Des de fa uns quants anys, la col·laboració publicoprivada en la realització de projectes ha esdevingut un lloc comú de la gestió pública i els debats que se¿n deriven. A l¿Europa comunitària, ja fa temps que aquest procés gaudeix d¿un creixement i una maduració constants. Al nostre país, aquest model de gestió pública va assolir una fita significativa amb els Jocs Olímpics de Barcelona, i, avui dia, ja és habitual en els processos de planificació, participació i gestió de les diverses administracions i dels treballs dels fòrums especialitzats. No cal anar gaire lluny per trobar-ne exemples destacats i recents. Probablement, el camp de les infraestructures és l¿àmbit en què trobem els models més rellevants i reconeguts de col·laboració publicoprivada. En un entorn de disciplina i limitacions financeres i pressupostàries, en alguns casos, els governs recorren al sector privat per poder dur a terme grans obres públiques.  

Als anys noranta, els britànics van ser pioners de figures com les ja famoses private finance initiatives (PFI). Des d¿aleshores, molts altres governs ¿i també els del nostre país¿ s¿hi han anat apuntant amb fórmules similars. En l¿àmbit de les infraestructures, el sector privat hi pot col·laborar no tan sols en el finançament, sinó també en la gestió i la construcció mitjançant diversos models.

Ara bé, la col·laboració publicoprivada té altres fronts de la gestió pública en què també queda camp per córrer. Els motius pels quals es fan plantejaments mixtos de col·laboració són diversos, i van des de les necessitats i les restriccions financeres fins a la voluntat de més participació i consens, passant per les millores en l¿eficiència.

Un espai en què té un sentit especial la col·laboració publicoprivada és el disseny de projectes de caire estratègic, no solament en les infraestructures en sentit estricte. El sector privat ha de poder ¿i hauria de voler, m¿atreviria a dir¿ implicar-se en els processos de planificació i impuls de projectes estratègics. A més dels motius ja exposats, n¿hi ha d¿altres per desitjar que això succeeixi. Per exemple: en la definició de bones estratègies és imprescindible el coneixement que poden aportar tots els actors des d¿un bon principi per obtenir un resultat encertat i eficient. Un altre motiu és que només amb la màxima aportació de tots els que, d¿alguna manera, en seran els afectats es pot garantir que els projectes clau d¿una societat neixin amb un compromís generalitzat que permeti la màxima eficàcia en l¿assoliment dels objectius marcats.

Els grans processos estratègics, d¿escales diferents, que una comunitat o una administració han de dur a terme ¿i, en el nostre país, diria que especialment, perquè històricament ha tingut poca tradició d¿actuar pensant a llarg termini¿ han de comptar amb la implicació ¿fins i tot entusiasta, gosaria a dir¿ dels representants dels sectors privats, que hi aportaran els seus propis valors afegits. No hem d¿oblidar que algunes de les grans transformacions socials i econòmiques del nostre continent només s¿han pogut dur a terme gràcies a la complicitat de tots els sectors afectats (la socialdemocràcia nòrdica a la qual tant ens agrada referir-nos, per exemple).

El procés de col·laboració publicoprivada creixent en els projectes estratègics d¿una comunitat s¿ha de basar en el compromís sincer amb el progrés de la comunitat i els canvis que hi fan falta per assolir-lo, però també en el benefici i el respecte mutu de les instàncies col·laboradores. Ha de ser un procés win-win, en què totes dues parts obtenen altres rendiments, a més de la satisfacció moral, de la complicitat recíproca. Tant sols així els processos són eficaços i estan exempts de distorsions.

A Catalunya tenim exemples ja reeixits d¿aquesta col·laboració. En aquest sentit, actualment el Govern aposta molt fort per aquest enfocament en els grans projectes de caire estratègic que està posant en marxa i que s¿han de materialitzar d¿aquí a uns quants anys, des de l¿euroregió fins a la regió biomèdica, passant per un bon grapat d¿altres exemples. L¿exercici inèdit de concertació que ha constituït la signatura entre el Govern i els agents socials de l¿¿Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l¿ocupació i la competitivitat de l¿economia catalana¿ i el rigor amb què tots els signants n¿afronten l¿acompliment són un símptoma més d¿aquest sentiment creixent de la necessitat de col·laboració de tots els agents en la consecució d¿un model econòmic i un escenari estratègic nous per al nostre país.