentar. No passa el mateix amb la mobilitat laboral. No obstant això, hi ha raons d’equitat i d’eficiència per afavorir una migració internacional més gran. Necessitem un conjunt de normes i d’institucions internacionals per guiar els moviments transfronterers de persones, inclosos els treballadors estrangers i els proveïdors de serveis, i per promoure l’ús dels pagaments dels emigrants com a font addicional de finançament. La millora dels drets dels emigrants en facilitarà que la integració al mercat de treball i en limitarà l’explotació. 

En setè lloc, el deteriorament del medi ambient, inclosos els problemes de l’escalfament global, s’ha de tractar amb polítiques de desenvolupament sostenible en els plans nacional i mundial. Es tracta d’una àrea en què els països rics i pobres tenen molta han de treballar-hi molt.  

Hi ha moltes coses que poden no agradar-nos de la situació actual del món. El fet que més de mil milions d’éssers humans visquin en la pobresa extrema hauria de ser un motiu de preocupació permanent. La sida, juntament amb d’altres epidèmies, representa una tragèdia per als països menys desenvolupats, principalment l’Àfrica. Als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, les nacions donants es van comprometre a augmentar l’ajuda per fer front a aquests problemes, entre d’altres, però aquest compromís continua, en bona part, sense complir-se. També és fàcil desanimar-se pel fracàs de totes les receptes màgiques per al desenvolupament. Però preocupació no és el mateix que desesperació. La preocupació pels més pobres tampoc no ha de servir per justificar actituds inconcebibles i l’anticreixement. Durant el darrer mig segle, un gran nombre de països han sortit de la pobresa, i molts d’altres ho estan intentant avui dia. D’aquestes experiències, n’hem d’extreure lliçons esperançadores, algunes de les quals hem intentat resumir en aquesta agenda. Les vies de desenvolupament equitatives i progressives són possibles. No hi ha un conjunt de polítiques que pugui garantir l’èxit, però avui tenim més coneixements sobre on buscar les claus d’aquest èxit. 

Els ciutadans dels països en via de desenvolupament ja saben que el desenvolupament és un camí llarg i difícil. Si els seus líders l’emprenen, i si els països rics ajuden a reformar els acords internacionals que obstaculitzen aquest camí en lloc de facilitar-lo, encara queden motius d’esperança.