S’ha produït uns quants avenços teòrics en la gestió de contractes en les últimes dècades, amb una atenció acadèmica creixent –si bé no tanta com voldríem– en aquest tema, com també algunes recerques empíriques que han permès treure lliçons teòriques de diversos països d’arreu del món, especialment dels països de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), que tenen experiència en la contractació de serveis públics. Molts governs han fet de la gestió de contractes un assumpte clau dins el seu programa de reforma de l’administració pública general i de la seva administració diària. La gestió de contractes s’ha institucionalitzat des de Wellington fins a Oslo i des de Melbourne fins a Nova York. Ras i curt, hi ha una gran riquesa d’experiències de les millors pràctiques per a extreure’n lliçons, i, de fet, moltes organitzacions internacionals ja n’han extret les seves pròpies. L’OCDE, per exemple, ha arribat a la conclusió que la gestió de contractes i els mecanismes de mercat, com ara la subcontractació (outsourcing), són essencials per a modernitzar el govern.

Una contractació estratègica i una agenda madura de la gestió de la contractació

Els governants han de veure la contractació des d’una perspectiva estratègica. La contractació ja no es pot deixar de banda en l’organització. La contractació s’ha de fer un lloc en l’estratègia general de l’organització. Això implica el qui contracta els serveis, que s’ha d’especialitzar en la gestió de contractes, i també els proveïdors, que sovint s’han d’especialitzar en un servei o una indústria en concret. Un plantejament “holístic” o “transversal” (whole-of-government) de la contractació podria ser una altra manera d’anomenar-ho. El missatge clau que els governants poden extreure tant de la teoria com de la informació contrastada és que la contractació ha de ser una part integrant de totes les activitats del govern, i que s’hi haurien de destinar uns recursos suficients i l’atenció política necessària. Es fa èmfasi en els recursos, en la necessitat d’una formació dels gestors de la contractació, en la necessitat de construir una sòlida capacitat de gestió de la contractació a diversos nivells del govern, i en la integració dels contractes i de la gestió basada en l’acompliment.

Una agenda madura de la gestió de la contractació està dominada pels factors següents: una política coherent que inclogui la realització de partenariats (trobar un equilibri entre la competència i la col·laboració), una adquisició estratègica, polítiques de comunicació sobre la contractació, una actualització de les competències contractuals dels directius, uns contractes relacionals amb un enfocament neoclàssic, uns proveïdors en xarxa i relacions de partenariat entre les parts contractants, uns mercats globalitzats que tinguin tant actors dominants com aspirants, consumidors actius, i una gran varietat de contextos institucionals en els contractes.

La contractació mitjançant partenariats

Hi ha uns fonaments per al desenvolupament d’una política de contractació coherent per a la prestació de serveis públics en la majoria de països de l’OCDE. Després de més de dues dècades d’experiència en la contractació, i després d’aquesta última dècada d’intents de reforma amb els partenariats publicoprivats (PPP), els governs haurien de disposar de prou material per elaborar una política de contractació ben informada, basada en els fets, i amb uns bons fonaments teòrics. No tots els governs ho han fet, però la possibilitat hi és. Un dels ingredients bàsics en una política d’aquest tipus és conèixer-ne específicament els fonaments teòrics i pràctics. Aquests fonaments són una guia tant per a les organitzacions que contracten el servei, com per a les que el presten i per als clients que se suposa que s’han de beneficiar del procés de contractació. Tal com hem vist en aquest llibre, els fonaments han anat canviant amb el temps en alguns casos. Els beneficis i els estalvis de l’eficiència econòmica solien ser prioritaris per a la majoria de governs. Això s’ha anat complementant gradualment amb arguments relacionats amb la sinergia i la innovació. Tot i que aquests conceptes poden semblar il·lusoris, són un senyal que els governs volen obtenir alguna cosa més d’un acord de cooperació i no simplement estalviar diners del pressupost anual. Per tant, hi ha un canvi gradual cap a una agenda més oberta d’allò que els governs volen aconseguir amb la contractació i allò que els proveïdors poden proporcionar.

Tendir cap a la innovació com a argument clau es fonamenta en l’interès recent en els PPP. Els PPP es poden considerar una ampliació de la contractació, i no com una alternativa total a ella. Sovint els PPP inclouran la contractació per al subministrament de serveis públics, però aquestes relacions contractuals es basen en la cooperació, (a vegades) en la confiança, a compartir riscos i en un compromís a llarg termini. Això és diferent d’alguns dels contractes a curt termini del període anterior en què els governs perseguien un estalvi ràpid de diners. Els PPP han esdevingut un complement útil a l’agenda de contractació de molts països, sobretot al Regne Unit, Austràlia, el Canadà i els Països Baixos. En altres llocs, tot just es comencen a fer PPP, però les estructures institucionals d’estats com ara Dinamarca, Suècia, Noruega i d’alguns països més centralistes, com ara França, han estat més reticents a acceptar la invitació dels partners privats de participar en l’acció pública, en projectes d’infraestructura i en mecanismes de prestació de serveis.

Quan la contractació es complementa amb els PPP, la pregunta més natural que sorgeix és si “una política coherent” vol dir que cal integrar dues àrees en una mateixa política. Hi ha bons arguments a favor d’això. Les recomanacions actuals en matèria de contractació inclouen qüestions més complexes sobre compartir riscos, la producció conjunta de serveis i la implicació de les finances privades, tal com la bibliografia i la pràctica del PPP han subratllat. Llavors, s’aconsegueixen una teoria i una política de contractació més desenvolupades, on la “contractació tradicional” i els “PPP” són dues cares del mateix fenomen.