En primer lloc, ens vam fixar si els beneficiaris dels ingressos mínims que els assistents socials consideraven aptes per treballar i que participaven en un “procés d’inserció laboral” havien tingut èxit i havien deixat enrere la dependència. Segons la nostra anàlisi, aquesta categoria de clients era vulnerable davant de la inestabilitat laboral, atesa la baixa qualitat de les feines que podien trobar, en un context d’expansió econòmica, però, sí que es podien convertir en persones actives. L’anàlisi mostra que els factors crítics perquè les administracions públiques dirigeixin persones desocupades que reben l’ajuda dels ingressos mínims són: a) el temps que han passat en el programa i b) la possibilitat de tenir una experiència laboral real durant el temps que hi han participat. El temps límit per sortir del programa amb èxit era d’uns tres anys. Més de tres anys participant-hi implicava un augment del risc de no arribar-ne a sortir.

En segon lloc, ens vam fixar en les característiques i els problemes personals que actuaven com a “barreres” per ocupar els beneficiaris que seguien depenent de l’assistència social en un període d’expansió econòmica. Aquesta segona categoria de clients era molt més nombrosa, heterogènia i difícil de gestionar. En el cas català, els beneficiaris que tenien més dificultats per sortir del programa representaven el 77 % dels casos. L’anàlisi va confirmar una recerca prèvia sobre les barreres personals per aconseguir feina i va identificar les característiques següents com a obstacles principals: no tenir llar, patir aïllament social, dedicar-se a la prostitució, tenir dificultats de salut mental o unes pobres condicions físiques. Segons la nostra anàlisi, els immigrants no es podien considerar com a casos difícils en la regió catalana però, això no obstant, hi havia diferències entre si: els que procedien del nord de l’Àfrica o de l’Amèrica Llatina tenien més dificultats per deixar el programa i trobar feina.

La divisió dels beneficiaris en deu grups va ser útil per tenir en compte les discrepàncies entre el nombre de casos i observar quins criteris d’èxit s’haurien d’adequar a les característiques de cada grup. L’anàlisi va confirmar que alguns dels perfils dels clients s’haurien d’orientar cap a un procés de desenvolupament personal a llarg termini, i que les unitats administratives que els tenien a càrrec seu haurien de tenir incentius per treballar els seus problemes personals més intensament.

En tercer lloc, vam considerar la hipòtesi que l’eficiència administrativa podria ser un factor crític i, per això, vam comprovar si les unitats administratives tenien una taxa d’èxit que es pogués explicar per la complexitat o pel nombre dels casos que gestionaven. Segons la nostra anàlisi, la mida del nombre de casos tenia algun efecte –per petit que fos– en l’acompliment de les unitats administratives. En termes de practicitat, no obstant això, reduir el nombre de casos de les unitats administratives per dedicar més temps a cada cas de manera individual podia no ser la solució.

Finalment, vam arribar a la conclusió que no era possible estipular que les polítiques d’activació no són apropiades per als casos “difícils”. L’estudi mostra que els esquemes catalans no eren adequats per facilitar la tasca d’integració d’unes categories de beneficiaris específiques, però haurien pogut ser més eficients en la implementació, sobretot si haguessin tingut més recursos o més capacitat per treballar a escala local, amb els governs locals i les associacions voluntàries per ubicar els beneficiaris en activitats que els permetessin experimentar la vida laboral.