Semblaria que aquests dos models podrien explicar el fenomen organitzatiu si no fos per l’evidència que, a efectes pràctics, la subsistència de la humanitat és impensable a partir de productes que hagin estat produïts íntegrament per una sola organització individual, per més complexa que sigui. Només que hi fem una mica d’atenció, és evident que l’única cosa que poden produir de manera completa les organitzacions individuals són components o fragments dels béns i serveis que ens lliuren —productes—, els quals només satisfan les nostres necessitats quan són “encaixats”, per dir-ho d’alguna manera, amb components elaborats per altres organitzacions que la que els els lliura. Per exemple, cap fàbrica d’automòbils ni de bicicletes del món actual no pot fabricar completament un cotxe o una bicicleta, ni tampoc cap agència estatal no pot produir serveis de salut sense recórrer a d’altres organitzacions, les quals, al seu torn, recorren a d’altres, i així successivament. En les organitzacions individuals, s’hi poden acomplir dos tipus de tasques: la construcció d’algunes parts dels productes finals i el seu encaix amb altres parts que prèviament han estat elaborades per altres, però mai els productes complets que requereix la supervivència social. Això vol dir que el procés de producció de cada producte que utilitzem o veiem ha hagut d’involucrar múltiples organitzacions, que, si han aconseguit fabricar un producte és perquè s’han hagut de posar d’acord d’alguna manera en molts aspectes. Per això és lícit considerar que un conjunt d’organitzacions diferents que contribueixen de manera sistemàtica a la producció de béns determinats conformen, alhora, una organització. Però ara es tracta d’una índole diferent: en aquest cas, l’esquema organitzatiu respon al model de xarxa (d’un tipus que aquí anomenarem xarxa institucional). Aquest model presenta dues diferències essencials respecte als models funcionals i divisionals: en primer lloc, es tracta d’organitzacions diferents, no de parts articulades jeràrquicament. En segon lloc, el mecanisme d’articulació és contractual; s’expressa en acords, convenis i contractes. És sobre la base d’aquests models en xarxa que, per exemple, conjunts d’agències d’estats nacionals, subnacionals i locals es coordinen bé o malament per produir salut, educació o ciència i tecnologia als països. Cap agència pública particular —per exemple un ministeri d’educació— pot retre compte per si mateixa de l’educació d’un país sense considerar el conjunt d’organitzacions públiques i privades que estan implicades de moltes maneres en l’educació. Anàlogament, al mercat, mitjançant articulacions contractuals, una xarxa de més de dotze mil empreses fabrica l’automòbil Toyota, xarxa de la qual l’empresa que porta aquest nom és el node coordinador. El model en xarxa és més complex que els de les organitzacions que el componen, tant pel fet que els inclou com perquè pot retre compte de l’existència de productes que no s’explicarien sense ell.

Ara bé, què passa amb la divisió del treball de les xarxes institucionals? En primera instància, les xarxes apareixen com a aliances entre organitzacions preexistents al mercat o a l’estat i, lluny de ser especialitzades, són essencialment redundants. Als estats, sempre hi ha diferents agències que fan o poden fer coses semblants i, als mercats, empreses que redunden les seves capacitats i a vegades competeixen. Les xarxes que es formen a l’interior dels aparells institucionals dels estats funcionen de la manera següent: diverses agències s’ocupen de la salut, l’educació o la ciència, per exemple, i es coordinen d’alguna manera, fins i tot redundant funcions. El resultat d’aquesta xarxa és una producció de salut, educació o coneixement que no haurien aconseguit de la mateixa manera si no hi haguessin hagut aquestes articulacions. No obstant això, aquest tipus de divisió del treball basada en la redundància no és suficient quan les coses van malament, com passa en les catàstrofes, les guerres o, en definitiva, quan es tracta d’obtenir més beneficis. Els mecanismes d’articulació de les xarxes redundants resulten massa laxos i es desaprofiten els avantatges de l’especialització i l’escala. Si es tracta d’aprofitar al màxim els recursos, guanyar velocitat de resposta o totes dues coses, cal un nou model organitzatiu, també en xarxa, també articulat mitjançant vincles contractuals, però en el qual la divisió del treball no sigui redundant, sinó, de nou, especialitzada. Aquests models han de funcionar com orquestres en les quals cada músic fa una aportació diferent i en el moment oportú, en un mateix procés. En aquest tipus de xarxes, com a director de l’orquestra, la funció gairebé única del node coordinador és la coordinació del procés. La xarxa Toyota, per exemple, funciona d’aquesta manera, en la qual el node coordinador, com una mena de pontífex d’una església que té com a dogma únic el just-in-time (permeteu-me al·ludir d’aquesta manera al principal indicador de la cooperació en el pla dels processos) s’ocupa de garantir el procés que donarà com a resultat el producte. El model de xarxa institucional especialitzada, per cert, no el va inventar Toyota, sinó els estats nacionals durant les guerres. Tot i que no va ser el primer, un dels casos més importants coneguts va ser la xarxa de producció bèl·lica que va desenvolupar l’estat nord-americà durant la Segona Guerra Mundial. Per exemple, les empreses d’automoció (les quals eren totes divisionals) van passar a ser nodes operatius especialitzats en la fabricació de jeeps o camions; els estàndards tècnics de cadascuna es van substituir per estàndards comuns i la indústria, gairebé com a conjunt, en poc temps va passar a funcionar com a xarxa institucional especialitzada. I cal dir que no ho va deixar de fer després de la guerra; només va deixar d’estar coordinada per l’estat i va tornar a la modalitat de mercat.

Sembla evident que el model en xarxa especialitzada és l’estadi superior actual de l’evolució organitzativa que coneixem, almenys si la definim segons l’increment de complexitat expressada en capacitats de producció de valor. Les etapes evolutives sembla que s’inicien en els models institucionals individuals especialitzats i articulats a partir de jerarquies, que després es fan més complexos en integrar xarxes institucionals redundants mitjançant malles d’acords i contractes per tornar, a l’estadi superior, a l’especialització, en una mena d’avanç en espiral. En aquesta mena de tendència evolutiva, els organismes estatals avancen, més lentament, en la mateixa direcció. Els esforços dels estats cap a l’estandardització, els sistemes compartits i molts altres indicadors apunten en aquest sentit, fins i tot en el pla supraestatal, com és el cas de la Unió Europea. Pel que fa al valor privat, per la seva banda, la xarxa especialitzada és, de lluny, l’únic model que pot retre compte de com ha estat possible produir els béns que ens envolten: pensem que no hi ha cap fabricant individual en el món amb prou capacitat per produir el parell de sabates que tenim als peus.